Clara Carbonell, poliedre de llum i ombres

Autodefinides #25

Cristina Peris Grau ha escollit a Clara Carbonell (València, 1977), qui s’autodefineix a continuació:

De com vaig arribar a açò no me’n recorde. Va entrar la poesia, tocant a la porta, i quan tenia 14 anys em vaig rebel·lar contra tot i contra tots. Potser per una infància mal entesa, mal interpretada… L’art i “artistejar” amb el que fóra, sense regles o ensenyaments m’encisava. M’entretenia així, i amb les drogues, i si arribava a conèixer altres formes d’entreteniment menys intenses, no m’interessaven, més bé m’avorrien moltíssim. Vaig intentar-ho anant a l’institut i a classes de pintura i joieria, i no vaig enganxar-me a res fins arribar a l’art dramàtic. Vaig aprendre que sense disciplina, sense rigor ni esforç, no hi havia res. Aleshores, vaig començar a prendre-m’ho seriosament. Després, com la vida pega mil voltes i jo no estava ben assentada, vaig substituir el teatre pel punk-rock amb les Tracy Turbo, projecte musical que va alimentar eixa adrenalina amb cançons i sons accelerats. I t’emboliques, t’emboliques…, i durant anys, de vegades passes temporades en dic sec, treballant en coses que no t’omplin i d’altres, et poses a estudiar fotografia, disseny gràfic i fins i tot cuina.

Vaig anar a viure a Barcelona, i vaig tornar ací sense res un temps després, reprenent antigues històries i provant d’altres noves, clavant la pota també, però sense enfangar-me massa. I va arribar l’hora de fer reset, parar-se, enviar-ho tot a la merda i apostar de veres. Aleshores, vaig aprofitar huit mesos d’atur i vaig dir-me: “ja vorem, però al menys vaig a intentar-ho”.

 

Fins ara no puc dir que l’aposta m’haja eixit malament, per a res, i si no fóra així continuaria intentant-ho, perquè és de l’única manera que sé viure. Alçar-me, caure i tornar-me a alçar, creient en l’art. La creativitat, en el meu cas, ja siga a través de la fotografia, la poesia, la música, els tatuatges, el teatre o el que vinga, em dóna la vida, l’oxígen i el seny. Ho és tot, el meu amor. I hui puc dir que visc gràcies a això i per això.


Cristina pregunta…

– En totes les disciplines artístiques que utilitzes veig talent, amor i dedicació. Sent tan polifacètica, amb quina d’elles et trobes millor, més lliure i més identificada?

– En primer lloc, gràcies per allò de “polifacètica”; és un tret meu que m’ha costat molt entendre i acceptar. Hui dia el veig més com una qualitat que com un defecte, però ha estat difícil comprendre que tot suma. Viatjar d’un projecte a un altre, o d’una disciplina a una altra, no deixa de ser una forma de connectar les diferents estances d’un mateix vaixell. Estances que es comuniquen i es complementen. D’esta forma, tots els sabers i totes les experiències recollides aporten el seu granet d’arena. Del teatre m’emporte l’adrenalina i la màgia; de la fotografia, la llum; de la poesia, eixe pont entre la paraula i l’emoció; del tatuatge, allò ancestral i l’instant en el què clave l’agulla per a respondre al somni d’una persona… Però si he de triar, em quede amb la música, amb la seua folgança i la seua llibertat per a sentir i vibrar. La comunió entre l’instrument i una mateixa, entre una mateixa i els músics que t’acompanyen i com no, amb el públic que t’escolta. La música és pont, és llum, perfecció, adrenalina, pulsió, ritme, veritat, llibertat, tot això i més, sense la qual cosa no podria viure.

– En Luna y Panorama de los Insectos formes duo amb Carlos Luna, amb una llarga trajectòria i unes quantes entrevistes a les vostres esquenes. Sents de vegades un tracte diferent cap a tu pel fet de ser dona?

– En Luna y Panorama de los Insectos sempre he estat envoltada d’homes, músics, tècnics de sala, tècnics d’estudi, propietaris de sales, promotors, managers… Tot homes. I sí, com en tots els cercles, i com a la vida mateixa, per desgràcia, hi ha una diferència exponencial entre com es rep el fa Una i el que fa Un, tant per a bé com per a mal. La dona s’ho ha de currar més que l’home. Nosaltres sempre hem de demostrar molt més per a obtindre la mateixa consideració, autoritat o atenció entre companys, tècnics, managers, mitjans de comunicació, caps de sala, etc. Jo vaig haver d’aprendre, al meu pesar, que no som un tot, que estem nosaltres, les dones, i estan ells, i si no tens eixa premisa ben clara i present, et mengen o et menja la situació, perquè no és ni justa ni agradable. I no per una qüestió conscient i organitzada per part d’ells, no són actes detectables o anècdotes puntuals… és subtil, lent, rutinari, latent, imperceptible, però va calant. D’altra banda, no podem deixar que això ens anul·le o ens vença. El nostre paper, encara que dur, és de resistència i suport entre unes i altres. Com un raig de llum que comença a obrir-se pas, també hi ha alguns homes que s’ho volen currar en aquest sentit. Sent el seu suport i ho agraïsc. Els admire. Són els primers en la resistència. Benvinguts!

I a l’hora de crear, quins són els teus referents?

– En cada disciplina tinc uns, però per fer honor al començament de l’entrevista, parlaré d’allò comú a totes les meues influències, sense esmentar a ningú en especial: estime la llum i la foscor. M’atrauen els autors i les autores que treballen amb eixa dualitat, sense por a submergir-se en les profunditats. M’arriba tot el que siga sincer, potent, com un tren a tota màquina, sense fisures, i aplique la frase “o l’odies o l’estimes”, però no et deixa indiferent, al marge, “no te salvas”.

M’influeix el compromís de l’artista amb el seu art, la seua franquesa i l’amor pel que fa. El seu treball imparable, la seua obsessió, la seua bogeria; muira d’èxit o de fam, té igual. M’influeix eixa aposta sense importar les conseqüències. M’inspiren aquells que lluiten a la vora del precipici, carregant amb tot el paquet creatiu que necessita ser cridat. L’estètica i, de vegades, sols el motor que l’activa; l’actitud honesta, humil però imparable. Que cadascú li pose noms propis, perquè, per sort, encara hi ha gent que treballa així, i són tan coneguts com tots aquells que no entren en el cercle de la fama i el reconeixement i que tenen vertaderes joies en les seues mans. A tots ells i a totes elles els agraïsc que no deixen de somiar.

** Clara ha escollit per al següent Autodefinides a Ana Sanahuja, membre de Versonautas i programadora en La Fábrica de Hielo.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.