Ana Penyas, memòria històrica en vinyetes

Autodefinides #30

Carla Chillida ha escollit a Ana Penyas, qui s’autodefineix a continuació:

El meu nom real és Ana Peñas, sempre és un poc confús!

Sóc de València, i continue vivint ací, i amb el temps vaig entenent com aquesta ciutat ha influït en el meu imaginari. La contradicció del progre als 90, amb el teló de fons del boom immobiliari, el cinisme i el “tot val”, la terrassa del bar per damunt de totes les coses, la rotonda de Ripollés.

Des de xicoteta dibuixe, però mai vaig pensar que em dedicaria a açò. Primer, vaig estudiar Disseny Industrial, el què em va permetre viure dos anys fora d’Espanya quan encara era prou jove per a fascinar-me i absorbir tot allò nou del món. Després d’un any a Barcelona, on vaig apuntar-me a un taller d’il·lustració en L’Escola de la Dona, vaig decidir ser sincera amb mi mateixa, acceptar que el meu camí no anava pel disseny i començar Belles Arts.

El meu primer any va coincidir amb la meua entrada en un col·lectiu feminista, el 15M i a una passantia de tres mesos a Argentina molt vinculada a moviments socials d’allà. Aquell any vaig omplir la meua mirada de política, un filtre que ja forma part meua.

Ana Peñas

A punt de decidir quin projecte final de carrera havia de fer, un amic em va proposar treballar sobre les memòries d’un tal Longinos, un republicà que narrava la seua experiència als anys de franquisme. Juntament amb altres quatre persones, ens vam posar a investigar sobre el personatge i sobre l’època, realitzant entrevistes a la gent gran del poble i recorrent alguns dels llocs de les memòries. A través dels testimoniatges anàvem descobrint com el silenci i la por havien fet tal cima, que fins a nosaltres ens travessava com a néts d’eixa generació. Los días rojos de la memoria em va aportar una nova mirada cap al passat i a com enfrontar-me a ell com a il·lustradora.

Aquell mateix any, un professor de Belles Arts ens va demanar un exercici de còmic. Jo acabava de tornar d’Alcorcón, on viu la meua àvia Maruja, i estava regirada perquè l’havia vist molt trista: era la primera vegada que vivia sola i estava perdent facultats. Vaig dibuixar un xicotet còmic sobre un dia de la seua vida en solitud i el vaig titular Estamos todas bienSemblava que funcionava i el projecte va començar a créixer a poc a poc: vaig incloure en el relat a la meua àvia Herminia; les vaig entrevistar perquè m’explicaren les seues històries de vida, vaig escanejar fotos antigues… De sobte, s’havia convertit en una novel·la gràfica. Em vaig presentar al premi internacional de novel·la gràfica Fnac-Salamadra Graphic i vaig guanyar. Just ara acaba d’eixir el llibre. És el projecte al què li he dedicat més amor i temps.

Gràcies a Los días rojos de la memoria i Estamos todas bien em vaig quedar impregnada per la memòria col·lectiva i la reflexió, sobre com el passat travessa el present. En aquest sentit, acabe de publicar dos llibres: Méxique, el nombre del barco (El zorro rojo, 2017) sobre els xiquets de Morelia que van haver d’exiliar-se a Mèxic en la guerra civil i En transición (Barlin libros, 2017) sobre els clarobscurs de la transició espanyola.

D’altra banda, m’agrada dibuixar els blocs d’edificis dels anys 70, els parroquians del bar, les senyores a la fresca, les iaietes al sol. Els canvis que es produeixen a la ciutat: el turisme, la gentrificació. En relació a aquests temes, vaig realitzar la sèrie Buscando un sitio que parlava del futur pròxim del barri valencià del Cabanyal, envaït per turistes. Gràcies a aquest projecte vaig guanyar el VII catálogo Iberoamerica Ilustra, el què em va portar a un viatge a Mèxic que em va donar la volta el cap.

El feminisme també és transversal al meu treball: a voltes de manera explícita, quan col·labore amb Pikara Magazine, per exemple. Però en la majoria de projectes es transforma en una manera d’enfrontar-me a les imatges: qui són les protagonistes, quin rol fa cada personatge, quins temes ixen a la llum.

Sent que estic en un moment molt dolç de la meua professió. M’encantaria poder seguir plantejant els meus propis temes, tindre llibertat a l’hora d’escollir projectes. Ara mateix, estic buscant eixa fulla en blanc per a tornar a començar alguna cosa nova, i tinc moltes ganes.

CARLA CHILLIDA PREGUNTA…

– Sent que el teu treball artístic va lligat al compromís social i polític, et produeix contradiccions quan has d’usar aquesta eina per a finalitats més liberals, com la publicitat?

– La contradicció forma part, no solament del meu treball, sinó de la meua vida. Sóc una persona que dubta molt a l’hora de prendre decisions, però intente que això no em paralitze. Hi ha projectes que no tenen a veure amb la publicitat i que m’han generat moltes contradiccions pel públic al qual em dirigisc, l’espai on es presenta el meu treball, l’enfocament amb el qual es tracta el tema, etc.

Respecte als projectes publicitaris, en general, intente evitar-los perquè la contradicció la tinc amb la finalitat mateixa, però intente ser flexible i jutjar cada projecte no sols per les seues pròpies característiques sinó pel meu moment vital, o les meues necessitats econòmiques. Més que evitar les contradiccions, estic aprenent a conviure amb elles.

– Normalment els posicionaments polítics en l’art estan influenciats per una identitat estètica determinada. Creus que són estètiques obsoletes? Caldria crear una nova estètica de lluita?

– Sóc una enamorada de les estètiques de lluita dels anys 30, de les avantguardes, els cartells protesta dels 70, etc., però igual que es renoven els discursos i els moviments socials considere que l’estètica ha de reflectir i acompanyar eixos canvis. No em referisc solament als colors, la composició, el traç, etc., sinó a quins subjectes estan representats en eixes imatges, quines postures tenen, què succeeix entre ells… Crec que açò també té molt a veure amb el públic al qual ens estem dirigint. Cal ser conscient que les estètiques de lluita es dirigeixen a un públic ja posicionat, que és qui se sent apel·lat per eixa mateixa estètica.

També crec que cal repensar quines persones som les que vam crear les imatges. Si al final la majoria hem travessat un tipus de formació artística, venim de la classe mitjana… inconscientment integrem unes estètiques i ens acabem dirigint al mateix tipus de públic. Amb açò no vull dir que hàgem de deixar de fer coses, però sí ser conscients que tot açò forma part de l’estètica.

Sovint sent que ara som molt més conservadors que abans en l’ús de formes i continguts; sembla que contínuament reciclem des d’un posicionament romàntic. M’agradaria pensar que poden conviure estètiques diferents, no m’agradaria que acabàrem fent un decàleg d’allò políticament correcte. Preferisc el risc i la diversitat.

– És sabut que en molts moments històrics el feixisme ha cremat llibres i discos, veient la cultura i l’art com una amenaça directa. En la perspectiva actual, creus que l’art té tanta força com per a ser una amenaça per al poder?

– Crec que ara mateix el poder es recolza molt en l’art, i especialment en el visual, per a transmetre els seus missatges. Ho veiem en les campanyes publicitàries, com absorbeixen els llenguatges i discursos de les avantguardes per a acabar portant-te al centre comercial. Ho veiem també en el procés de la gentrificació, on l’art de carrer encara que siga contestatari, pot convertir-se en un al·licient més per a gentrificar un barri.

Sembla difícil escapar del sistema fins i tot des d’un discurs “antisistema”, però no per açò crec que hàgem d’acceptar una posició nihilista. No pense que l’art hui dia siga una amenaça per al poder, com ho ha sigut en altres èpoques, però sí que pot ser un vehicle per a comunicar idees que des d’allò discursiu no arriben ni es comprenen de la mateixa forma. Continua tenint capacitat de convocatòria, de crear processos col·lectius, de posar certs temes sobre la taula, de generar debat, de commoure’ns. I per mi, aquesta és la part més important: l’art té el poder de commoure i per açò encara té un potencial transformador.

Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.