Manuel Valls: «Hi ha alguna cosa en les comèdies del Hollywood daurat que m’atrapa»

Després de la seua estrena al TAC de Catarroja el passat 27 de febrer, arriba al Teatre Micalet –del 2 al 6 de març- l’espectacle L’ÚLTIM VIATGE DE CARY GRANT, de Manuel Valls. Amb aquesta obra, Dacsa Produccions torna als seus orígens després de vint anys sense produir cap muntatge escènic. La productora valenciana, absolutament centrada en la creació audiovisual, aposta ara pel text de Valls, una comèdia dramàtica amb tints cinematogràfics que parla de reconciliacions impossibles, rancúnies i records.

Completen el projecte dues destacades professionals de l’escena valenciana: Alejandra Mandli, qui s’ha involucrat com a sòcia i actriu, i la dramaturga Iaia Cárdenas, qui ha treballat en la direcció junt a Manuel Valls.

L’elenc està format pels mateixos Manuel Valls i Alejandra Mandli, a més de per l’actor Héctor Fuster, els quals interpreten a Xavier, Violeta i Fran, personatges que es retroben després de 15 anys a causa de la mort del senyor Grant, un home autoritari obsessionat amb la perfecció i el cinema clàssic.

[Fotografies de Iaia Cárdenas]

– L’obra està ambientada en 1986, any de la mort de l’actor britànic Cary Grant?

ALEJANDRA MANDLI: No, l’obra està ambientada en l’actualitat, 15 anys després de la mort de C.G., el pare dels germans protagonistes, Fran i Xavi. En el passat, C.G. era clavadet a Cary Grant i d’ahí el paral·lelisme. A més, la relació pare i fills era a través de la ficció, jugant a pel·lícules de cinema clàssic en les quals un d’ells sempre feia de Cary Grant. Per tant, el pare i la figura de l’actor britànic sempre estan presents en l’obra.

MANUEL VALLS: Per açò mateix la nostàlgia i el passat juguen un paper determinant en l’obra. L’escenografia, el vestuari… Tot remiteix d’alguna manera al passat, al cinema clàssic. Crec que és fàcil identificar-se amb aquests personatges, encara que no t’haja succeït res tan greu com el que els succeeix a ells.

– Quina relació tenen amb Violeta?

ALEJANDRA: En morir Maria, la mare de Fran i Xavi, conviden a Violeta (el meu personatge) a entrar en aquest món de ficció. A partir d’aquest moment, els xiquets començaran a viure, a sentir a través d’aquests jocs, cosa que els influirà durant els seus anys d’adolescència i maduresa, arribant, en el meu cas, a confondre la realitat amb la ficció i a sentir que l’única manera de sobreviure en una realitat moltes vegades complicada i dura és a través d’eixes pel·lícules on tot és perfecte i sempre acaben bé. Amb l’entrada del meu personatge es generarà un quadrangle amorós que tenyirà el present i la trajectòria dels personatges i s’anirà desvetlant al llarg de l’obra.

– Manuel, d’on va sorgir la idea d’escriure sobre un dels actors més prolífics de la història de Hollywood?

MANUEL: Tot va sorgir d’un taller d’escriptura amb el dramaturg i director argentí, Alejandro Tantanián. La proposta consistia en triar un material ja escrit i fusionar-ho amb la teua pròpia creació. Jo em vaig agarrar a les pel·lícules de Cary Grant. Hi ha alguna cosa en les comèdies del Hollywood daurat que m’atrapa. Els finals feliços d’aquelles pel·lícules cercaven alleujar les misèries dels ciutadans en èpoques difícils. Recorde el que em deia la meua àvia, que havia viscut la guerra, sobre les pel·lícules. Em deia que a ella li agradaven les pel·lícules amb finals feliços. Ja hi havia prou desgràcies en la vida real com per a ficar-se a veure una pel·lícula que et recordara les coses dolentes.

Ací va entrar Cary Grant. Sempre ha semblat l’home perfecte, però quan li preguntaven ell mateix deia: “Tothom voldria ser com Cary Grant, fins i tot jo”. Els nostres protagonistes han viscut amb un home clavat a Cary Grant. Un home perfecte per fora, però sever i cruel per dins. M’agradava la idea de jugar amb l’admiració i la realitat.

– El vostre Grant s’acosta més a Alfred Hitchcock o a Howard Hawks?

MANUEL: La nostra obra s’acosta més, en quant a dinamisme, al que veies en els films de Howard Hawks. Encara que, en ocasions, compta amb eixa foscor pròpia de Hitchcock. Però són referents massa potents. No hem cercat fer cinema clàssic, sinó explicar la història d’uns personatges que tenen una relació amor/odi/dependència amb el cinema clàssic, encarnat en la figura del pare. Tenim una sastreria antiga, una escenografia creada per Xavo Giménez, que és quasi un personatge més.

– Com va anar l’estrena al TAC?

ALEJANDRA: L’acolliment ha sobrepassat les nostres expectatives… Confiàvem en el nostre projecte, per descomptat, però sentir al public per primera vegada riure, emocionar-se i esglaiar-se, acompanyant-nos en el nostre viatge, ha sigut increïble i emocionant. Necessitàvem ja aquesta prova de foc, i encara ens queda una altra al Teatre Micalet… Estem contents i il·lusionats, amb l’esperança que continue agradant i que “El viatge” tinga un llarg i apassionant recorregut.

– Perquè pensàreu en Dacsa Produccions per a la creació d’aquest espectacle?

ALEJANDRA: Manu i jo ens vam conèixer en “Margaritte Gautier”, l’obra de Teatro de la Resistencia, i va passar-me un primer text  de “el Viatge”. Em va entusiasmar, així que decidírem iniciar aquest projecte junts, però necessitàvem ajuda (ja sabem que no és fàcil emprendre projectes teatrals en els temps que corren). Necessitàvem una plataforma que ens possibilitara les gestions i ens donara una base sòlida per a poder treballar. Manu ja havía treballat moltes vegades amb Xavi Crespo i vam resoldre reunir-nos amb ell. Li va interessar el projecte des del principi i va embarcar-se amb nosaltres. Ara forma part d’aquest triangle d’apassionats pel teatre.

MANUEL: Conec a Xavi des de fa anys. Vaig escriure i dirigir una pel·lícula amb Dacsa Produccions en 2005, i per a mi ha sigut com tornar a casa. Xavi, et permet centrar-te en la part creativa i aporta la seua opinió com un més de l’equip. És un gust treballar així.

– Perquè Xavi Crespo va acceptar produir l’obra després de vint anys centrat únicament en el cinema i altres projectes audiovisuals?

ALEJANDRA: A més d’agradar-li el text, i el projecte en general, conectàrem ràpidament. Xavi, en el fons, és un aventurer com nosaltres i es va veure temptat de reprendre el teatre; encara que en certa manera mai va deixar-ho del tot.

– Aleshores, us plantegeu donar-li continuïtat a aquesta unió professional?

ALEJANDRA: Sí, existeix la possibilitat… De vegades és difícil trobar companys de viatge en aquesta carrera de fons amb els que connectar des del principi i amb els quals arriscar-te a donar passos gegants, i aquest començament ha sigut molt fructífer, agradable i intens… Aleshores, si aconseguim els nostres objectius amb aquest primer projecte i no acabem llançant-nos uns als altres del vaixell (riu), seguirem treballant junts.

– Per a aquest muntatge s’uneixen al vostre equip els membres de la companyia La Teta Calva: Iaia Cárdenas en la co-direcció i Xavo Giménez, qui s’ha encarregat de l’escenografia i l’espai sonor. Quin tret del seu estil dramatúrgic podem identificar en l’obra?

ALEJANDRA: No vos puc donar exemples concrets ja que l’essència de tots dos i de la seua trajectòria està en cada paraula, gest i atmosfera que es genera en l’obra. Ha sigut un plaer conèixer d’a prop a aquests dos artistes: complets, apassionats, molt interessants i amb una disposició increïble. Iaia ens ha sabut conduir, donar confiança, escoltar les nostres propostes, dubtes i suggeriments; sempre construint i donat-nos la base sòlida dels nostres personatges i de l’obra. Xavo ens ha regalat la seua màgia, la seua practicitat, la seua lògica interpretativa, i ens ha embolicat en un espai íntim facilitant sempre els nostres primers passos… Així dóna gust, no?

MANUEL: Xavo i jo som amics des de xiquets. Anarem junts a escola i muntàrem la nostra pròpia companyia de teatre amb 19 anys. Jo vaig abandonar la interpretació per a centrar-me com a guionista de televisió i cinema. Anys després vaig tornar als escenaris amb Ártico, el primer text de La Teta Calva. Per a mi, a banda de ser quasi família, Xavo i Iaia són de les persones amb més talent que conec en el teatre valencià. Ha sigut un regal poder comptar amb ells. El que ha fet Iaia amb el nostre Cary Grant és espectacular.

– I l’heu posat en escena en un temps rècord, no?

ALEJANDRA: Sí. Hem tingut diverses etapes durant l’evolució del projecte. Estrenàrem el 17 de desembre en Benetússer; aquesta va ser la primera trobada amb el públic, però per a l’estrena al TAC de Catarroja hem treballat dur perfilant cada personatge i polint la història. Temps rècord, sí, però actualment qualsevol producció es genera en temps rècord, així que, res fora del que és habitual en la nostra realitat teatral.

MANUEL: Como diu Ale, el text ha donat moltes voltes i ha millorat. Abans de que entrara Iaia, l’obra era una història lineal, més propera a la comèdia. Dos germans i una xica. L’argument era el mateix, però començàrem els assajos i cercàrem la forma de contar la història entre tots, per a apropar els personatges a les persones que els interpretaven. Improvisàrem i van sorgir moltes escenes que hem anat incorporant, descartant i perfilant. A Catarroja hem arribat ja al nostre límit. Va funcionar tan bé que ja no volem tocar res.

– Quin diagnòstic li feu al teatre valencià actual? Albireu canvis?

ALEJANDRA: Ací sóc un poc bipolar, he de confessar… A voltes m’alce pensant que ja ha començat el canvi, que hem de tindre paciència i ser comprensius, que ja hi ha xicotets però molt importants canvis (com la programació d’obres en valencià al Teatre Principal, per exemple) i que no hem de desesperar, que pitjor del que estàvem no podem estar… Altres vegades m’alce preguntant-me fins a on anem a arribar. Tem que encara no hàgem tocat fons i que la situació, ja precària a tots els nivells en el nostre sector, empitjore, i em sent impotent i molt trist… De totes maneres, en aquest moment en el qual tenim un bebè nounat entre mans, tinc tota la il·lusió dels pares primerencs… Així que preferisc quedar-me amb aquesta sensació esperançadora i somriure.

MANUEL: Me sume a la bipolaritat. Venim d’una estrena quasi perfecta. La comunió amb el públic va ser increïble, i açò et fa pensar que tens una joia entre les mans. Però el més difícil del teatre en aquestes terres i en unes altres, no és crear, és vendre. Tenim moltes esperances posades en el nostre muntatge, però jo personalment ja l’he tingut en altres muntatges. I he vist obres boníssimes que hauria de veure tothom i que no han tingut sort en la seua distribució. Veig a moltíssima gent lluitant, amb molt bons resultats, que no veuen reconegut el seu esforç. Les institucions que haurien d’estar ací, ni estan ni se les espera. Teníem moltíssimes esperances en el canvi de govern… La cultura per desgràcia no dóna vots, i açò, lamentablement no és d’esquerres ni de dretes.

Afán de Plan © 2016