Açò no és una altra taula redona sobre cultura

Mai m’ha interessat anar a cap taula redona sobre cultura en aquesta ciutat, i a les quals tampoc s’ha presentat -per desconeixement o per desinterès absolut- cap polític o política responsable del sector per a escoltar els problemes que dificulten la creació d’una base cultural sòlida, duradora, horitzontal i de qualitat. I no, no em referisc als temps foscos, sinó al “nou” govern valencià, en el què molts havíem dipositat la nostra confiança i algunes esperances de canvi.

cultura-valencia

Parlar sense ser escoltat per qui té el poder de canviar les coses és com (i m’aneu a perdonar) ajuntar-se per a fer-se palles en grup. S’ha analitzat en centenars d’ocasions el present i el futur de la música, les arts escèniques, l’audiovisual, el disseny i la il·lustració, l’edició literària…, o la cultura, així en general. A on anem? D’on venim? I açò està molt bé per a intercanviar punts de vista i agafar forces, però si les conclusions (si és que se’n trauen) no s’exposen en la mateixa cara dels funcionaris i treballadors institucionals no fem una altra cosa que xulear-nos en públic. Com dic, palles grupals. Però què passa quan eixes conclusions o una carta signada per diversos col·lectius o certes propostes fetes amb la intenció de millorar el panorama sí es fan arribar però no són llegides ni escoltades? A) Desenes de professionals dels diferents sectors culturals no saben de què parlen? B) Hi ha persones ocupant càrrecs públics sense cap experiència en Cultura? C) No interessa una política cultural en la qual la cultura siga l’al·licient principal?

Comencem pel principi: Què és cultura per als actuals responsables polítics del govern valencià? Quin pla cultural ens han presentat? Quines solucions tenen per a acabar amb la precarietat dels sectors culturals? Quin valor se li dóna al teatre, a la dansa, a la música o al nostre cinema dins d’altres competències com el turisme, l’educació, l’economia o la resuada marca valenciana? Saben que podrien permetre’s el luxe de presumir fora dels nostres murs de la quantitat de dramaturgs, dramaturgues, actors, actrius, cantants, compositors i compositores, músics, escriptors i escriptores, cineastes o artistes plàstics que tenim a València actualment? Ho saben? Ho fan? S’han creat o potenciat les xarxes necessàries per a exportar el talent valencià? Són conscients de que més del 80% de les persones dedicades a la cultura travessen una situació fortament inestable de manera perpètua? Coneixen les conseqüències d’eixa precarietat? Per citar només algunes: companyies dissoltes, centenars d’obres al calaix, xicotets teatres tancats, músics abocats al micromecenatge cibernètic, desil·lusió, una oferta cultural pobre, desorganització i saturació, fugida de talents, i en prou ocasions, atur i fam. Si l’excusa és la falta de solvència econòmica, per quina raó es destinen grans quantitats de diners públic a festivals, esdeveniments o campanyes que no aposten per la continuitat en lloc d’estabilitzar la programació cultural habitual? Si es recolza el xicotet comerç de barri, per què no es fa això mateix amb els xicotets teatres o sales de concerts que es deixen la pell a diari per oferir-nos un programa coherent i d’una qualitat excel·lent? Espais humils que apropen la cultura de debó als barris obrers de València mentre fan malabars amb els quatre euros que reben d’ajuda anual. Per quin motiu s’han canviat les butaques però no les polítiques culturals? I sobretot, per què no s’escolta als que saben de Cultura? Que no són altres que els nombrosos proletaris i proletàries que porten uns quants anys dedicats i apassionats per ella malgrat els incovenients de dedicar-se a una professió tan poc valorada des de les institucions.

L’inexistent programa de polítiques culturals també provoca un rest de danys col·laterals com la impossibilitat de rescatar un públic poc o gens interessat en la cultura, o aquells que van fugir d’ella fa anys pensant que el teatre, la dansa, les exposicions o les presentacions de llibres només eren per a intel·lectuals adinerats. Ningú els està ajudant a canviar d’opinió, ja que (i ací arriben altres damnificats) els mitjans culturals que van nàixer amb la intenció de donar llum a la cultura valenciana, acostant-la a tots els ciutadans i llevant-li la gramalleta del luxe i l’erudició, s’estan veient obligats a baixar la persiana perquè els seus principals benefactors (els treballadors de la cultura) no poden pagar-los. Les raons: no disposen de recursos econòmics suficients per a invertir en publicitat, i quan es llancen a fer-ho, animats per les ajudes públiques que els han promès, tarden tant en rebre-les que ens posen a la cua dels cobraments. És a dir, mitjans independents com Afán de Plan o Verlanga, que no han demanat una ajuda pública MAI, es veuen perjudicats directament per l’Administració. I és llavors quan se’ns planteja el dilema: tancar un mitjà amb milers de seguidors que sembla haver contribuït a l’agitació cultural de la ciutat durant quatre o sis anys de treball o continuar amb el projecte per amor a l’art?

La direcció de Verlanga va decidir tancar fa un mes, la d’Afán de Plan ha decidit estos dies reduir continguts, temps i energia per a emprar-los en altres menesters que sí li reporten beneficis econòmics, a l’espera de mecenes que vulguen auxiliar-la. Mentrestant, els vells dinosaures i els grans empresaris del periodisme reben subvencions per copiar i pegar notes de premsa o fomentar un valencià de traductor automàtic. Potser, ni Verlanga ni nosaltres érem necessaris… ja va dir-se una vegada des d’una coneguda cartellera que hi havia més revistes i agendes culturals a València que xampinyons… Potser els nostres continguts de cara B (o undergrao, com sempre ens ha agradat dir-li) només interessen a una minoria i mai deixaran de ser, governe qui governe, la cara oculta de la cultura d’aquesta ciutat. I compte, que l’undergrao valencià està a vessar de talent, idees constructives i plans sostenibles; que ben organitzats i sufragats donarien faena a molts altres valencians, fins i tot a uns quants xampinyons com nosaltres. Però -i llance des d’ací la pregunta- algú ens rebria personalment al seu despatx per a escoltar i assumir totes aquestes reivindicacions? Gràcies per endavant.


Text: Vanesa Martínez Montesinos
Afán de Plan © 2016