Tania Blanco, artista visual

Autodefinides #9

Esther Señor ha escollit a Tania Blanco (València, 1978), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc artista visual i he sigut presidenta de l’Associació d’Artistes Visuals de València, Alacant i Castelló (AVVAC) entre 2012 i 2014. Encara que no forme part de la Junta, continue recolzant-la i col·laborant puntualment. Actualment, sóc membre del Consell Assessor de l’IVAM com a representant dels artistes visuals per AVVAC.

El meu treball artístic estudia i analitza qüestions ideològiques, econòmiques, polítiques i culturals relacionades amb el context històric global actual. Tant conceptual com formalment, és de caràcter polièdric i qüestiona el sistema econòmic, la indústria alimentària, mèdica, militar, la corporativització empresarial de les polítiques públiques, l’emprempta social, etc. El meu projecte més recent es titula UNLID i té per objecte llançar un focus de llum sobre el sistema d’alimentació, les polítiques internacionals i els models agroalimentaris. A través d’una sèrie d’escultures-pintures, destinada a formar un conjunt instal·latiu, reflexione sobre els aliments processats, les estratègies publicitàries dirigides a estimular el seu consum, l’explotació laboral i animal o els conceptes entorn de la sobirania alimentària. UNLID (destapar) s’articula a partir de la recreació, apropiació i reinterpretació dels embalatges dels aliments procedents del monopoli corporatiu. El projecte va començar durant la meua estada en BilbaoArte Fundazioa i serà exposat de manera integral al novembre de 2017.

He participat en residències artístiques i rebut premis i beques com la Pollock-Krasner Foundation Grant, la beca de residència de la Casa de Velázquez (Académie de France à Madrid), el Premi a la Innovació del 30é BMW de Pintura, la beca de la Fundación Especial Caja Madrid (Generaciones 2014), la beca de residència de la Bogliasco Foundation, la de la Fundació Caixa Galícia, l’Alfons Roig o la de residència al Collège d’Espagne à Paris. He exposat en museus i galeries com la Sala Parpalló de València, la Galeria Alarcón Criat de Sevilla o el Centre d’Art Contemporani de Perpignan. També he participat en diverses mostres col·lectives al Centquatre de París, el Beall Center for Art+Technology de Califòrnia, o La Casa Encendida de Madrid.


Esther Señor pregunta…

Les teues obres tenen sempre una càrrega conceptual i crítica amb la realitat que ens envolta. Creus que l’art ha de ser compromès social i políticament?

– Crec que l’art és un territori de llibertat, o almenys caldria permetre-li-ho (a voltes, sorprenentment, no és el cas). Des d’aquesta perspectiva crec que és necessari que existisquen discursos crítics i/o compromesos que puguen elaborar reflexions sense censura ni autocensura. No obstant açò no puc afirmar que l’art haja de ser compromès ni crític, en absolut. Al meu parer, necessitem la confluència de múltiples discursos i maneres de fer, a més de la pluralitat de mirades i de posicionaments artístics. De qualsevol manera, l’artista quan opta per la seua manera d’abordar el seu camp conceptual i formal ja està -conscient o inconscientment- perfilant un posicionament que en si mateix és polític. Vivim un moment històric molt crític a nivell polític, social, mediambiental i tecnològic. Per tant, els discursos artístics que tracten d’obrir fissures en el sistema m’interessen molt; però això no lleva que també necessite gaudir d’aquelles expressions més poètiques o íntimes.

Què canviaries per a millorar la situació dels artistes?

– Per a canviar-la fan falta molts factors, i crec que els principals són l’educació i l’aproximació de l’art contemporani al públic. D’altra banda, són molt necessàries unes polítiques culturals que veritablement integren, comprenguen i respecten la professió dels artistes. El diàleg amb els responsables polítics és totalment necessari perquè tinguen un apropament real a les problemàtiques del sector i perquè puguen implementar la mesures adequades per a recolzar i dinamitzar la producció artística. La unió i suport entre els artistes a través d’associacions és la via principal per a aconseguir aquests progressos. L’AVVAC n’ha fet molt en aquest sentit des que es va fundar en 2008, i altres associacions d’àmbit nacional com la de Balears, la d’Andalusia o la de Catalunya han estat també molt actives tot aquest temps, fent grans progressos i aportacions. Que l’artista isca de l’estudi i es comunique amb altres artistes per a compartir les seues inquietuds ajuda a crear un teixit més fort, comunicat i informat, i per descomptat l’AVVAC ha suposat una eina fonamental com a vehicle informatiu en aquest procés de cohesió. I per a acabar, volguera destacar una necessitat concreta del nostre àmbit territorial per a millorar la situació dels artistes que és la creació d’un Centre de Producció Artística a la Comunitat Valenciana, el qual facilite als artistes la creació i viabilitat dels seus projectes. BilbaoArte hauria de prendre’s com a referent en aquest sentit.

Com Autodefinides pretén visibilitzar el treball realitzat per dones a l’àmbit cultural, quina dona o dones destacaries dins de les teues influències i interessos?

Johanna Caplliure, comissària i crítica d’art, filòsofa i investigadora independent. De fet, vaig a triar-la per al següent Autodefinides.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.