Viatgem a Azerbaijan amb Mertxe Aguilar

Mertxe Aguilar és una d’eixes moltes dones compromeses amb les arts escèniques valencianes que no ixen als grans titulars o a les notícies virals, perquè vivim a un país que prefereix empassar-se bones dosis d’opi anestèsic abans que anar al teatre a remoure emocions i obrir el cap a altres substantivitats. Perquè el teatre és massa real i, en moltes ocasions, té el poder de despertar consciències i convidar-te a lluitar per això que vols o allò que trobes injust. És un risc que no tothom està disposat a córrer, però ara parlarem de culpables.

Si altrament, qui escriu, interpreta i produeix eixa obra és a més una dona, potser se’ns plante reivindicant a les braves, o subtil i poèticament, la immediata eradicació d’eixa pandèmia anomenada opressió masclista, i alguns i algunes se sorprenguen o s’escandalitzen en descobrir que sí, que encara resisteix en totes les seues formes i està molt estesa.

Però Mertxe Aguilar, malgrat ser anònima i dona, està a punt d’estrenar la seua primera peça llarga, Azerbaijan, després del monòleg breu Aquí no va a salir el sol (2015) -primera part de ‘La trilogía de los monstruos’- i alguns textos per a projectes col·lectius com El suplicio de los peces o La ronda del miedo. Com a actriu ha treballat interpretant textos d’altres autores com ara Guadalupe Sáez (Se’ns està quedant cos de postguerra, Lupa Teatre) o Carmen Valera (Aminata), així com els propis, i des de 2012 també imparteix classes d’interpretació a l’Escola Off.

mertxe-aguilar

Mertxe Aguilar

Fa quasi cinc anys que és part imprescindible de l’equip que gestiona la Sala Ultramar: «Per a mi és com un tercer fill. Estic molt orgullosa de que pugam continuar oberts i de l’acollida que tenen les propostes de la nostra programació i els tallers professionals que oferim», m’explica. «Hem aprés molt a tots els nivells, encara que les dificultats econòmiques impedisquen fer millores substancials a les instal·lacions, però poc a poc ho aconseguirem. Sóc optimista.»

El proper 12 de gener, mentre també prepara la segona part de ‘La trilogía de los monstruos’, Mis dientes, mis reglas (títol provisional), estrena a Ultramar Azerbaijan: «Vaig començar a escriure’l al 2013 per a un taller de dramatúrgia de Xavier Puchades, qui ha coordinat el text des del primer moment amb una comprensió altíssima del que jo volia expressar i de la manera que volia fer-ho. Per a la direcció he comptat amb Eva Zapico, i com a company de batalla, compartint escenari, amb l’actor Pau Gregori. Junts hem descobert amagatalls del text que en escriure’l no hi havia percebut, almenys conscientment, i m’agrada molt aquesta part del treball. Per això, precisament, l’exigència del muntatge és prou alta per als tres.»

– Per què Azerbaijan?

– Azerbaijan és un lloc en el qual només estaràs una vegada en la teua vida, perquè quan vulgues tornar potser ja no existisca o haja canviat tant que no ho reconegues. Un lloc entre mil mons que s’expandeix en la calidesa de la fusta i el fred ferro, que apareixerà cada vegada que necessites respirar profund. O en tancar els ulls. O en un dinar sense tele. Tot el que abasta és una trobada, o dues, o tres, o infinites. Tresors que unes vegades ens enlluernen i altres vegades són la merda més gran del món.

Azerbaijan parla de la incapacitat de prendre decisions fermes. De la immobilitat. De com tractem a les persones que més estimem, de la incomprensió, de la lluita entre el que és natural i el que és imposat. Imposat per nosaltres mateixos. De l’amor i el no saber amar. Voler estimar-se però no saber fer-ho. L’amor a la parella, l’amor als fills, l’amor al nostre treball. L’amor sagnant que ens esquartera i ens lleva les parts més importants de nosaltres mateixos, de la necessitat de tornar a la naturalesa per a trobar l’essència o la puresa de les nostres relacions… Tota una comèdia!, remata entre riures.

– Té certs punts en comú amb ‘Aquí no va a salir el sol’…

– Potser sí trobe un fil conductor, no ho puc evitar – em respon Mertxe-. Sóc la mateixa dona que ha escrit tots dos textos, i estic més o menys en les mateixes circumstàncies. Al final, crec que les dues peces són fruit de la consciència de la situació d’una dona treballadora, mare, amb una sensació de pèrdua bastant profunda. Pèrdua d’ella mateixa i també del que ha sigut una de les coses més importants en la seua vida durant molt de temps.

Traslladem la conversa – o potser sols fem el tema més evident- a les dificultats de les dones pel fet de ser dones: «Des del momet que em vaig quedar embarassada d’Emma, la meua filla major, vaig assumir, no sé perquè, que de moment no podria ser actriu. Crec que vaig assumir-ho perquè les condicions de treball són sempre pèssimes: els horaris dels assajos, un salari quasi inexistent, etc. Potser va ser una errada meua, però en aquella època tenia el convenciment de que si treballava, si deixava de tindre temps per a gaudir de ser mare, tindria una recompensa. I vaig obrir un bar. No sé què va ser pitjor en qüestió d’horaris, però m’ho passava bé. Lo de cobrar ja… depenia del mes. Així i tot les condicions eren molt millors que estar en una producció independent. Però com el riu sempre va a parar al seu llit, compaginava el bar amb tallers de dramatúrgia de Paco Zarzoso, els anava empalmant i finalment, entre José Zamit i jo (pare i mare, tots dos actors) férem comboi amb catorze persones més i obrírem la Sala Ultramar, projecte del qual també va formar part Zarzoso.

Quan ets dona i emprens alguna cosa, no ets tractada igual que un home. Començant pels proveïdors i comercials, que sempre busquen al “jefe”… Quan ho fan, jo sempre els hi dic que no està i tanque la porta. En el cas de la sala, sempre busquen contactar amb el programador o el director artístic, i tant al bar com al teatre m’he trobat eixa mateixa condescendència i comportament paternalista que em toca molt els ovaris. No em dones dos besos, dona’m la mà, que no et conec de res! Com a creadora, encara no he tingut temps de comprovar aquest tracte a les meues carns, però ho veig. Encara es veu a les institucions públiques, a les ordres d’ajudes, a les decisions que ens afecten a totes i a tots, i en algunes opinions (en tots els sectors, no només el cultural). No volem “cicles especials” de dones autores i directores. Volem quotes. Igualtat i prou. No doneu per fet que els nostres treballs són pitjors que els dels hómens. I, per descomptat, no és una competició, és la pura realitat.»

Mertxe Aguilar afirma que ja no es sent representada per les polítiques culturals a València, perquè no li faciliten el treball a les companyies: «Abans d’educar al gran públic s’han d’educar els gestors i les gestores teatrals que diuen això de “es que eso en mi pueblo no lo entienden”, quan la proposta que se’ls posa davant se’n ix un poc del “teatre convencional”. No m’agrada fer aquesta diferenciació, “teatre que s’entén” contra “teatre que no s’entén”. No té sentit. Altra vegada, condemnats i condemnades a la independència… És injust, és molt injust que produccions petites, amb un pressupost més que ajustat de 5000-6000 euros es queden al calaix per no tindre ajudes públiques. A més de l’hòstia a la cara que significa que et diguen que el teu projecte no està a l’altura. Propostes així han estat posteriorment nominades als premis Max, un indicador per a revisar com s’estàn fent les coses. Què es coneix del que es fa al País Valencià? Quina continuïtat tenen els projectes? Estem condemnats a produir i produir noves obres, ja que una petita producció naix i mor a la mateixa ciutat en dues o tres setmanes; tres amb sort, si la sala vol i si els components no estan treballant en altres produccions per a poder guanyar mig sou. Quants espectacles de tot el que es fa al País Valencià han girat per Alacant, València i Castelló? Amb un total de quants bolos? Quants espectacles s’han creat, han tingut molt bona acollida i no s’han tornat a programar? Hi ha un registre públic de tot això per a ser conscients de l’esforç llançat al fem? Importa a algú dels que prenen certes decisions? D’altra banda, jo sóc més partidaria de fer més producció pública, amb treballadors d’ací i amb total transparència dels processos. Són els nostres diners i si ho exigim, ho exigim amb tot. Les grans produccions, amb grans inversions públiques, crec que estan bé quan la cultura de base té per a menjar, sinó no. Més produccions petites i locals, i que després giren, per l’amor de déu! Que giren! Que el teatre es fa per a que la gent el veja, collons! Els festivals estan molt bé quan fan d’aparador per a projectar nous treballs, o per a conèixer noves companyies, creadors, creadores, fins i tot per a “normalitzar” i apropar el teatre als barris, però els festivals que tenen aquesta tendència solen ser també independents… Altra vegada.»

Aquesta és la realitat del teatre i el teatre de la realitat. Aneu a veure Azerbaijan. Estarà en cartell fins el 29 de gener, de dijous a diumenge.


Text: Mertxe Aguilar i Vanesa Martínez
Fotos cedides per Mertxe Aguilar
Afán de Plan © 2017