Johanna Caplliure, entre l’art i la filosofia

Autodefinides #10

Tania Blanco ha escollit a Johanna Caplliure (València, – ), qui s’autodefineix a continuació:

El primer record que ve a la meua ment en relació a l’art són les visites sent una xiqueta al Museu de Belles Arts Pío V i a l’IVAM, al costat dels meus pares. El segon, el primer tom d’Història de l’Art. Mai vaig avançar de l’escultura grega perquè els rostres dels sarcòfags i les pintures de les piràmides d’Egipte m’embevien completament. El tercer moment, i crec que va ser el decisiu, va ser trobar La bassa de la Medusa de Géricault en un llibre de Socials a escola, durant la classe d’Història. En eixe moment vaig saber que aquell punyent esdeveniment, plasmat amb la major sublimitat, dictaria les meues eleccions futures. I així va ser. Vaig triar estudiar Història de l’Art i Filosofia. I entre imatges i textos transcorre la meua vida.

 

Sóc crític d’art, comissària, filòsofa i, actualment, docent en el Departament d’Art de la Facultat de Belles Arts d’Altea, Universitat Miguel Hernández (UMH). Per tant, compagine la recerca com a PDI -Personal Docent i Investigador- en la universitat amb les meues indagacions com a crític i les meues especulacions com a pensadora. Inaugurar aquest nou moment vital amb les classes, m’ha fet recapacitar sobre el meu bagatge i com oferir-ho a l’alumnat. En l’assignatura treballe una visió del disseny i muntatge expositiu des de la perspectiva del comissari (una altra de les meues activitats principals), la crítica d’art i la teoria del discurs. És a dir, aprenem a veure, argumentar decisions i produir un projecte a partir de la construcció d’un discurs. Però, sobretot, intente introduir-los la passió per l’art actual i acostar-los als diferents corrents de pensament contemporani perquè puguen entendre i sentir què és ser del seu temps.

D’altra banda, continue amb la meua pràctica curatorial de manera intensa. En els pròxims mesos inauguraré l’exposició Distopía general a Les Drassanes, i més avançada la primavera, On translation, al costat de José Luis Giner per al Centre del Carme. Mentre escric aquestes línies, he rebut el plànol de l’arquitecte Miguel Muñiz i la primera prova de la portada del catàleg, dissenyada per María Rojo per a Distopía general, i estic totalment emocionada. M’il·lusiona produir projectes en els quals treballen una gran quantitat de professionals, i que tots siguen capaços d’entendre les idees en les que pense i la sensibilitat amb la qual necessite que les obres dels artistes siguen mostrades. A més, estic especialment feliç de comptar amb un grup d’artistes que admire des de fa temps i que no deixaran indiferent a ningú. Em referisc a Basma Alsharif, Xavier Arenós, Tania Blanco, Regina de Miguel, Mario Espliego, Ignacio García Sánchez, Maha Maamoun, Amanda Moreno, Anna Moreno i Fernando Renes. Distopía general gira entorn d’una arqueologia d’un present apocalíptic, un rescat de les ruïnes del passat ocult i una visió distòpica del futur. Però, bé, açò ho anireu descobrint en els pròxims mesos.

Finalment, ací us deixe algunes línies sobre projectes anteriors: The Ritual Box (2015) i The Ritual Box II (2016) a La Rambleta; L’écran en conflit (2016), de María Ruido, en la Galería Rosa Santos; Relatos extraordinarios (2011), de Laylah Ali i Abigail Lazkoz, a la Sala Parpalló; o Fugas Subversivas. Reflexiones híbridas sobre las identidades (2005), a la Sala Thesaurus del Centre Cultural La Nau. També he participat com a comissària independent a la Biennal Martínez Guerricabeitia per a la 12a edició (València, 2014) i al Festival Miradas de Mujeres amb el projecte expositiu Componer en el tiempo, d’Hélène Crécent per a MAG (Elx, 2014).

Habitualment escric textos de crítica cultural i pensament contemporani. Entenent el pensament com a praxi (practique sauvage), els meus articles travessen l’hermenèutica crítica, els estudis de gènere i els estudis culturals (pensament postcolonial), la filosofia de la història i les recerques entre comunitat, activisme i resistència, relat i ficció “versus” història. Actualment estic investigant les relacions entre autobiografia, autoficció i autoreflexió en els departaments de Metafísica i Teoria del coneixement de la UVEG i en el d’Art de la UMH.


Tania Blanco pregunta…

Quins obstacles i facilitats t’has trobat a l’hora d’engegar els teus projectes? Quins canvis has percebut amb el nou govern local?

– Honestament, em sent molt afortunada en aquest sentit. He de dir que tots els professionals amb els quals he treballat han respost de forma hospitalària en els seus centres. A voltes, pot ser difícil obrir les portes d’un museu, fundació o galeria a una estranya (la comissària) amb idees fermes sobre el seu projecte. Però, en el meu cas agraïsc la confiança dipositada en cadascuna de les meues exposicions. Sóc una privilegiada. Sempre m’han donat llibertat total i tant les meues expectatives com les de la institució han sigut més que superades. No obstant açò, en ocasions et trobes algun tècnic que comprèn l’art contemporani com a muntatge d’obres a l’ús i no és conscient que treballar en art és treballar amb els seus actors principals: els artistes.

Quant al canvi polític, considere que és molt prompte i els processos de canvi són molt lents per a significar-me. Podríem apuntar algunes iniciatives positives en el terreny de les arts visuals com el concurs convocat des de l’Ajuntament per al comissariat. Però, com dic, les transformacions culturals necessiten d’un procés d’aprenentatge, contextualització, desenvolupament i producció, la qual cosa suposa certa lentitud. I, per açò, hem de treballar dur perquè encara queda molt per fer.

De quina manera creus que es pot dinamitzar i fomentar un major interès per les arts visuals?

– És una pregunta difícil de respondre. Porte des dels 20 anys en aquest àmbit i pense que cada dia hem de preguntar-nos què hem fet hui i què farem demà perquè la cultura tinga un sentit i calat social en la nostra comunitat. En ocasions és desesperant perquè aquesta ciutat continua sent poc amable amb els seus propis professionals. Molts s’han sentit abandonats per no ser valorats i han patit la precarietat contra la qual no podien lluitar.

D’altra banda, no hem d’oblidar el dur treball que les associacions d’artistes, crítics d’art, galeristes i altres actors del mitjà han desenvolupat en més d’una dècada. Aquestes han visibilitzat i denunciat l’estat desastrós del sector. Avui dia, en una millor situació i amb una major consciència sobre el nostre àmbit a nivell social i polític, és la nostra responsabilitat no perdre les situacions que hem guanyat. En aquest sentit hem de seguir treballant perquè la cultura siga ben tractada. Un poble creix quan s’enorgulleix del bon treball de les seues gents.

Durant un temps vas estar molt activa en l’Associació Valenciana de Crítics d’Art (AVCA). Després d’eixa experiència, què creus que es podria implementar per a millorar la situació professional del sector?

– En els últims anys he detectat una cosa que em preocupa fortament. Em referisc als prejudicis existents dins de la pròpia creació, el pensament, la producció de projectes o la crítica d’art. Sembla que s’ha perdut la passió pel fer, la reflexió sobre el sentit del discurs o l’energia per a experimentar en formats i obra. S’ha assentat una certa desídia i, reitere la meua idea principal, una sèrie de prejudicis que no deixen avançar el desenvolupament cultural i el creixement del nostre sector. Destituir el desapassionament i falta d’interès seria un bon començament. Els trucs per a millorar un currículum són més fàcils d’adquirir que els d’alçar l’esperit.

> Johanna Caplliure ha triat per al següent Autodefinides a Sandra Moros, la nova conservadora de fotografia de l’IVAM.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.