Amàlia Garrigós i el seu animal de companyia, la ràdio

Autodefinides #32

Tesa ha escollit a Amàlia Garrigós (Alcoi, 1965), qui s’autodefineix a continuació:

La gran Tesa, que m’ha passat el testimoni per autodefinir-me (gràcies sister!), canta als quatre vents i amb orgull que ella és de poble, d’Almussafes, (l’Horta), i porta de bandera la nostra llengua afirmant que és la rebesneta del tio Canya. Bé, fent un contrast amb la meua (nostra) Altesa, vos conte que jo vaig nàixer, -fa mig segle-, en una ciutat industrial plena de ponts, barrancs i història que ens ha deixat d’herència un patrimoni d’arquitectura fabril, arqueologia de la industrialització i edificis modernistes de gran bellesa. El meu iaio va nàixer el 1898 i, és clar, sóc rebesneta dels alcoians que van protagonitzar la Revolució del Petroli l’any 1873. Aquells obrers crearen la Primera Internacional dels Treballadors i també parlaven valencià, com el tio Canya.

Amàlia Garrigós. Foto: Daniel García Sala.

Deia el poeta txec, Rainer Maria Rilke, que l’única pàtria vertadera és la de la infantesa. La invitació a autodefinir-me em condueix, irremeiablement a eixa pàtria única. Els meus primers anys de vida van transcórrer en un ambient industrial impregnat de l’olor dels teixits i dels cons de fil enganxats al meu nas. La banda sonora de la meua infantesa era la melodia rítmica que generaven aquells telars de les fàbriques tèxtils mentre sonaven de manera insistent, cada dia, durant el camí de ma casa fins a l’escola. N’hi havia centenars de telars que donaven treball i creaven riquesa. La vibració d’eixes màquines ha esdevingut el meu so més primitiu . Una cantarella que li va donar caràcter a les meues oïdes de xiqueta. Hui en dia connecte molt amb la música electrònica post-industrial que fan els We Are Not Brothers, que beuen i s’inspiren en la tradició anarquista i revolucionària dels obrers alcoians.

Hi ha expressions pròpies que formen part d’eixa cultura alcoiana. Per exemple, ‘fer el montepio’ (estalviar dinerets en grup i traure’ls una vegada a l’any per a les festes), ‘acabaràs com Pelletes’ (Pelletes era el malnom d’Agustí Albors, l’alcalde de la I República, mort violentament), o ‘vas de fil de vint’ (quan el fil es treia dels draps vells era molt difícil aconseguir la numeració 20, la de més qualitat. Quan diem que una cosa o una persona és ‘de fil de vint’ vol dir que és bo i elegant). Els alcoians sempre hem sigut tant nostres, que fins i tot li canviem els noms a algunes verdures com és el cas del pimentó, al que anomenem bajoca. Doncs… No he tingut jo conflictes de nomenclatura per aquestes cosetes, xe!

Gravat en les meues retines ha quedat per sempre el paisatge: El poble està dins d’una vall i, estigues on estigues, sempre veuràs la muntanya. La tens a tocar. Indrets meravellosos com el Parc Natural de la Font Roja, la Serra de Mariola o el Barranc del Cint, on tantes vegades he anat a caminar amb els meus pares.

Quan jo era menuda, en els anys 70 de les acaballes del franquisme, no es gastava la llengua ni en centres oficials ni en llocs públics. Només es permetia usar-la en l’àmbit domèstic. Posteriorment, estudiant periodisme en la primera part de la dècada dels 80, a la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig comprovar que allò que es parlava a ma casa d’Alcoi servia també per a l’univers acadèmic i literari. Durant eixos anys d’aprenentatge feia pràctiques en una emisssora de ràdio i vaig entrevistar a Ovidi Montllor, després d’una actuació al teatre. Em vaig quedar molt impactada amb la seua prosòdia i presència escènica. Aquell paisà meu recitava poesia i cantava en valencià! Quin descobriment!

Sempre m’he sentit atreta per la comunicació. Combinava els estudis de periodisme amb l’art dramàtic i finalment, quan vaig entrar a treballar en la redacció de TVE a Sant Cugat vaig haver d’abandonar la meua vessant artística.

Una fita molt destacable de la meua vida va ser la inauguració de la Ràdio Televisió Valenciana el 1989. Eixe mateix any em llicenciava en Ciències de la Informació. Vaig arribar a València d’un dia per a un altre. Vaig ser una privilegiada per poder estar en la gestació i el naixement de la primera ràdio pública valenciana. Des d’aleshores, el mitjà radiofònic ha sigut, i continua sent-ho, el meu animal de companyia. El que m’ha fet créixer professionalment i humana; és el lloc on vull estar. Encara hui, no done crèdit al que va ocórrer 24 anys després: el 29 de novembre de 2013 es tancava per la força la ràdio i la tele. Però d’això ja n’he parlat i reparlat. No hem d’oblidar-ho per a que no torne a passar, per descomptat, però ara ja estem immersos en l’etapa de la construcció i cal mirar avant. Des de fa nou mesos, després d’un llarg temps de caminar pel desert, he tornat a repetir l’afortunada experiència d’estar en la gestació de la nova ràdio d’Àpunt formant part de la graella de la programació, que va estrenar-se el primer dia de les emissions, el proppassat 11 de desembre. En aquest episodi vital estic envoltada d’un equip jove, sabut i ple de vigor que em carrega les bateries cada vesprada en directe, entre les 18h i les 20h, quan fem el Territori Sonor: un aparador, divers, plural i dinàmic de l’escena musical valenciana. Passeu i pareu l’orella!

 

TESA PREGUNTA…

– Què penses que podries ser si no treballares a la ràdio?

– Estaria treballant en qualsevol altra branca de la comunicació on hi haguera transmissió oral. Ben pensat, potser seria rapera, com tu, Tesa.

– Com has viscut la reobertura de la radiotelevisió valenciana?

– Amb l’esperança de millorar l’espai comunicatiu valencià tan orfe, durant massa temps, d’informació de proximitat en valencià. Amb el desig de fer-ho millor com a integrant d’un col·lectiu professional i com a membre de la nostra societat. Amb humilitat, dedicant-li moltes hores de treball, i amb l’anhel que la ràdio i la televsió dels valencians puga créixer entre les noves generacions.

– Com veus el panorama musical actual al País Valencià?

– El veig més divers i ric que mai des del punt de vista estil·lístic. Qualitativament i quantitativa, molt interessant i productiu. En la ràdio no donem a l’abast per a informar de tots els esdeveniments musicals que es couen arreu del territori sonor valencià: més d’un centenar de concerts a la setmana entre cicles, festivals, festes, recitals, concursos, etc. L’escena musical ara està visible gràcies a Àpunt mèdia, on la música feta pels nostres creadors apareix als programes de manera transversal, i molt particularment, en aquells espais dedicats als músics. Per la meua banda, i la de l’equip del Territori Sonor, estem entestats en mostrar la diversitat territorial que hi ha a les comarques; la presència de les dones als cartells i la dignificació laboral dels artistes.

 

** Amàlia Garrigós ha escollit per al següent Autodefinides a Clara Andrés, compositora i cantant.

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.