Antoni Miró, un artista compromès

Antoni Miró (Alcoi, 1944) és artista plàstic, defensor actiu de la cultura i crític front les injustícies a parts iguals. Trets inseparables que li han acompanyat fidels al llarg de la seua trajectòria creativa. La seua obra, situada dins del realisme social, denúncia el sofriment humà des de la corrent pictòrica del Pop Art. Imatges potents i a tot color que ens parlen de guerres, racisme, desigualtat social, repressió, esclavitud, masclisme o la maltractada natura. Que reten homenatge a l’amor, a la dona o a il·lustres admirats com Enric Valor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó o Pau Casals. Que detenen el temps front les façanes del MUVIM o del Museu Dalí, als carrers de París o L’Havana.

Antoni és pinzell, cisell i paraula. Sinceritat i lluita des de qualsevol ferramenta. Història viva del nostre país. La ‘c’ trencada de la censura.

Arrelat al Mas de Sopalmo, entre Alcoi i Ibi a la vessant solejada de la Font Roja, Antoni Miró continua observant la vida per les dues cares i detenint-la sobre el llenç per a mostrar-nos la seua visió sense vernissos.

– Actualment, la Societat Coral El Micalet acull la seua exposició ‘El vol del gat’, vint-i-set obres per cadascun dels capítols del llibre homònim d’Abel Prieto, motor d’inspiració d’aquesta mostra. Què pot explicar-nos sobre aquest treball?

– El 2008 vaig exposar al Museu de Belles Arts de l’Havana i el Ministre de Cultura Abel Prieto em va atorgar el premi Nacional “Per la Cultura”, una important distinció a l’illa del Carib, per la meua continuada col·laboració amb el poble de Cuba i la seua cultura, per distintes donacions i moltíssimes exposicions per tota l’illa, tanmateix com a obsequi personal va donar-me la seua novel·la “El vuelo del gato” d’on va sortir la idea de fer una col·lecció d’obres sobre la mateixa. Poc després a Barcelona trobava la complicitat de Sol Picó per a fer de model per crear les 27 imatges, una per cada capítol del llibre, i també a Carles Cortés que va fer la interpretació literària, tancant el cercle: literatura, pintura, fotografia, dansa i de nou literatura.

Antoni Miró, 1988

– Quin projecte té en marxa ara mateix?

– Ara presente a la Llotja del Peix d’Alacant, la sèrie Mani-Festa i Personatges S/T, en la que he treballat des del 2012. També altres exposicions itinerants: Ovidi Intemporal, L’Hospital Sueco-Noruec d’Alcoi, El vol del gat…

– Quins colors té el descontent social?

– El descontent va del gris al negre, però jo el pinte de roig com una ullada al futur i a la esperança.

– Ha treballat alguna volta baix les emocions de la tristesa o la ràbia?

– Sí, moltes voltes, i recorde els dies posteriors a l’11 de setembre del 1973 amb gran impotència veient com els “ianquis” assassinaven la democràcia Xilena. Tots els imperis han estat dolents i continuen lamentablement destruint la convivència i matant la pau.

– Com resumiria més de 50 anys de trajectòria artística?

– És com un llibre que escrius pàgina a pàgina i que va convertint-se en gairebé una enciclopèdia.

– Una Càtedra amb el seu nom és una recompensa satisfactòria? [Notícia]

– La Càtedra és una nova responsabilitat, també una satisfacció, no podria negar-ho, doncs és un gran reconeixement que comparteixo amb tots els que ho han fet possible.

– Per contra, Arturo Torró, alcalde de Gandia, sembla no valorar la seua obra. En quin punt es troba l’assumpte del trasllat involuntari de la seua escultura? [Notícia]

– Eixe personatge inculte i cavernícola acabarà malament i no tardarà massa. Mentre tant esperem que la justícia siga justa, en bé de l’art i la cultura.

– Com gestiona la cultura un bon polític?

– Envoltant-se de gent experta, d’artistes, intel·lectuals, músics, poetes, pallassos i gent del pensament i allò que diuen “creadors”.

– Té l’esperança que això siga possible?

– Si és que és del tot necessari, altrament no hi ha solució. Però mantenim viva l’esperança, serà possible.

Coral Romput (2004)

– Antoni Miró, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés. Grans amics i artistes poc reconeguts a la seua terra?

– Hem d’estar contents, sortosament som un país molt ric en artistes i intel·lectuals, això no passa a tot arreu i per tant costa que arribe el reconeixement, però a la fi tot arriba.

– Fa unes setmanes es presentava un llibre, fins ara inèdit, que Estellés va escriure sobre vostè. Voldria compartir alguna anècdota amb nosaltres?

– El llibre fa referencia al primer dia i mig en que es varem conèixer amb l’Ovidi de fons. L’Estellés ho escrivia tot llavors i era genial com sempre, això va passar el 1973 i poc a poc forjarem una gran amistat amb els anys.

– Eixim de l’Any Estellés i entrem en l’Any Ovidi, company i paisà seu. Jo, cada volta que menge pimentó torrat me’n recorde d’Estellés, casualment, paisà meu. Quin és el millor homenatge que pot fer-se-li a l’Ovidi?

– Unes olives trencades i una botifarra de ceba.  Salut Ovidi, a reveure! Salut Vicent!

Entrevista a Antoni Miró | Text: Vanesa Martínez Montesinos – Fotos i obres cedides per Antoni Miró | © Afán de Plan 2015