Mireia Vilar, una hereva musical

Autodefinides #20

Carme Laguarda ha escollit a Mireia Vilar (València, 1982), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc de Manises i allí em coneixen com “la de banyoletes”. M’he criat pràcticament dins l’obrador de la pastisseria del meu avi, on de ben xicoteta vaig aprendre a fer les coses amb molt d’amor i dedicació. Feia goig veure’l treballar, la veritat. El seu pare, Banyoles I i també pastisser, tenia el costum de tocar, entre pastís i pastís, dues culleres de fusta que es posava a la boca i aleshores feia ritmes bastant el·laborats amb els llavis i el so de la veu i de la fusta. S’assemblava al so de les castanyoles. La llegenda es va anar propagant com si els seus coneguts jugaren al “telèfon trencat” amb la paraula “castanyoles”i li van acabar nomenant “El Banyoles”. Per tant el meu iaio va ser “El Banyoletes”, i ja la resta de descendents així ho som també. Altra cosa heretada del clan dels Banyoletes ha estat el bon paladar! M’encanta disfrutar del món gastronòmic en molts aspectes, des d’anar als mercats, comprar primeres matèries bones, llegir sobre receptes o curiositats, comprar llibres que en parlen, cuinar, descobrir llocs nous, trucar a la iaia per a fer un bon arròs amb costra… L’altra part que em completa és de color blauverdgris, i sense ella no se seria igual de feliç que ho sóc ara. El clan dels banyoletes tenim un raconet secret a la platja de Pego que inspira moltes de les cançons que componc!

Mentre menjava pastissets feia ballet, contemporani i flamenc. Més tard vaig aprendre a tocar el piano, gràcies al meu pare que ja tocava piano i guitarra a casa, i a la meva profe Mª Jesús Elena. La música estava present en la vida diària. Després em vaig animar a tocar la percussió clàssica. Fins i tot vaig formar part de l’ensemble Perkumania. Per aquesta època vaig conèixer als amics de l’actual empresa Mésdemil, Tubal Perales i Andreu Laguarda (i potser, també vaig creuar-me amb Carme). M’encantaven les vesprades de rises a l’Útero. Fa poc que ens vam conèixer oficialment Carme Laguarda i jo, qui m’ha sel·leccionat per “autodefinir-me” (gràcies, Carme!). En concret va ser el dia de la presentació del Valenciana Vol.1 i la Síndrome Lomax, una recent col·laboració que he fet al nou disc de Senior i El Cor Brutal. Després vos conte més coses!

Cap als 19 anys vaig marxar a Barcelona i vaig estudiar durant 12 anys a l’Esmuc. Mitja vida, sí! Primer vaig estudiar Promoció i Gestió musical, on vaig aprendre moltíssimes coses, a més de treballar per a diversos artistes com Astrio, Guillermo Klein, Maria del Mar Bonet, Nubla, Marc Parrot o Llibert Fortuny. Mentrestant, el cor em demanava no abandonar la música, així que vaig anar compaginant això amb els meus projectes d’intèrpret. En llicenciar-me, les meues vísceres van conduïr-me a estudiar el que realment m’agrada, que és el cant jazz i modern. La meua gurú va ser Carme Canela, qui em va ensenyar que tots tenim una veu única. I això mateix intente transmetre jo als meus alumnes de cant.

De Barcelona vaig anar-me’n a viure un any a Berlín, una ciutat molt magnètica que em va confondre, i vaig arribar a voler ser alemanya i tot! Però el fred em va fer tornar cap a casa i la veritat espere no marxar d’ací mai. El sol em dona molta vida. Allà vaig fer classes amb Efrat Alony, cantant que admire, i vaig tocar amb moltíssims músics, rodant una mica el meu projecte final de carrera ‘Humming’. Vaig fer uns concerts amb el meravellòs músic i amic David Soler i gràcies a això vaig conèixer a la inspiradora de Madre Salvaje, Mercè Soler. El seu univers i el meu van connectar molt. M’encanten les seues idees. Aquest projecte l’he intentat cuidar tot el que he pogut i més, i estic satisfeta de la feina feta.

Actualment treballe component, assajant, fent concerts, fent classes a casa i tallers de música i moviment al CEIP Santa Teresa. A més, tots els dimarts dirigisc el Cor de Ciutat Vella, on també arrange les cançons que triem entre tots. El focus d’atenció també el tinc a un nou projecte. Encara no té nom. Volia posar-li “Estudi Banyoletes”, ja vorem. Es tracta d’un espai de classes particulars (cant, piano, bateria, llenguatge). Si tot va bé, l’obriré el proper setembre 2017, on grans i menuts vindran a aprendre música. Intente treballar aquest llenguatge, mitjançant jocs i cobrint molts aspectes importants, que assenten les bases per a ser músic d’una manera alternativa i no convencional. Porte 8 anys donant classes i m’encanta fer cursos formatius de pedagogia musical que m’ajuden a estar, espere, actualitzada en aquest vessant. Els alumnes que tinc volen aprendre, i això es nota… Els admire! Molts no arriben ni als 6 anys, i hauríeu de veure les caretes de “necessite data, dona’m data, per favor” que fan.

I així vaig fent el meu dia a dia. Potser, de vegades és una mica dur estar al capdavant de les coses, però aleshores agafe molletes de pa ben xicotetes per a que els meus passos de formigueta pesen menys.


Carme Laguarda pregunta…

Madre Salvaje estava pensat com una trilogia d’EPs i has acabat fent-ne un LP de 12 temes. A què es deu el canvi?

– En realitat hi ha tres EPs editats, sí! Però només en format digital. El que hem fet amb Francesc Burgos (LaCasaCalba) és simplement compilar-los en un mateix suport físic. Ha sigut molt important el paper de Francesc en aquest disc. Ell ha gestionat una subvenció que ens ha otorgat l’Institut Valencià de Cultura i a més m’ha ajudat a posar-li cara i ulls al treball que he fet. I a tocar-lo! Després de dos anys de feina, quan el vaig palpar, vaig entrar en catarsi! Telescopy també ha ajudat a materialitzar el projecte i ha servit de recompensa per al micromecenatge que vaig llançar. Des d’ací, gràcies a tots! Qui el vulga, que vinga als concerts o que vaja a Discos Oldies!

Vas estudiar a l’Esmuc, com sigué la teua experiencia a Barcelona? Com veus la relació entre els músics d’ací i d’allà?

– La veritat és que jo vaig marxar d’ací perquè en aquell moment no hi havia moltes opcions per estudiar alguna especialitat nova com era promoció i gestió musical o un itinerari de música jazz. I bé, crec que Barcelona és molt inspiradora, al igual que qualsevol gran ciutat cosmopolita, i com tot, té les seues coses bones i dolentes. A mi m’encanta anar de tant en tant a veure amics i a passejar-me. És com la meva segona casa després de tants anys. La diferència que veig entre els músics d’ací i allà és sobretot quantitativa; al meu parer, falten elements que a una ciutat com Barcelona en tindries cents on triar. Però temps i paciència. La relació personal entre els d’ací i allà és de germanor, no?

Com ha sigut l’experiència de participar al nou disc de Senior i el Cor Brutal?

– Com el seu nom indica: brutal!! Que un músic amb una trajectòria tan guai et truque per a col·laborar a un disc ple de grans col·laboradors, sense conèixer-te, doncs sempre fa il·lusió! Vaig passar-ho molt bé gravant a Little Cañon, i em va fer un goig tremend cantar una cançó de Devendra Banhart, que m’agrada molt. Farem alguns concerts, com per exemple al festival VIDA, entre altres… Ha estat una alegria conèixer a Landete. Resulta, a més, que som veïns… tot i que encara no ens hem trobat al Consum! La seva filla s’ha fet alumna meva i és una crack.

** Mireia ha escollit per al següent Autodefinides a l’actriu Merce Tienda.


Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.