Francesc Burgos, picapedrer cultural

francesc-burgos

Parlem amb un dels agitadors culturals més compromesos i prolífics del territori valencià. Productor, músic, actor i gerent d’un teatre a Gandia, el Teatre del Raval. La seua creativitat i les seues ganes de mostrar al públic de què és capaç l’ésser humà, artísticament parlant, no tenen límits. Aposta per l’arrel i la tradició, per l’experimentació, per la diferència, per moure les emocions de grans i xicotets. Ell és Francesc Burgos.

Al capdavant de LaCasaCalba, publica i distribueix discos de Remigi Palmero, Ovidi Twins o Enric Casasses, entre molts altres; organitza espectacles, cicles i festivals com Sona Baixet, Pop al Carrer, Hostes, Trovam!, Barcelona Escenari o Notes al peu.

L’any 2004 va formar, junt a Josep Lluís Escrivà, Santiago Tormos i Manolo Sánchez Prinetti, Amanida Peiot, un grup de pop mediterrani al qual ell tocava la guitarra i cantava. Diuen que sobre aquesta idea va nàixer posteriorment La POP, La Petita Orquestra Peiotaire, amb el propi Francesc Burgos, Hugo Canet i Gerard Vercher. Xavi Alaman i Tonete Puerto, s’unirien després com a contrabaixistes en diferents etapes. Un projecte musical, dirigit a tots els públics, al qual els joguets, els colors, la diversitat d’instruments i la cançó popular cobren tot el protagonisme.

En 2014 dóna, el que potser siga, el pas més arriscat de la seua trajectòria: assumir la gestió del Teatre del Raval de Gandia, un espai que naixia als anys noranta de la mà de la companyia Pluja Teatre. Per l’actual Raval han passat Il Gran Teatro Amaro, Pierre Bastien, Pepino Pascual, Pi de la Serra, Pep Gimeno Botifarra i Ahmed Touzani, Germán Díaz, Carles Dénia, Matthieu Saglio, Truna o Enric Casasses, entre molts altres. En matèria teatral, espectacles ideats per a la Campanya Escolar com El Volcà Blau de Begoña Tena; El Senyor Lletraferida de La Dependent; L’arbre de les sabates de Pea Green Boat o En el jardín de Teatro Paraíso i Théâtre de la Guimbarde. Per al públic adult, destacar el pas de Teatrencompanyia amb la versió de Xavier Puchades de l’obra de Rafael Spregelburd, Lúcid, o l’homenatge a Estellés en Un entre tants, de Perros Daneses.

– Certament, el Raval ha sigut el teu projecte més intrèpid?

– Sí, i el projecte més boig també. I és que malgrat que ja duem un grapat d’anys com a professionals del sector cultural, la dimensió del que suposa gestionar un teatre no l’acabes d’endevinar fins que no t’hi poses. I efectivament, està sent de bojos. Sobretot per la precarietat que continuem patint (arribarà el canvi?) els qui treballem per la cultura, és a dir, per al poble, per a la gent. Malgrat que el poble, la gent, mire cap a un altre costat. Una qüestió que sembla més bé ja un seny identitari dels valencians somniadors, que una problemàtica a tractar sense embuts. De fet molta gent ha deixat de treballar en el món cultural, just per això, perquè no s’hi donen les condicions normals. Ho entenc. Tot i que no ho compartisc. Mentrestant altra gent, molta gent, continuem picant pedra.

Reprenent el tema del Teatre del Raval, el major entrebanc és el de la burocràcia i el de la fiscalitat principalment. És complicat mantenir una infraestructura empresarial, la qual es exigida per poder obtenir finançament públic, quan es tracta d’una activitat deficitària, econòmicament parlant. Més encara si el caràcter del projecte és el de servei públic, com és el cas, i el de la majoria de teatres a l’estat espanyol.

– Quin balanç fas després de quasi dos anys?

– Bé, duem 2 anys més o menys amb el projecte, però a nivell d’activitat estem al segon trimestre de la segona temporada del nou Teatre del Raval.

Com qualsevol altre projecte cultural, la perspectiva s’ha de vore a mitjan, llarg, termini. En el nostre cas, ens hem marcat un primer pas als tres anys i altre als cinc. A partir d’ací podrem fer un balanç més realista.

Per ara el nostre entusiasme és més fort que els obstacles que ens trobem pel camí. Per exemple, la visibilització. Arribar al teu públic objectiu després d’una temporada sense activitat i amb la crisis (estafa) econòmica que patim, és molt complicat. Més encara si considerem que estem en una situació molt crítica de públic, més enllà de les propostes de moda, tant a nivell mainstream com underground. I en això te n’adones que molta gent que diu que té compromís per la cultura no va al teatre, és a dir, no paga una entrada, però sí que els veus de sopar o als actes culturals protocolaris, institucionals, majorment gratuïts. I per altra banda, te n’alegres que el teu públic siga més bé, un públic anònim, humil, que no fa bandera de res en concret, és pacient i crític.

Siga com siga a la façana lateral de l’edifici resa un cartell que diu: “Es ve d’on es vol”. Crec que representa bastant encertadament, la nostra vessant llibertària.

En definitiva, estem encara iniciant el camí, la utopia es construeix dia a dia.

– Mantenint la filosofia de la seua fundació, el Raval dóna especial prioritat al teatre infantil mitjançant les Campanyes Escolars. Com valoren pares i docents aquest aprenentatge extraordinari? Es tracta d’una excursió més o li donen la importància que atorguen, per exemple, a les matemàtiques?

– Doncs és un tema a tractar. Pensem que no se li dóna la importància que mereix, ni dins del sistema educatiu, ni del sistema familiar. Per un costat, alguns xiquets arriben sense saber res del que van a vore, ni l’obra, ni el nom de la companyia, ni el context de l’espectacle. I per l’altre, algunes poques famílies no volen (algunes no poden) pagar l’excursió al teatre. Paga la pena dir que totes les obres que exhibim disposen de dossier pedagògic que fem arribar a les escoles amb suficient antelació perquè siguen tractades en classe, tant a priori com a posteriori. Ens sembla que a les escoles no fan servir del tot aquesta ferramenta, útil per al canvi social i per al desenvolupament personal, que és el teatre. Ho veuen més com a un entreteniment. I això està bé, però no és suficient. Pel que fa a les famílies, continuem fent gestions a les administracions perquè donen ajudes als centres o a les famílies que no tinguen suficients recursos econòmics amb la intenció de democratitzar l’accés a la cultura.

– “Ací es manipulen aliments”, ens adverteix altre rètol en l’entrada del teatre. Quines vitamines ens aporten la música i les arts escèniques?

– Són vitamines per a l’ànima. Per a tot allò que no es veu però que es viu, que emociona. Una medicina natural molt efectiva contra la intolerància, la ignorància, la insensibilitat. I és que malgrat que molts pensen que la cultura no té futur, dins d’una economia globalitzada, nosaltres som de l’opinió que és just al contrari, és una de les activitats amb més futur en tractar-se d’una “indústria” no pesada, que treballa principalment amb idees. I és per això que té futur, és infinita, i no contaminant (si exceptuem la indústria cinematogràfica d’alt voltatge i les superproduccions escèniques) en contrast amb les industries productives que contaminen i requereixen de molts recurs naturals, els quals són finits. Gestors d’allò públic: Necessitem canvis radicals. Volem més obres però que siguen de teatre i de dansa i de música i de circ i de…. Ara és el moment. Per què si la qüestió principal és que continuen les obres però ara les fan els nostres amics, el nostre país no tindrà mai futur. Ara bé, potser com deien els Ilegales als anys 80: “Europa ha muerto”.

– A nivell personal, quina vivència destacaries d’aquest projecte?

– Si deixem a banda l’esperit entusiasta, un altre aspecte a destacar que ens ajuda a continuar són les relacions humanes que s’hi generen en tot aquest procés. Tant a nivell intern, amb els nostres companys de feina i col·laboradors, com a nivell extern, la relació amb la gent i sobretot amb els artistes, que ens transmeten la seua joia de viure, ens animen a seguir amb el projecte i ens ensenyen molts coses. Sí, una de les coses que més destacaria és el continu aprenentatge al que estem sotmesos. És molt enriquidor a nivell personal. Clar, sempre hi ha un contrapunt -en aquest cas negatiu-, perquè em lleva molt de temps que podria emprar en companyia de les meues filles. Esperem de mica en mica poder equilibrar la balança.

– Molt prompte celebrareu la cinquena edició del festival Hostes al Centre de Cultura Contemporània Octubre, a València. Aquesta és altra de les moltes iniciatives que dinamitzes des de LaCasaCalba. Què pots avançar-nos?

– Doncs que, com a les darreres edicions, tindrem un ventall en miniatura del que s’està coent musicalment parlant per terres valencianes. Ben bé, sabeu que som amants de les coses xicotetes, d’aprofundir en els detalls, de no quedar-nos en la superfície. En aquesta ocasió tindrem des del punk-jazz evocador de Cavallo & Hugo Mas, fins a la cançó d’autor contemporània d’Abraham Rivas i Xavier Morant i Niquelats, passant pel folk preciosista de Rafel Arnal que vindrà acompanyat de Spyros Kaniaris, gran guitarrista grec afincat a València. [Més info]

– I Pop al Carrer ja ha superat les deu edicions… És la teua joia de la corona?

– Bé, doncs no ho sé. El ben cert és que LaCasaCalba com a projecte de vida, naix amb el Pop al Carrer. I clar li tinc una estima especial. Enguany, si va endavant el projecte, farem 12 anys amb una edició especial al voltant del jazz, anomenada: “A la vora del jazz mare”. Però com que es traca d’un festival a l’aire lliure i gratuït, sempre depenem del pressupost que se’ns assigne. I enguany una de les potes del finançament ha caigut. Amb la qual cosa és tota una incògnita, però seguim treballant per què continue. Ara bé, amb menys pressupost del que teníem és impossible de fer. Mira si era baixet, per a la contrastada qualitat dels artistes que programem.

– Què li falta per fer a Francesc Burgos dins de la cultura? Nous somnis a proa?

– Ufff, per ara amb el Raval anem servits. Malgrat que sí tinc més projectes en ment i altres embastats. Tant personals, com ara l’aparició en escena del Triangulista amb el que vull continuar el treball teatral que explore amb La POP. I en maig posarem en marxa un festival que combina art i medi ambient. Nogensmenys, vinc del camp del medi ambient, vaig treballar 6 anys com a tècnic de la Conselleria de Medi Ambient. Es tracta del RRRR! Festival que tindrà lloc també al Raval amb una intervenció integral de reciclatge per tot l’edifici de la mà d’Ángel Di Stéfano i diverses activitats paralel·les de conscienciació ambiental i acció artística. Serà una explosió creativa! Ideal per a la primavera. Estarà en marxa durant el mes de maig.

– Per finalitzar, ens agradaria fer-te una pregunta ben senzilla: què desdejunes?

– Un suc de taronges “del terreno” i un te amb llet de soja, de bon matí. I a mitjan matí un entrepà, fruïta o bolleria del forn del Raval. Depén del dia.


Vanesa Martínez Montesinos | © Afán de Plan 2016
Foto: Isa Cogollos