Clara Andrés, sense pressa i amb bona lletra

Autodefinides #33

Amàlia Garrigós ha escollit a Clara Andrés, qui s’autodefineix a continuació:

La gran Amàlia Garrigós, que sempre ens ha donat i ens dóna tanta veu a València, me la torna a donar ara en esta secció d’Autodefinides que mai em perd de llegir. Gràcies, bonica. Et prenc la flor i comence.

Vaig nàixer a Oliva l’any 1977, i visc i sóc d’Oliva, però sentimentalment tinc un empelt molt fort per branca materna a la Vall de Gallinera. Concretament, a Benialí, el poble de ma mare. Els meus paisatges d’infantesa són la platja d’Oliva, on vivíem tot l’any, i Benialí, on ens deixàven a l’estiu els meus pares perquè tenien una llavanderia i mooolta feina a l’agost. Créixer en estos llocs bonics, tranquils i sense pressa, pense que ha definit en gran part el meu caràcter i eixa manera d’estar que traduisc al ritme i a les lletres de les cançons.

Clara Andrés

M’autodefinisc, doncs, per la banda contrària, des de la poca capacitat de ser permeable a un paisatge lleig, a la pressa i al soroll. Fugir d’estes coses diria que és el meu tipus de vida.

Quan pense en les meues influències, crec que vénen d’estar atenta sobretot a la bellesa de les coses i els moments, però des d’un punt de vista lluminós, no fosc. Evidentment, quan furgues sentiments per a escriure, hi ha i tenim de tots els colors, però jo -sense ser ni pretindre ser només alegre- preferisc passar de llarg la tristor i arribar al punt mig de la nostàlgia, que em sembla molt més bonic o reconciliador. O tranquil.

I ara toca dir per què faig cançons, una pregunta que mai he sabut massa bé acabar de respondre. Però, aprofite i em ve de perles estar llegint a Natalia Ginzburg, escriptora que he descobert fa poc i que em té pillada. Doncs, Ginsburg explica textualment a un assaig seu, titulat “El meu ofici”, que està al seu llibre “Les petites virtuts”: «El meu ofici és escriure, i ho sé molt bé i des de fa molt de temps. Espere que no se’m malinterprete: no sé res sobre el valor del que puc escriure. Sé que escriure és el meu ofici. Quan em pose a escriure, em trobe extraordinàriament còmoda (…) Si faig qualsevol altra cosa, si estudie un idioma estranger, si intente aprendre història o geografia, o taquigrafia, o intente parlar en públic, fer calça, o viatjar, patisc i em pregunte contínuament com faran els altres aquestes coses (…) Em sembla que sempre ha d’haver una forma millor de fer-les que la resta coneix. Pel contrari, quan escric no pense mai que puga haver una forma millor de la que facen ús altres escriptors. No m’importa gens el que facen els altres escriptors».

Em va fer molta gràcia llegir-ho, perquè per a mi explica d’una manera molt simple la pregunta de “per què faig cançons”. Si canvie en el seu text “l’ofici d’escriure” per “fer cançons”, em sent totalment identificada amb la seua resposta. Des dels primers acords apresos amb la guitarra, el fet de fer una cançò era simplement allò que anava a passar. No hi ha res que em force, no ho patisc, em surt còmodament i no pense, fent una cançó, en quin valor real puga tindre després, ni en com fan les cançons els altres. Simplement, sé que jo vaig a fer-les. Amb la resta de coses de la vida, com Ginzburg també explica, patisc en major o menor grau. Tinc clar, però, que no he nascut predisposada per a fer cançons, i que això resulta de l’afortunada decisió dels meus pares d’apuntar-me a música des de ben menuda, i de l’afortunada manera en que vaig viure eixe aprenentatge.

Llavors, ara sóc una cantautora valenciana. I cante en valencià. Este fet lògic, cansínament, de tant en tant l’has d’explicar. Llegint la resposta de Pilar Almeria a una pregunta que li fa Begonya Pozo al seu ‘Autodefinides’, trobe una manera d’explicar per què jo, i les meues lletres, fugim de la reivindicació explícita de cantar en valencià. Begonya li pregunta: «S’ha pogut viure- no sobreviure- dignamente fent teatre en valencià?», i Pilar contesta: «Sembla curiós que et pregunten per la dificultat de fer teatre en la teua llengua, al teu propi País, si no fóra perquè tots coneixem les circumstàncies que ens envolten. Queda molta feina per fer, per a eixir d’eixa sensació d’anormalitat en la teua pròpia terra. Per a mi és natural i ho continuaré fent». Efectivament, si no fóra perquè coneixem les circumstàncies que ens envolten, és terríblement anormal donar explicacions per cantar en valencià al País Valencià, per no dir -de pas- que amb la seua riquesa fonètica és preciós cantar-lo. A mi em cabreja molt eixa anormalitat i des de sempre m’he enfrontat a ella, justament, des de la normalitat de cantar en la meua llengua, passant olímpicament, com qui sent ploure, de l’encallada diglòssia, i reconec que ho faig d’una manera molt conscient. El mateix em passa quan sembla que he de donar explicacions pel fet de ser dona. Això és una anormalitat patriarcal. Igual d’anormal que no vore les dones canyeres que hi ha al món cultural i escènic, i fer cartells i programacions quasi -o només- amb artistes masculins. Jo només dic, com a persona dona, que tinc les circumstàncies que calen per a fer cançons i per a crear en general, és a dir, una habitació pròpia que diu la Wolf, ma casa, una independència econòmica i, allò que pense que és més important, un temps propi que tinc la sort de trobar amb el meu tipus de vida. Un tipus de vida que, fins fa no-res, era només privilegi masculí. I que (ho havia de dir) en època de criança ho continua sent moltes voltes.

Amb tot, i en la seua justa importància, si no faig cançons no passa res i si les faig, tampoc. Però m’encanta.

AMÀLIA GARRIGÓS PREGUNTA…

– Què t’agrada més del fet de crear música i mostrar-la al públic?

– Són dos moments molt diferents, i l’alegria que et dóna cadascun d’ells, també. Evidentment, l’alegria que importa és la primera, la del moment creatiu i el sentit que eixe moment et dóna. Però l’alegria que sents quan cantes en públic i en general, arriba, i agrada el teu concert; eixa alegria ho retroalimenta tot.

– Per què creus que costa tant d’esforç veure el món musical amb ulls violeta (amb perspectiva de gènere)?

– Perquè encara hi ha moltes dioptries patriarcals, al món musical i al món en general. Encara hi ha molta gent que pensa que veu bé perquè li van ensenyar a mirar així les coses, i li costa entendre que no té ben ajustat el vidre. I allí estan amb la seua boira.

– Alguns crítics van qualificar com a “pop mediterrani” el disc ‘Huit’ (del 2010) i després, amb ‘Entrelínies’ (del 2014), l’etiqueta va ser “bossa nova mediterrània”. T’agraden aquestes definicions que situen les teues creacions a la vora de la teua mar?

– M’agrada molt que em situen de cara a la mar, perquè és així. Tinc eixa sort. Sóc d’Oliva i la mar és on em dóna la barana. I també m’agrada molt que no sempre em definisquen pel mateix estil. Poden dir “pop” i “bossa nova” i semblar-me bé ambdues coses. I si no canvia prompte allò del valencià i el gènere, igual faig punk mediterrani.

 

** Clara Andrés ha escollit per al següent Autodefinides a Ángela Verdugo, coreògrafa, ballarina i presidenta de l’APDCV.

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.