Merce Tienda, actriu i titellaire

Autodefinides #21

Mireia Vilar ha escollit a l’actriu valenciana Merce Tienda, qui s’autodefineix a continuació:

Sóc del Canyamelar. Més concretament, de la platja del Canyamelar o platja de Llevant. El meu xicotet món durant la infància, una etapa que va influir molt positivament en el desenvolupament de la meua imaginació -també en la capacitat d’observar- que després ha sigut tan útil per a la meua professió d’actriu. El meu món era peculiar: ma mare tenia un xicotet hotel familiar en l’època en la qual València vivia d’esquenes al mar i la ciutat no tenia tant de turisme. El recorde tan preciós… Per allà passava gent de tot tipus. Professors de logopèdia, arqueòlegs, comerciants de mobles, mafiosos italians, mariners americans, esposes i amants, ballarines de cabaret, militars exiliats de Cuba, esportistes, animals i famílies que venien tots els estius de diferents llocs i et veien i els veies créixer. Envoltats d’aquella diversitat, el meu germà i jo jugàvem sense parar, ens inventàvem històries i ens fèiem partides interminables de jocs de rol pels corredors, al soterrani, a les escales secundàries i al mar.

 

El mar sempre hi estava present. Fins ja ben adulta no m’havia adonat de la importància que té per a mi viure prop del mar, on cada dia és diferent, cada estació. Reconec les olors, la llum i les classes de vent. Per això m’identifique com nascuda en els Pobles de la Mar i no tant a València. Em referisc a un lloc concret que, quan era menuda, encara estava totalment separat del Canyamelar per les vies de tren. També recorde com la majoria de la gent de ‘la ciutat’ repudiava el meu barri… «Una platja bruta i uns carrers plens de drogues», em deien. Això jo no ho havia vist mai i no sabia de què m’estaven parlant. El desconeixement dels fets, els rumors, la massa, a voltes fa sabis als que són ignorants. I això estem vivint-ho també actualment. La por creada per la ignorància. La majoria m’incloia dins d’un barri, la Malva-rosa, que jo no havia xafat mai i que la veritat no tinc ni idea de com era l’assumpte en aquells carrers, en aquell temps, però sí sé que la meua infància la vaig viure amb molta tranquil·litat. Possiblement, eixa gent és la mateixa que ara vol viure a la platja, supose que finalment és tot una qüestió de màrqueting.

Sóc allò que es diu “un culo inquieto”. Necessite moure’m i he fet de tot. Futbol, bàsquet, natació, flamenc, dansa contemporània… He jugat al rugby, he tocat l’ukelele, he cantat, solfejat i sóc l’equivalent a cinturó negre en Kung-Fú. Em costa definir-me amb tota aquesta indefinició que, potser, em defineix. Al teatre tot això m’ha sigut molt útil, perquè qualsevol experiència ompli i, al cap i a la fi, el teatre consisteix en viure. Gràcies a l’obstinació de la meua iaia vaig començar amb el ballet. I, gràcies a l’afició del meu pare pel cinema, anava de ben xicoteta a veure un parell de pel·lícules a la setmana. Pujant a ballar als escenaris i amb una gran cultura cinematogràfica, vaig començar a pensar en la possibilitat de ser actriu. Primer vaig formar-me per a una professió “seriosa”, el periodisme. Però inevitablement, i després d’haver treballat en alguns mitjans de comunicació, vaig començar els estudis d’Art Dramàtic. En eixe moment em sentia una altra vegada dins del meu món. I no he parat de treballar! Li estic molt agraïda a la vida per això, i gaudisc com un joc tots els papers. Sense acabar els estudis ja treballava amb Aurelio Delgado en l’antiga Carme Teatre. Després vaig conèixer a Eva Zapico, i juntes formàrem la companyia de teatre Copia Izquierda, des de la qual investigàvem el treball del cos i de la imatge. Vàrem fer juntes cinc muntatges: A Pedazos, Galgos, Lilith, Merteuil i La mujer de Amianto. Posteriorment, vaig apropar-me al món dels objectes. Huit anys amb Bambalina Teatre Practicable, amb Kraft i Carmen; viatjant al voltant del món i recopilant un muntó d’experiències inoblidables en l’àmbit humà i artístic. I és que el teatre m’ha donat molt. Si no em criden, jo me’l faig. No sense esforç, també he de dir-ho. Eixe és el meu lema. He fet multitud de cursos i tot tipus de teatre, gaudisc de la paraula, del treball del cos i dels objectes. He fet doblatge, TV movies, de reportera per a Punt 2, ficció televisiva amb Albena Teatre, miniteatre, i actualment tinc una companyia de teatre de titelles que es diu La Panda de Yolanda. Sóc inquieta i m’agrada treballar, o millor dit, m’agrada jugar, investigar, aprendre, documentar-me i, sobretot, el contacte amb el públic. Cada treball m’ensenya, amb cada obra, cresc. Sempre jugant! I sempre al costat del mar!


Mireia Vilar pregunta…

Fa poc heu estrenat el nou projecte sobre La Metamorfosi de Kafka, en la qual jo també vaig tindre el gust de participar. Com ha sigut el procés de treball?

– Hi ha processos de tot tipus. Si haguera de definir aquest en una paraula diria que ha sigut “intens”. El treball ha durat un any. Això sense contar que el meu company, David Duran, va estar cinc anys documentant-se sobre la vida i obra de Kafka, i a més tenia construïda una dramatúrgia base i quasi la totalitat de les titelles. Quan decidírem fer aquest projecte amb La Panda de Yolanda hi havia un muntó de material. Vaig submergir-me en un món que va sorprendre’m i fascinar-me alhora, mentre llegia l’obra de Kafka i David anava acuradament contant-me multitud de fets, curiositats i visions que existien al voltant d’aquest gran autor. En gener de l’any passat començàrem a assajar, a provar per on podia anar el muntatge i quin tipus de llenguatge era el correcte. Al mateix temps, David fabricava pacientment l’escriptori de Kafka, lloc on les titelles de la família Metamorfosi anaven a viure. Poc després va unir-se a nosaltres un músic que narraria la història amb els seus sons, Joan Mei. Treballàvem els tres autodirigint-nos. Així i tot, necessitàvem de tant en tant la visió externa d’alguns amics professionals.

Junts hem passat de tot. Alegries per haver trobat el camí i desesperacions per haver-nos tornat a perdre.

En abril va arribar una gran experiència. Vam ser convidats per Matej Forman per fer una residència al seu taller de Praga. Als Forman Brothers (fills de Milos Forman) els havíem vist dues voltes en el tristament desaparegut festival VEO, amb “La Barraque” i “Oblidarium”. Mesclen les titelles amb el cant, el circ, el ball, i inclouen a l’espectador en l’experiència. Tot això amb un gamberrisme i bon humor que ens va enamorar. Jo vaig tindre l’oportunitat de fer un curs amb ells a Santes Creus i em van tornar a enamorar per la seua qualitat humana. Per coses del destí, un any després els tenia a casa per Nadal i passats sis mesos més, estàvem a Praga. Convidats, amb lloc on dormir i un preciós taller al costat del riu. No tindrem mai paraules per agrair la seua hospitalitat.

Abans de l’estrena al MIM de Sueca vàrem incorporar-vos a Laura Miñarro i tu (Mireia Vilar) per a completar la música de l’obra. La teua veu és tan dolça i amb tantes possibilitats que ens va semblar perfecta per a Gregor, el protagonista d’aquesta història. Laura és un músic excel·lent. El seu paper és interpretar amb el violí a la germana. També vam comptar amb Ana Jiménez en fotografia, Gerardo Núñez en vídeo, Aitana Carrasco per al disseny, i Sandra Sancho i la nostra Raquel Hernández en producció. Un equip fantàstic i amb molt bona disposició perquè aquest muntatge tinguera un bon resultat.

Després de moltes hores d’assaig i prou despeses de la nostra butxaca, estrenàrem. Seguidament, incorporàrem a Àngel Fígols com a ajudant de direcció i continuàrem invertint-li hores. El passat mes de febrer estrenàrem el muntatge final a la sala Carme i estem contents. Metamorfosi és una adaptació complexa d’una obra complexa que barreja titelles, ombres i interpretació actoral. Ha suposat molt d’esforç, però també molts descobriments i espere que tinga una llarga vida.

Quan et vas decidir a fer manipulació titellaire?

– El meu amor pel teatre d’objectes no va ser a primera vista. Jo tenia un gran prejudici pels espectacles de titelles i no m’interessaven gaire. Quan vaig acabar els estudis vaig entrar a treballar al Teatre de La Estrella, al costat de ma casa. Un teatre per a públic infantil, menut i decorat amb pintures fetes a mà, amb molt d’encant, i encara gestionat per Gabi i per Maite, als que els tinc en molta estima. Només entrar, a fosques, per fer les primeres funcions del matí, em feia por… Ninots penjats per tot arreu mirant-te, com en un conte de terror. A poc a poc vaig perdre la por fins que un dia, assajant La Cenicienta, vaig tindre la sensació que la titella que estava manipulant tenia vida! Feia les coses d’una manera independent de mi. Va ser un moment molt màgic, que vaig viure jo a soles amb aquella xiqueta feta de cartó.

Després vaig estar a L’Horta Teatre fent La Bella Dorment, de Juan Pablo Mendiola, també amb titelles antropomòrfiques. David Duran era l’assessor de titelles i gràcies a ell, Bambalina Teatre em va fer un càsting. No van agafar-me, però m’oferiren fer un muntatge curt basat en la investigació del material emprat, concretament del paper kraft d’embalatge, per a celebrar els seus 25 anys. Va ser un èxit. Durant sis anys viatjàrem per tot el món amb Kraft, des del Lincoln Center de Washington fins a la sala d’un hospital a Etiòpia. Un dia vaig veure una balena i vaig agrair a la meua professió i als germans Policarpo per aquelles experiències.

El treball amb els objectes és màgic, donar vida a una matèria que no la té, tant siga un ninot o un paraigües o un tros de tela. Aquest treball té moltíssimes possibilitats i t’apropa a la poesia. Es necessita sensibilitat i molta imaginació, i pense que és molt proper al joc d’un xiquet. Escoltar l’objecte, investigar les seues possibilitats sonores, com es mou, què significa… Gràcies als viatges vaig veure un muntó d’espectacles tant per a xiquets com per a adults que m’obriren la ment i em féren apassionar-me.

No conec totes les tècniques, no em considere titellaire. Jo gaudisc igualment amb el text o amb el treball de cos, però sí m’agrada molt la mescla, ajuntar moviment amb text, o poder utilitzar una titella o unes ombres per a contar una història d’una altra manera. El fet és contar i expressar, perquè el públic gaudisca i torne a casa ple i reflexionant. L’audiovisual m’encanta, però normalment no tant per a teatre. Potser és necessari utilitzar aquest recurs per a donar un significat determinat, però en general jo estic més a prop del valor del fet artesanal.

Sobre titelles vaig continuar formant-me amb Teatre de La Complicité i els Forman Brothers, i amb els meus amics de la Panda de Yolanda (David Duran, Raquel Hernández i Josep Zapater) trenque tots els prejudicis d’aquesta branca teatral, fent espectacles d’objectes per a adults. Pel moment, hem estrenat Üiqü’is i Metamorfosi.

Has rebut el Premi AAPV 2017 a la millor interpretació femenina per Síndrhomo (enhorabona!). Com funciona l’associació d’actors? Crec que nosaltres, els músics, no ho hem fet tan bé com vosaltres en aquest aspecte…

– Gràcies! Estic molt contenta per dos motius: pel reconeixement del meu treball i el dels meus companys de professió i per l’obra. Per a mi és importantíssim. He treballat molt i molt durament durant anys. Sempre m’he sentit valorada com a actriu pels professionals i pel públic, potser no tant per les institucions. El premi és una manera de reconèixer més públicament el meu treball. L’agraïsc moltíssim, em fa il·lusió de la bona. Respecte a l’obra, Síndrhomo va nàixer com una peça curta al Cabanyal Íntim i parlava d’éssers perduts en un barri que s’estava dissolent per l’obstinació de Rita Barberá i el seu projecte de prolongació sobrevolant les cases de la gent. Cases que abans tenien vida. Cases de valor arquitectònic. Magistralment escrita per María Cárdenas i dirigida per Xavo Giménez, ací vaig començar a treballar amb La Teta Calva, companyia que espere que tinga un llarg recorregut. Espere que el premi també servisca per a visibilitzar un muntatge que em toca molt a prop. Síndrhomo i Les aventures de T.Sawyer són candidates als Premis Max, a veure si hi ha sort!

La veritat és que jo no estic massa assabentada del treball intern de l’associació d’actors, però si sé que hi ha gent a dins que lluita pels meus drets com a treballadora, perquè tinga una seguretat i un salari digne. Ser actor/actriu s’ha convertit en una professió de supervivència, és difícil mantindre’s si no hi ha renúncies i no hem d’oblidar que som professionals i això no deixa de ser un treball. Com a actors professionals hem d’allunyar-nos de l’amateurisme, no podem acceptar condicions que són insostenibles, assajos sense cobrar i bolos mal pagats. Per molt que et deixes la pell, no arribes mai als mínims. Necessitem eixir d’una situació de crisi que ens ha portat a un 80% d’atur en aquesta professió. A més, pense que estem en una ciutat amb una gran qualitat d’actors i actrius i amb companyies i projectes que mereixen un suport i un reconeixement.

** Merce ha escollit per al següent Autodefinides a l’autora teatral i fotògrafa María Cárdenas.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.