Àngela Montesinos, presidenta de l’AVCA

Autodefinides #1

Per a començar, nosaltres hem triat a Àngela Montesinos Lapuente (València, 1979), qui s’autodefineix a continuació:

Ací estic, l’altra Montesinos. La d’Afán de Plan, em demana que inaugure esta secció i jo encantada, sobretot pels anys que ens coneixem que són molts, traspassant, fins i tot Afán (però la vida dissipada del passat la deixem per a un altre relat…).

Em demana que parle de mi, de la meua professió, al cap i a la fi, què sóc a nivell professional (“sense caure en una redacció de curriculum, per favor”), i em sembla una boníssima pregunta. Crec que la millor paraula inventada en la vida ha sigut la de ‘multidisciplinària’: tot cap i tot entra. De formació historiadora de l’art, amb els conseqüents comentaris de certa gent que t’envolta: “per a què vas a estudiar història de l’art si açò no té eixida?”; després de diversos intents d’explicació, la meua resposta favorita era “perquè em dóna la gana”. Al llarg de la meua carrera, he tingut la gran sort de poder treballar en diferents àmbits tant en empreses privades, associacions i institucions públiques i amb múltiples equips humans, açò és el millor.

Vaig començar a Observatori, eixe festival tan estimat i tan odiat alhora. Per la meua banda, vaig aprendre de coordinació, producció i comissariat artístic; tot un luxe poder estar entre professionals del món de l’art a nivell nacional i internacional (i jo tan jove). Molt li dec a aquell projecte on vaig començar pintant peanyes i vaig acabar com a cap de producció. A partir d’ací se m’obriren les portes a l’univers dels festivals. M’agradava eixa frescor. He de dir que eren hores i hores, molt dur, però gaudia amb el treball i amb la gent. Vaig formar part de la Mostra de València, Cinema del Mediterrani; Biennal de València -(per ací al mig, una època a la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles)-, Volumens (Festival Internacional d’Exploració Àudio & Visual), etc… Hui dia encara sent l’eufòria d’inaugurar un ‘festi’.

Es veu que no tenia suficient, i -voltes que dóna la vida- un dia va sonar el telèfon de ma casa (en eixa època, la dels meus pares) i era la meua comissària admirada Claudia Giannetti, que m’oferia un treball al costat d’ella… Sabeu el que és una fan al món del rock? Doncs açò era jo, però d’una comissària especialitzada en art i tecnologia, que és el que més m’agrada i on estic especialitzant-me. Així que vaig embarcar-me en noves aventures, però a l’altra punta del país. El projecte era a Extremadura i l’expo: “El Discreto Encanto de la Tecnología. Artes en España”, primer al MEIAC i posteriorment també al ZKM i la Neue Galerie. A partir d’ací va començar una relació contractual amb el MEIAC de diferents exposicions amb alguns textos que vaig dur a terme al llarg de diversos anys. Per cert, aconselle encaridament que visiten Extremadura, preciositat d’espai i de gent.

I de volta a València, sense deixar la recerca i la formació, les classes i les conferències, vaig acabar la meua tesi (per fi!), gràcies sobretot als meus gats i gossos, que a voltes van teclejar per mi… Sóc activista pel benestar animal!

Actualment treballe a la Universitat de València, a un dels seus vicerectorats, i estic encantada de formar part d’esta institució. No deixe d’escriure, no deixe de preparar futurs projectes curatorials, no deixe d’aprendre.

I un poc del que sent és una gran responsabilitat (sona a tòpic, sí, però així ho crec), és ser la presidenta de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art (AVCA), on intentem vetlar per la figura del crític, a voltes no valorat però tan important en l’engranatge discursiu-artístic.


Quina valoració fas de l’actual oferta artística en museus i galeries de València?

– Després dels durs anys de crisi, evidentment, una crisi no superada hui en dia i amb una llarga herència que ens queda, he pogut comprovar com a institucions adormides, per diferents canvis, han començat a despertar d’una certa letargia i donar confiança a projectes, podem dir, més independents, donant oportunitats a treballs artístics i curatorials jóvens (no parlem d’edat) i també a figures professionals del nostre entorn que mai abans hi havien participat. Tot i això hem de prendre’ns-ho amb cura; amb moltes coses per polir, veurem si les noves fórmules donen els seus fruits i aconseguim no arribar de nou a un espai endogàmic, que de manera tan fàcil i sense adonar-nos pot tornar.

També les galeries, dins el seu espai, estan apostant per donar a conéixer ací i fora dels nostres límits geogràfics a artistes amb projecció.

Quin paper juga l’AVCA dins de la regeneració en aquest àmbit?

– Evidentment, l’AVCA juga un paper fonamental, com altres associacions i col·lectius artístics i culturals. Tornant als anys més durs, els anteriors mandats de l’associació han tingut un treball molt arduós, moltes hores dedicades a la reivindicació d’una política cultural i un reconeixement a eixos treballadors del món de l’art i la cultura el més digne possible. En aquests moments, gràcies a eixe treball excepcional podem partir d’una bona base d’associació; tenim les coses clares. I hi ha un canvi substancial, i ara podem treballar conjuntament al costat de les institucions, que ens escolten; no hi ha dubte que tenim discordances i diferents opcions en molts aspectes, però estem treballant per a aconseguir un consens el més perfilat possible.

Quines són les teues demandes en defensa dels artistes valencians?

– Els artistes, siguen d’on siguen, són el nucli de l’art al costat de la seua obra, són els creadors, per tant, part essencial. Respecte als valencians, estem treballant braç a braç amb els nostres companys d’AVVAC, fent nostres les seues reivindicacions com a professionals: un tracte digne i professional, espais de projecció, etc. Hem sabut conjugar les nostres associacions perquè sabem que som necessaris els uns per als altres. El món de l’art necessita d’aquesta creació de xarxa entre les diferents figures i sobretot de la retroalimentació entre creadors i el suport teòric i científic, emprant la teoria i la crítica al voltant de l’objecte artístic.


Àngela Montesinos ha escollit a Alba Braza Boïls, comissària d’art.


Afán de Plan © 2016

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.