Gemma Moltó, comunicadora d’històries gràfiques

Autodefinides #14

Letícia Marrades ha escollit a Gemma Moltó (Alcosser, 1990), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc una persona visibilitzada com a dona, que es diu prompte, plena de destrellataments molt seriosos. Sóc un recull de coses de poble vivint a una ciutat. Sóc una expressió del que no vull callar. Una intèrpret en un món que no acabe d’entendre i un intent de comunicadora gràfica. La faceta artística em ve de família, la possibilitat de formació de posar cubates.

Foto de Carmen Gray

A un any d’acabar els estudis en Il·lustració Tèxtil en l’escola d’art, ho vaig deixar per a trobar-me a mi mateixa, quelcom que tampoc he acabat, i més tard em vaig reincorporar i vaig entrar en la Facultat Sant Carles per a estudiar Belles Arts, on actualment em trobe desenvolupant el treball final de grau, dins del camp del disseny editorial. Tracta d’una revista independent de caire crític-social on s’estudia la importància i la disputa entre la forma i el contingut, a través de les coses que passen al carrer. Hui per hui, intente portar endavant els meus projectes personals i col·lectius en una nau plena de llum, La Trenta-set, un espai de creació compartit amb pretensions d’associació d’artesanes.

 

M’agraden les paraules, les il·lustracions, la tipografia, la llum, l’autogestió, la matèria, la textura, l’espai urbà, les intervencions, l’empatia… M’agrada riure, construir coses en col·lectivitat, l’horitzontalitat, la música intensament, ballar,… i m’agraden altres coses que ací no puc dir. M’agrada l’acció i la directa, la difusió, el formatge i el suport mutu. M’agrada que les dones ens empoderem. I ara podria començar amb un llistat de coses que no m’agraden però no acabaria mai.

Resum: Sóc el dia a dia i l’estima a les meues arrels i a les meues companyes. Sóc una perfecta “autoindefinida”, però tinc ganes de fer coses.


Letícia Marrades pregunta:

Et consideres “una comunicadora d’històries”, sent implícit la part expressiva de l’art, però hi ha alguna finalitat terapèutica-social en aquest menester?

– Supose que sí, expressar-se és social, considere que estic en un punt en què tinc coses per a contar, i què és essencial pensar com vull comunicar-les perquè el missatge arribe. No em sent identificada amb les etiquetes d’il·lustradora, dissenyadora gràfica, artista, etc. El concepte comunicadora gràfica, d’històries o visual, podríem dir que s’ajusta més a mi.

Pense que vivim en una societat plena d’estímuls visuals que ens assetgen dia a dia. Estem saturats de publicitat, ens claven cada matí la por al cos, els mitjans manipulen la informació; som la generació instantània que ho volem tot i ho volem ja, i als pocs segons ja no ens interessa el que feia un moment era existencial… Crec que això fa que sovint sofrim bloquejos i no sapiem afrontar les coses. No ens han educat per a pensar o sentir diferent, i ens saltem la part del procés d’analitzar allò que ens mou, allò que ens ha arribat i portem dins, i que tenim la necessitat d’expressar, cal aturar-se i pensar què i com volem manifestar-ho i fer-ho arribar. Pense que l’art ha de ser una ferramenta comunicadora, transformadora, visibilitzadora i difusora d’idees. I en aquest aspecte sent que és el meu canal. Tinc la batalla de com fer arribar el missatge a les emissores i que desperte alguna cosa en elles, com distribuir elements per a construir aquesta història que vull contar i que estiga ben contada. No sé si he respost a la pregunta….

Has il·lustrat El Cabanyal des de les seues façanes. Entenem la façana com a identitat, però també com a superfície. Què hi ha dintre d’aquest barri valuós per a tu?

– Sovint, en els meus treballs he interpretat el barri del Cabanyal des d’una perspectiva totalment subjectiva, perquè és el barri on visc i és la realitat més propera. El més valuós per a mi d’aquest barri és el que trobem dins d’aquestes façanes: la gent. La gent que lluita per fer xarxa veïnal, mantenint-se al marge de certes pràctiques convencionals, aquelles que estimen; la gent que vol realment un barri per a totes i no per a unes quantes privilegiades. Aleshores, he tractat de comunicar a través de diverses disciplines com ara el gravat, la tipografia mòbil, la intervenció urbana o la il·lustració idees que per a mi eren i són considerables i que estan a l’ordre del dia al meu voltant, com ara la gentrificació. Per a mi és molt important fer teu el lloc en el qual vius, i molt més abordar un posicionament clar quan apareix un conflicte. Ja sabem totes com ha esdevingut la problemàtica, però cal mencionar que el pitjor està per vindre. Mentre hi haja persones que pensen que el Cabanyal és a València el que Notting Hill és a Londres, o Le Marais a París, caldrà seguir emprant l’art com a ferramenta, entre altres vies, per seguir defensant el barri.

La sororitat és per a tu important. Com funciona La 37, l’espai on treballes?

– Sí, clar que és important. Com a dona antipatriarcal no és important, és imprescindible. A La 37 treballen les meues sòcies de la vida. Compartim un espai en el qual treballem, ara per ara, deu dones i un home: Lucía Blasco, amb el taller de costura Corte de mangas; Mar, que és ferrer; Isa i Arantxa, amb Tu vida es de libro; Carles, il·lustrador i un poc de tot; Anaïs Florin, artista visual; Ana Penyas, il·lustradora; Patri, que és ceramista alfarera; Alba H i Tere, components del projecte Les Espigoladores; i jo. Per a mi aquest espai és vital, per a la meua creativitat i per a la meua persona. És un refugi en el qual he cultivat relacions súper gratificants i enriquidores, tant professionals com afectives… Entre totes gestionem l’espai i intentem cuidar-lo a ell i al veïnat. La 37 la parte, vamos.


Gemma Moltó ha triat per al proper Autodefinides a Blanca Casterà, intèrpret, creadora i docent de dansa.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.