Mai Hidalgo: «La meua intenció és acostar-me a l’espectador de forma exagerada»

L’artista multidisciplinària Mai Hidalgo (Alzira, 1985), especialista en disseny creatiu, està presentant per diversos espais de la ciutat l’exposició Del quadern de camp al quadern en el camp, una mostra que naix arran de la investigació que està realitzant per al seu treball final del Màster en Producció Artística de la UPV i que explora un univers pràcticament desconegut per al públic: els apunts de l’artista; eixes notes als marges del quadern, esbossos, troballes, claus aparentment desordenades que, en si mateixes, són una obra d’art.

– Un llibre d’artista deriva necessàriament en una altra obra, diguem-ne, convencional?

– Un llibre d’artista no és un llibre d’art, de vegades ni tan sols sembla un llibre. És… una peça d’art. Integra forma i contingut de manera indispensable. En moltes ocasions s’alberguen esbossos, apunts, pensaments gràfics que, com dius, deriven cap a altre tipus de peces. Però el llibre en si té la capacitat i autosuficiència com per a poder ser una obra final.

– Diries que en La boîte verte de Duchamp (1934) està l’origen d’aquest gènere artístic?

– És complicat saber qui va ser el primer en valorar-lo com a génere. L’origen es troba en L’après midi d’un faune, on Manet il·lustra els textos de l’escriptor Stéphane Mallarmé al 1875. Segons altres estudiosos del llibre d’artista, naix a França al 1890 a mans de l’editor Ambroise Vollard, en la peça col·lectiva Parallèlement. I altres opinen que l’autèntic naixement fou al 1904 on el crític Clément-Janin treu l’expressió “Livre d’artiste”, que explica que el propi artista plàstic participa directament en la producció del llibre al complet (disseny, tema, edició).

Cal donar un passet més i fer constar que com a obra d’art independent i no subordinada al text o a la venda va encunyar-se en les primeres dècades del segle XX, identificades com a període de les avantguardes, on tots els moviments artístics treballaren per a distanciar-se de l’academicisme buscant nous mitjans d’expressió, i llavors trobaren en el llibre el vehicle ideal per desenvolupar noves idees. Els surrealistes i el grup Fluxus l’utilitzaren com a suport experimental. La caixa verda de Duchamp, com bé has citat, és un dels exemples.

– L’editorial valenciana Krausse és un referent internacional en aquest tipus d’obres…

– Tinc entés que aquesta editorial està especialitzada en enquadernar o unir manualment les peces d’art en edicions limitades de llibres o capses, edicions dirigides al col·leccionisme i a la bibliofilia. En aquestes edicions els autors signen i numeren les peces. La seua col·lecció més important és ART?BOOKS.

– Podem trobar molts artistes dins d’aquest corrent en la Història de l’Art a València?

– Artistes de renom com Antonio Alcaraz, Miquel Navarro, Antonio Alegre Cremades, Gabriel Alonso i Francisco Brines. Però no he profunditzat més, ja que la meua investigació deriva cap a altre camp més obert. El llibre sense límits, el llibre en l’espai.

– Quins trets se’ns descobreixen a través d’estes creacions que des d’altres suports no es farien públics?

– Considere que el llibre és un suport que per dimensions habituals se’l relaciona amb la intimitat. Per exemple, trobem l’agenda, el diari personal, el quadern de viatge, el de camp, etc. Tots ells amb el denominador comú de poder ser un taller portàtil; no necessites d’un lloc fix de treball perquè el dus al darrere. També m’agradaria remarcar la característica de la polivalència i la pluralitat del llibre d’artista, no sols pel fet de contindre moltes pàgines on poder fer micropeces, gaudir obertament d’un paisatge o recordar un fragment inspirador de Baudelaire, sinò perquè a més d’una peça d’art, és una ferramenta de treball, un calaix de sastre, una capsa d’objectes o una memòria d’experiències.

En la investigació que estic duent a terme, intente donar un pas més, deixar de mirar cap a dintre. Passar de l’esfera d’allò privat a l’esfera d’allò públic, intentant repetir les maneres de fer dels quaderns en el camp, en l’espai que vulgam ocupar. Utilitze el terme “camp expandit” de Rosalind Krauss, però en realitat es tracta, simplement, d’obrir els marges i adaptar-se al medi on estàs treballant o exposant.

– Quina impressió causa en l’espectador ser convidat a “transgredir” eixa intimitat?

– La intenció no és influir en l’espectador per aquesta violació de la intimitat (que també succeeix en certes peces de gran tamany on ningú s’espera veure aquests canvis d’escala), el que ens preocupa és el procés de desenvolupament de l’obra a nivell personal, el nou diàleg que s’estableix entre l’artista i la peça, que ja no és quadern ni comoditat. I després, fer constar que es respecta la frescor, la immediatesa, la naturalitat o la dedicació en el nou format. És a dir, si utilitze un pinzell al llibre, a la paret hauré d’emprar una granera o com a mínim una brotxa. Tots aquests apunts gràfics, línies que ens aproximen a la tridimensionalitat, collages gegants de segells engrandits que ens mostren, a la par els seus secrets pictòrics, d’offset i de pèls i senyals.

– Diversos artistes (abans citaves als surrealistes i al grup Fluxus) van emprar el livre d’artiste com una ferramenta per apropar l’art al ciutadà d’a peu. És també eixa la teua intenció?

– Efectivament, la meua intenció és acostar-me a l’espectador de forma exagerada. A part de per reclamar aquesta atenció al llibre d’artista, també amb el codi que he utilitzat. He fet ús de l’humor i la ironia a la sèrie hiDadálgos, on utilitze un denominador comú a tots els personatges: cobrir-los la cara amb un segell fent coincidir el cos i il·lustrar la resta amb accions i actituds quotidianes i naturals que no solem relacionar normalment a aquestes persones, però que de segur són habituals en elles. O tal vegada no (riu).

– Per on ha passat la teua exposició? Quin és el pròxim espai que l’acollirà?

Del quadern de camp al quadern en el camp va inaugurar-se a la Junta Municipal de Ciutat Vella, a València. Ara clausure el quadern expandit a la Sala de l’Ajuntament de Benimaclet i estem mirant de dur-la a Alzira, al meu poble, a la tardor. També podreu trobar unes vint peces al Mercat de Tapineria fins al 15 de juliol.

Afán de Plan © 2016