Ana Sanahuja, davant i darrere del teló

Autodefinides #26

Clara Carbonell ha escollit a Ana Sanahuja (Castelló, 1985), qui s’autodefineix a continuació:

Recorde una nit, quan tenia 22 anys, que estava portant la producció d’un concert a un teatre de Sitges, Barcelona, i el meu lloc durant l’actuació era just baix d’un teló… De sobte, vaig mirar els meus peus i tenia un sobre l’escenari i l’altre darrere. Eixa imatge em va encantar; vaig pensar: “són les dues cares de la mateixa experiència: l’art a l’escenari i l’art darrere del teló”. I entre dos aigües em moc desde llavors.

En ma casa de Castelló hi havia un piano de paret quan vaig nàixer. Ma mare cantava de vegades amb la guitarra, amb una veu greu i vellutada, i mon pare dibuixava plànols fins a altes hores de la nit amb discos de jazz, música brasilera, clàssica… Finalment, vaig fer deu anys de piano al Conservatori de Castelló.

Als 17 vaig anar a viure a Barcelona, on he passat, entre anades i tornades, 8 anys; quina època tan increïble… Vaig estudiar en l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), on vaig conèixer a molts músics de jazz, clàssica, flamenc, compositors, directors d’orquestra, sonòlegs, promotors…, entre ells al meu nuvi Roqui, trompetista. Va ser una etapa boja d’exploració i vam ser de les primeres promocions, del primer conservatori superior a Espanya, que van obrir-se a la música moderna, a la producció, etc. La meitat de les meues assignatures era musical i l’altra de gestió cultural. En eixos anys també vaig passar huit mesos a Buenos Aires (tenia 20 i el meu últim dia allà va ser tan bonic que vaig pensar: “puc morir-me tranquil·la, ja he viscut”, hehehe). En eixe temps, a més, vaig traure’m la carrera d’Economia amb totes les optatives d’Història de l’Art i Humanitats, que eren les que realment m’interessaven.

 

Als 24 anys vaig anar a Nova York. Experiència màgica d’un any, sense papers ni conèixer ningú, però vaig poder treballar (com diuen ells, “under the table”) al World Music Institute, preparant el NY Flamenco Festival, i també al Ballet Hispánico, una increïble companyia de dansa contemporània. A més, donava classe de piano i d’espanyol, vaig tocar en una obra de Lorca a la universitat de Nova York i vaig col·laborar amb uns amics iranians en un tema usat per l’ONU. Un dia trist d’hivern, amb neu, vent i fred, travessant en metro el pont de Manhattan (el vagó semblava Babilònia), un home va posar-se a tocar What a wonderful world amb la seua trompeta… Quin moment… La vida és eterna en cinc minuts, com deia Víctor Jara. I en aquella ciutat, amb eixa energia tan jove i famolenca, vaig tindre molts moments eterns. El dia que vaig vendre el meu piano (què havia aconseguit debades d’una casa perquè ja no el volien) vingueren vint xinesos, tots junts, a provar-lo a casa. A l’avió de tornada vaig plorar moltíssim…

De Nova York a València, vaig aterrar un dia al barri de Russafa ara fa set anys. De sobte vaig descobrir un club de música, bon ambient, mon pare que havia decidit obrir un estudi d’arquitectura al carrer Dénia…, i vaig quedar-me sense pretencions. Potser tornaria a NY, tal volta a Barcelona…, però a poc a poc vaig anar sentint-me molt a gust. València, la seua llum, el seu ritme, les seues fruites i verdures, estar tan a prop de la meua ciutat, conèixer gent increïble… I ací em vaig quedar. Vaig començar a assajar i a tocar amb grups de rock i blues, a gestionar la Hat Gallery (situada en un espai a l’entrada de l’estudi de mon pare), per la qual -en sis anys- han passat més de 350 artistes de més de 20 països i de disciplines com la música, l’arquitectura, el disseny, la fotografia, el grafitti, el teatre, el cinema, l’escultura, la il·lustració… També vaig conèixer als meus actuals companys de Russafa Escènica, festival al qual programe les activitats paral·leles des de fa 5 anys.

Durant tot este temps he continuat treballant en alguns projectes a Barcelona, i fa tres anys, el meu nuvi i jo vam crear el projecte de música i poesia Versonautas, amb el qual estem treballant prou i em permet explorar amb el piano, el teclat, la veu, les percussions i els efectes sonors formes de connexió amb la poesia.

Per acabar, des de fa 7 mesos porte la programació cultural de La Fábrica de Hielo, una nau industrial única, de 600 metres quadrats, reconvertida en espai creatiu davant la mar. És un projecte al qual em sent molt a gust, amb llibertat creativa i envoltada de gent amb sensibilitat i un gran treball diari.


Clara pregunta…

En Versonautas, per què decidíreu, sent músics, treballar amb la poesia?

– Doncs va surgir d’una forma molt natural, de fet Roqui i jo, encara que havíem estudiat junts a Barcelona feia deu anys, ens vam conèixer realment fa cinc. En eixe moment, ell vivia allà i jo a ací, a València, i el nostre amor a distància estava ple de poemes. Després, en directe, teníem encontres musicals, jo amb el piano i ell amb la trompeta. Ell sabia molts (ara més) poemes de memòria i un dia va començar a recitar-los en mig d’una imporvisació.

La poesia ha reclamat moltes vegades a la música; nosaltres, com a músics, reclamem a la poesia. En la antiga Grècia, la paraula “musiqué” significava alhora música, poesia i dansa. Al final és tot el mateix… La poesia, tal com l’entenem nosaltres en recitar-la és música. És com un solo més dins del discurs musical.

Una cosa divertida de Versonautas, d’unir dos arts, és que ens ha portat a espais molt diversos: des d’un festival de jazz a un de teatre experimental, des d’un de dansa a un de poesia, des d’un teatre fins a una galeria d’art, des d’una fira del llibre a un cicle de música d’estiu. Funcionem molt com a comodí perquè tampoc pertanyem a un sector massa concret. Ara portem 75 actuacions per Espanya i Cuba.

Com a promotora cultural i programadora, quina opinió et mereix la cultura valenciana? No em referisc a la qualitat dels projectes artístics, sinó a la qualitat dels organitzadors, el suport de les institucions, la resposta del públic i el tracte amb les sales i altres agents de la cultura.

– Treballar en cultura a València, a Espanya en general, tant davant com darrere del teló, és dur i inestable. Com a gestora, trobe a faltar quatre coses molt importants als llocs on actue (paradoxalment, molt d’ells públics, que són els que tenen millors pressupostos): crear conceptes, és a dir, que la programació partisca d’una idea, d’una arrel, i que no siga només una recopilació de noms en cartell; treballar l’atmosfera, donant-li importància a la llum, el so, l’artista i el públic…, crear una experiència transformadora global.  Això em preocupa molt. Crear els elements per a que puga ocòrrer la màgia. El tercer factor important és que el públic vaja a veure allò que programes, aconseguir la forma d’arribar als sectors interessats fent pedagogia de la proposta, recordant i facilitant la informació, sent creatiu a l’hora de comunicar. I per últim, el que em passa com a músic i manager del meu propi projecte: la frustració d’enviar una proposta i que no et contesten. Cal respondre a totes les propostes que arriben perquè el contrari no promou la igualtat d’oportunitats. Com a programador/a, hi ha moltes coses que no coneixes. A mi m’encanta quan em diuen que el meu projecte no encaixa, perquè això vol dir que l’han estudiat. Tenim l’obligació de prestar atenció i contestar a totes les propostes.

Com a artista i dona, quins són els teus reptes a curt termini? Cap a on camina Ana Sanahuja?

– Deia Marta Graham que “artista és qui fa de la seua vida un art”… Els meus dos reptes professionals ara són Versonautas i La Fábrica de Hielo. Amb Versonautas, estem treballant noves atmosferes sonores i tenim dos concerts importants aquest estiu. Al juliol, la idea és gravar un vídeo i comptar amb una directora de teatre que ens done tocs escènics, treballant la llum, les transicions, etc. A més, anem a col·laborar en el nou disc de Luna y Panorama de los Insectos i estem convidats al Festival de Poesia FEIPOL de Texas, EUA.

En la Fábrica de Hielo, el repte és assentar els cicles propis que hem iniciat fa poc, reestructurar la web i explicar què som a nivell de programació. En aquests mesos hem creat diferents conceptes on es crea el silenci i l’atmosfera: Glaç Phònic, de música; VERTeBRAT, de dansa contemporània; La nit versàtil, de poesia escènica; Cabaret Voltaire, que és una jam session multidisciplinària; i diferents cicles de cinema com Cine y Mujer, Cine y Arquitectura o, pròximament, Cine y Mar.

Com a dona, com a ésser humà, tinc un repte important perquè estic embarassada i al novembre arriba un nou ésser a casa… Així que, a més del meu treball que m’encanta, diria que camime cap a… descansar, menjar bé, aguditzar l’oïda, cuidar dels meus ossos i meditar a la llum de la lluna.

 

** Ana ha escollit per al següent Autodefinides a Begonya Pozo, poeta, professora de Filologia Italiana a la UV, Vicedegana de Cultura, Igualtat i Comunicació de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació i fundadora del premi de poesia César Simón i de l’Aula de Poesia de la UV.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.