En La Cabina amb… Senior i Néstor Mir

Estrenem aquesta xicoteta secció, creada expressament per a la novena edició de La Cabina -Festival Internacional de Migmetratges de València-, amb dos professionals de la música com són Miquel Àngel Landete (Senior i El Cor Brutal) i Néstor Mir. Decidírem escollir-los per una simple qüestió d’actitud artística: la que tenen aquells creadors i intèrprets que no tenen por a traspassar la seua frontera disciplinar i no sols s’interessen, sinó que col·laboren i treballen amb altres propostes com ara musicar en directe un migmetratge de Neil Young, com Landete, o llançar-se a per totes com Néstor, que s’atreveix també amb el teatre, la narrativa o l’audiovisual. Sens dubte, dos artistes que devoren l’art en totes les seues formes, tant a nivell professional com a personal.

Amb ells anarem a l’estrena de Junun, dins de la Secció Amalgama. Una obra en clau documental del realitzador nord-americà Paul Thomas Anderson, qui segueix a Jonny Greenwood (guitarrista de Radiohead) durant la seua aventura a Rajasthan, on va gravar al costat del compositor israelià Shye Ben Tzur i els dotze músics indis de la Rajasthan Express un disc també titulat ‘Junun’. Tot el procés de gravació, documentat per P. T. Anderson al fortí de Mehrangarh, va estar regit per Nigel Godrich, productor de Radiohead.

Després de la projecció, i entre cerveses, vam intercanviar impressions amb Carlos Madrid, director de La Cabina.

Tenint em compte que la realització dista prou d’altres cintes d’Anderson, com The Master o Inherent Vice, la conversa va començar centrant-se en l’aire diletant que el cineasta va voler donar-li a Junun, a través de plànols inestables, canviants i sense una aparent cura tècnica. «Jo crec, que com Jonny Greenwood ha compost les bandes sonores de les dues últimes pel·lícules de Paul Thomas Anderson, aquest migmetratge és com una tornada de favor», resolvia Carlos Madrid, «signar amb el seu nom el simple enregistrament d’unes sessions de gravació. Per això Junun té més importància en el sentit musical que en el cinematogràfic». Néstor Mir va destacar la diferència entre una sessió en eixes condicions (amb continus talls de llum i d’aigua, però amb la tranquil·litat d’estar unes setmanes de retir sense cap pressió) i ficar-se dins d’un estudi ací sabent que el comptador del diners no deixa de rodar fins que no acabes. «Però ahí n’hi havia molta pasta invertida…», digué Landete referint-se al material tècnic per a la gravació del disc. «A Godrich se’l veia agobiat», apuntava Néstor. «Clar, perquè això és un caos fer-ho sonar; tots els micròfons junts… i el que fa un, entra pel micròfon de l’altre. El tio aniria loco en la taula! Té molt de mèrit», va afegir Landete.

Els músics valencians van destacar la professionalitat i el talent dels membres de la Rajasthan Express, en la seua majoria, músics per herència familiar, per tradició i vocació. «La seua música d’arrel -va dir Carlos-, la que ells tocaven, continuen tocant-la generació rere generació. No els cal recuperar-la. Això, crec, explica que les cançons tradicionals que desapareixen ho fan perquè ja no transmeteixen a la societat del moment el que transmetien fa deu generacions».

La xarrada, posteriorment, va desviar-se cap als arrels musicals comuns d’aquella música i la nostra: trets flamencs fugaços, però molt presents, o el vessant festiu («de fanfàrria», com comentava Néstor) dels instruments de vent indis. «Una guitarra elèctrica casa amb tot: amb un harmònium, un sitar… això demostra que la música no és tan diferent, siga d’on siga», afegia Landete. A la pregunta de si ells farien una col·laboració similar, tots dos afirmaren que per descomptat, ja fóra a L’Índia, als Balcans, al Brasil o a un llogaret perdut de l’Ecuador. «A vore, jo no m’imagine fent una mescla amb els músics de Lapònia o del Japó… -aclaria Landete- Seria més complicat. Però amb una música d’arrel més meditèrrania, fins i tot sud-americana, podria funcionar. Encara que, podríem trobar punts d’unió en qualsevol lloc».

La importància de la música dins de la cultura de cada país o ciutat també va ser un dels temes tractats en aquesta distesa conversa. Perquè en altres països -es preguntava Néstor- romania el costum de celebrar dinars familiars o trobades vàries amb rodes de música on tots, professionals o no, participaven, i a Espanya, fora de la comunitat gitana, s’havia perdut totalment. «Nosaltres (referint-se als músics del circuit valencià) hem hagut de reconstruir eixos pilars ací, a València.» «I és que la música no està establida culturalment… -deia Landete- No crec que hi haja un instrument en totes les cases de València, per exemple. S’ha perdut la naturalitat musical, l’espontaneïtat…, allò que era implícit a la raça humana com cantar o expressar-se musicalment. I això, com tot, només s’arregla amb educació.»

Per a finalitzar, vam preguntar-los quin altre migmetratge de la novena edició de La Cabina no pensen perdre’s. Landete no va dubtar-ho: Agárrate el pañuelo, Tatiana, d’Aki Kaurismaki (Secció Inèdits), «que conta la història de dos ratlltas finlandesos que, una bona vesprada, queden i se’n van a Rússia i es troben pel camí dues xiques. És una roadmovie preciosa, preciosa, preciosa…» Néstor Mir, en canvi, es va decantar per Total, de José Luis Cuerda, «un migmetratge que va donar peu a la mítica Amanece, que no es poco».

Clip


Text: Vanesa Martínez Montesinos
Fotografia i vídeo: Empar Piera Boquera
Afán de Plan © 2016