Cristina Peris Grau: talent, intuïció i objectes quotidians

Autodefinides #24

Patrícia Barrachina ‘Patossa’ ha escollit a Cristina Peris Grau (Xàtiva, 1981), qui s’autodefineix a continuació:

cristinaperisgrau, tot junt i amb minúscules, així és com en diuen.

Recorde perfectament les caloroses migdiades a la caseta de camp dels meus avis al mes d’agost. Jo al principi les odiava, tothom se n’anava a dormir, i jo no volia… Jo volia jugar i fer altres coses. També recorde que compartia habitació amb la meva germana gran, i que a ella, no sempre li venia de gust jugar amb mi, ella també volia dormir, i jo havia d’estar-me quieta, callada, sense fer soroll, ni molestar a ningú. Així és que em passava la migdiada mirant la paret que tenia al davant del meu llit, esperant que fos l’hora de que tot el món s’alçara per poder anar a banyar-me a la piscina.

 

Amb aquesta espera, va sorgir un joc nou per a mi, imaginar formes i figures amb el gotelé. Sí, senyors. Amb el famós, odiós i horrorós go-te-lé. Amb ell va començar tot, i amb els núvols, clar que sí, tot un clàssic. El cas és que imaginant tot aquell món, i les figures sobre el mur, les migdiades per a mi van començar a ser algo divertit.

Però molt enrere queden ja aquelles caloroses migdiades a Xàtiva. Quan em vaig fer gran, seguia igual d’inquieta que de petita, i necessitava moure’m i fer coses. Això em va portar a anar amunt i avall, formant-me i coneixent-me com a artista.

Entre anades i tornades, em vaig establir a València, on visc actualment, encara que de vegades també m’agrada sortir d’ella i seguir coneixent gent i llocs nous que m’ajuden a créixer, enriquint-me tant de manera personal com professional.

I sí, la meva forma de treballar (ja siga amb un dibuix, quadre o escultura) és sempre de manera intuïtiva i imaginativa, influenciada per la forma. És per això que m’agrada tant treballar amb objectes quotidians: observar-los, transformar-los! Em diverteix i em treu la xiqueta que viu dintre meu, aquella que imaginava figuretes al gotelé.


Patossa pregunta…

Imagina que tens una filla de 14 anys i et diu que de major vol ser il·lustradora. Què et passa pel cap en eixe moment?

– El primer que pensaria és: «Mare meua, espere que siga prou forta i constant per suportar-ho tot i anar endavant». I no és que açò siga cap patiment, tot el contrari, és per lo complicat que ens ho fiquen dins del món laboral, i el que costa que aquesta professió es veja con una professió, i no com una afició.

Quins beneficis i quines contraindicacions pot reportar l’associacionisme de professions culturals i artistiques?

– Jo pense que dins de la cultura i l’art, quant més ens associem i fem pinya, molt millor. Perquè com deia abans, ja ens ho fiquen prou complicat tot, per a que nosaltres mateixos ens compliquem més. Crec que ajuntar-se i moure’s de forma conjunta és positiu, és més fàcil fer-se sentir i notar, i per descomptat, desenvolupar projectes xulos que de forma individual serien impensables. Així és que, de moment, jo no trobe cap contraindicació a aquest moviment associatiu.

Des de fa un temps hi ha una idea que em ronda el cap, i és que l’exposició diària de la què fem ús els il·lustradors o artistes plàstics a les xarxes socials per obtindre visibilitat ens sotmet a realitzar projectes superficials sense treball real, profund i plenament viscut. Com si els likes foren el capot roig i nosaltres els torejats. Quin efecte creus que tenen sobre el nostre treball? Estem venuts o per contra, ens afavoreix d’alguna manera?

– Mira que jo era reticent amb el tema de les xarxes socials! No tenia cap compte a cap xarxa, fins que vaig decidir-me a ser artista de manera professional. Tot el món va aconsellar-me que havia d’obrir un perfil ací, un altre allà, que quan més millor, per ser més visible, etc… I és el que vaig fer, i al principi, anava tota boja intentant actualitzar-los, fins que em vaig adonar que tot açò era una farsa. Aleshores, vaig donar-me de baixa de la majoria per a centrar-me en un parell d’ells. La meva experiència no ha sigut totalment negativa, ja que gràcies a iniciatives que es mouen per les xarxes -com és el cas de l’Inktober- he aconseguit fer molt bons treballs, dels quals han sortit noves idees que he anat desenvolupant, a més de donar-me l’oportunitat a conèixer un gran nombre d’artistes d’arreu del món. Per tant, trobe que tot aquest circ i els joiosos likes, sí ens afavoreixen.

** Cristina ha escollit per al següent Autodefinides a Clara Carbonell, membre de Luna y Panorama de los Insectos.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.