Carme Laguarda, productora musical

Autodefinides #19

Begoña Tena ha escollit a Carme Laguarda i Ripoll (València, 1977), qui s’autodefineix a continuació:

Cosa complicada descriure’s a una mateixa! Sóc una persona inquieta, alegre, bona amiga dels seus amics, molt eixidora. M’agrada molt menjar bé i un bon vi o una bona cerveseta fresqueta. Fa un any i mig que deixí de menjar carn, i m’ha sorprès lo fàcil que ha sigut i lo bé que estic. Odie conduir, m’agobien molt els cotxes. Els diners me’ls gaste ben a gust en un bon sopar i en un bon concert i, sobretot, en un bon viatge. Sóc molt viatgera. Els meus amics em diuen “la rodamon”. Per estudis o per faena, he viscut a Mèxic, Quebec, França, República Txeca, Tenerife, Alemanya, Anglaterra, Escòcia, Sardenya… Viure a un altre país és una experiència brutal, súper enriquidora. Aprens la llengua, aprens moltíssimes coses noves i et sents lliure i poderosa, capaç de tot!

 

Quan anava a la facultat estava clavada en mil saraos: era part activa de l’Assemblea d’Estudiants Nacionalistes, organitzava manis, sopars, cinefòrums… Formava part del grup poètic Qasida, anava al conservatori a estudiar dolçaina, tocava en Arròs Caldós… Jo vaig participar a la maqueta –que vam traure en cassette i vam gravar en bovina!- i al primer disc del grup. La veritat és que és una època que recorde amb molta estima. Ens ho passàvem súper bé!

Em vaig llicenciar en Filologia Catalana, vaig fer un any de teatre a l’escola de la Sala Escalante (allà vaig conèixer Begoña Tena, que m’ha triat per a l’Autodefinides), vaig treballar en un menjador, en la bocateria Huit dels cines Albatros i Babel, en una pizzeria… En fi, en un fum de llocs! Fins que vaig fer un viatge a Mèxic amb una amiga i em va impactar tant, que vaig tornar i em vaig matricular al segon cicle de Filologia Hispànica només per poder fer un curs a la Universitat de Guanajuato! Després, el segon any el vaig cursar a Praga, d’Erasmus, i allà em vaig llicenciar i em van donar faena a l’Institut Cervantes. Hi vaig passar dos anys. Vaig aprendre txec i vaig començar a tocar el saxo, i gràcies a Hugo Mas vaig trobar professor a la capital txeca! L’aventura del saxo em va durar un any i pico, ja que anar amunt i avall amb el saxo alt als avions era un prou rotllo!

Després em vaig traslladar a viure a Amiens, al nord de França, perquè em van donar un lectorat de català de la Universitat Jaume I. Vaig estar allà tres anys i allà va ser on vaig començar a fer producció de concerts. El meu germà Andreu ja havia engegat Mésdemil i vam aconseguir, amb la col·laboració de la UJI i de l’Institut Ramon Llull, fer dues “soirées catalanes” i dur allà a Rapsodes, Pepet i Marieta, Arròs Caldós, Bakanal, In*digna, Neuròtics… va vindre fins i tot Dani Miquel!

Quan van acabar els tres anys de lectorat a França me’n vaig anar a viure a Tenerife un any, a estudiar un màster d’interpretació de conferències, i en acabar vaig tornar a República Txeca dos anys més per vore si millorava lo suficient el txec per a treballar a Brusel·les. Però que va! El txec és molt complicat i vaig suspendre els exàmens… Una sort, perquè era un lloc on no m’haguera agradat gens viure. Crec que en part per això no vaig aprovar! Hahaha!

Total, que 10 anys després d’haver-me’n anat, torní a viure a la comarca i comencí a treballar a Mésdemil.


Begoña Tena pregunta…

Com arribes a la música i al teu actual treball?

– Sempre he sigut un “cul de mal asiento”. El primer contacte amb la música el vaig tindre de xicoteta, quan ma mare m’apuntà a solfeig i a piano. El solfeig el vaig acabar tot, els cinc anys, però el piano se m’atragantà i no vaig passar de tercer!

Ja adolescent, veia els dolçainers en les manis i m’encantaven! Així que, als 18 anys vaig fer la sol·licitud per entrar al Conservatori José Iturbi i com que ja tenia nocions musicals, em van agafar i vaig fer tot el grau mitjà. Quan me’n vaig anar a viure fora, vaig haver de canviar d’instrument, perquè la dolçaina era massa sorollosa i no podia assajar a casa. Vaig tocar el saxo un any i pico, com explicava abans, i després vaig decidir agafar un instrument de vent que fóra més amanoset, i vaig triar la flauta travessera. La toquí durant tres anys. I ara, m’he posat a tocar el baix. Ja fa uns mesos, i em flipa! Però com podeu comprovar, jo ho comence tot i mai acabe res! Hahaha!

A Mésdemil vaig arribar pel meu germà, Andreu Laguarda, fundador del segell. Quan el PP va tancar gran part dels lectorats d’espanyol i em vaig quedar sense faena a la República Txeca, Andreu em va demanar que treballara amb ells. Vaig acceptar el repte, perquè creia en el projecte i m’atreia molt la faena. Hem passat anys molt durs, però per sort, la tasca ben feta dóna els seus fruits i ara ja fa un any que la cosa va prou millor, tenim un sou acceptable, hem ampliat l’equip i estem súper contents. Actualment editem i fem promo dels discos, fem entrevistes als grups en col·laboració amb El Contrapunt 2.0, coordinem un programa de ràdio per a la xarxa d’emissores municipals valencianes (‘A tornadia’, amb Zequi Castellano i Ràdio Pego), i també estem a l’equip de programadors de l’Espai Octubre Concerts, junt a La Casa Calba, Metrònom i Play Producciones. A més, tenim Telescopy, una fàbrica de CDs i distribuïdora digital. I he muntat amb uns amics una empresa de comunicació que es diu Tenda de Campanya. Com veieu, el cas és no parar!

Com veus el panorama musical valencià?

– El panorama musical valencià és efervescència pura. És com un viver de bolets, no paren d’eixir grups i propostes noves interessantíssimes. El País Valencià sempre ha estat un territori de músics. La música forma part de la nostra cultura, de la infantesa i formació de molts de nosaltres. Això és ben palès en tot el moviment musical que hi ha. I espereu a vore el que passa quan deixen entrar als menors a les sales de concerts, permeten fer concerts acústics als bars i al carrer, creen l’estatut d’artista i baixen l’IVA cultural! Ara tenim als polítics de cara i estan canviant cosetes, i estan naixent projectes molt interessants, com és el TroVAM!. Ens cal estar a l’alçada d’altres territoris, enfortir el sector i la indústria, exportar música, cuidar als artistes. Jo sempre ho dic: els músics no viuen de vendre CDs, els músics viuen de tocar. I han de poder tocar més i amb millors condicions. I han d’aconseguir tindre projecció nacional i internacional. Ahí està la clau i el repte.

Què t’agradaria canviar a nivell creatiu o personal?

– Acabe d’adoptar dos gatets de sis setmanes de la protectora de Benagéber. Són germans, els he posat de nom Om i Laska. Feia molt de temps que volia tindre animals però no em veia capaç de cuidar-los com toca. He anat a per ells hui (dissabte 1 d’abril) i mentre escric açò, els tinc pel saló jugant i investigant, i arrapant-me les espardenyes d’anar per casa! Quina alegria! Espere saber ocupar-me d’ells i que siguen feliços. Potser sembla una xorrada, però per a mi ara mateix és tot un repte! És un canvi molt gran a nivell personal: deixar de pensar només en mi -de ser moooolt independent i fer i desfer al meu gust-, i començar a ocupar-me d’algú altre.

** Carme ha escollit per al següent Autodefinides a la cantautora Mireia Vilar.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.