Blanca Casterà: la dansa reivindicativa

Autodefinides #15

Gemma Moltó ha escollit a Blanca Casterà (Alzira, 1982), qui s’autodefineix a continuació:

Quan pense en autodefinir-me, em ve al cap més aviat el que no sóc, que el que sóc. Llavors, perquè no intentar autoindefinir-me? No sóc els títols que tinc ni les notes que he tret. No sóc les sales on he actuat ni els premis que he guanyat. No sóc els llocs on he treballat ni les coreografies que he dissenyat. Més bé sóc les experiències viscudes en cada terreny que he trepitjat. Actualment em dedique a la docència i estic intentant introduir-me en el meravellós món de la investigació acadèmica. I com que no visc de la dansa sinó amb ella, cada dia aprenc d’ensenyar.

 

En parlar de dansa entenem que parlem de moviment i expressió corporal… Com entens tu la dansa i com es defineix aquesta en la teua quotidianitat?

– Per a mi la dansa és el llenguatge transversal per excel·lència. Entenc la dansa com un cos que dispara nous objectius i que va dissenyant els seus reptes. En la dansa diposite cada qüestió que em travessa, fent d’ella l’expressió del meu punt de vista com a dona amb imatge pròpia. Amb la dansa reivindique el poder del cos i del moviment com a mitjans expressius i com a mètodes d’acció política.

En ocasions hem vist com has performat mostrant solidaritat amb la realitat del poble Palestí. Com assembles ambdós aspectes per iniciar una peça?

– Palestina és el prototip de cossos en lluita per la resistència. És el paradigma de la invisibilitat com a experiència. Palestina no compta, per tant, cal contar-la. La dansa com a expressió d’una llibertat abstracta ofereix un cos capaç d’obrir tot un camp de narracions. En el cas de Palestina, més encara, la visió descolonitzadora d’aquesta, la nostra altra cultura, em planteja la possibilitat de pensar i re-significar el cos a partir del procés creatiu i el relat coreogràfic.

En l’actualitat et trobem impartint classes de dansa. Fas algun tipus de recerca per a renovar els conceptes de dansa dintre de la docència?

– Relacionar la realitat dancística del moment escènic amb el context del dia a dia a l’aula és la base de la meua tasca docent. Recentment he presentat el meu primer treball d’investigació formal, un exercici de revisió i anàlisi en el que recapacite sobre la necessitat d’avaluar el cos com a narrativa política i la forma en la que, malgrat no tenir un discurs marcadament feminista, des dels cossos es pot difondre un missatge subversiu. A cavall entre la no-resposta a interrogants plantejats i els nous que em van sorgint, deixe oberta la possibilitat d’activar una línia de treball al voltant de teories culturals de construcció de gènere, a través de la dansa com a forma d’organitzar el pensament.

Blanca Casterà ha triat per al proper Autodefinides la cantant i intèrpret Nieves Merino.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.