Ona Nua: «Em sembla preciós deixar palès el costumisme que ens envolta a cadascú»

Josep Pérez, sobretot, és un home de camp que fa cançons. Conrea tomaques i notes, planta lletres mirant La Casella i recull tornades amb olor a taronja. Malgrat ser jove, porta quasi trenta anys dedicat a la música, component-la, produint-la, cantant-la i tocant-la. L’hem vist, a la bateria, acompanyant a altres músics com Òscar Briz o Néstor Mont. Dins l’estudi amb Limbotheque, o posant-li la seua veu al projecte de Joansa Maravilla, Aljub. Va formar part de bandes com Plastic Smile al costat de Tony García i Xavi Alaman. Ha homenatjat a artistes com Spinetta, entre molts altres. I ara, arribat el moment, presenta el seu primer disc en solitari (Un gat i l’home al seu costat, editat per Mésdemil), amb el nom artístic d’Ona Nua.

– Ens fa l’efecte que, a aquest primer disc, has fet un nu integral. És cert?

– Probablement l’estar sol en un projecte t’obliga directament a focalitzar les lletres d’una manera més personal, sí. En formacions anteriors com Plastic Smile, Amén, Zoe i Offsession jo representava a una formació comú i vulgues o no la perspectiva ha d’agradar i representar-nos a tots. En estos 10 anys sense grup he desenvolupat lletres més íntimes i temàtiques que, efectivament, parlen d’escenes diàries meues, de pors, de retrobaments en la terra on vius, de la distància de la joventut passada. De coses que capten la meua atenció soles en alçar el cap de bon matí.

– Té a veure amb el teu nom artístic?

– Sí, clar. Este nom ja l’empre des de fa uns anys amb la productora que tinc amb Tony Garcia (Ona nua produccions) perquè a d’ell també li agradava com a concepte de producció, però sempre deixàrem clar que este nom, molt probablement, seria un futur projecte musical què ara s’ha fet realitat (aprofite per fer relleu del treball de Tony Garcia en el disc; ha sigut essencial). El fet de buscar un pseudònim és molt senzill: per a mi la música és un ofici com qualsevol altre i en diferents fases de la vida m’agrada poder canviar d’estils segons em demane el cos en eixe moment. El rock potent mai no el descarte, ni la música electrònica, ni altres estils que també en captiven. És una qüestió de llibertat. A banda, hi ha un handicap estès respecte a que un cantautor responga amb el seu nom propi; signar amb Josep Pérez podia evocar estils de cantautor on no em sent representat del tot. En la part sí, però no en el tot.

– Què li han donat La Murta i La Casella a les teues cançons?

– És l’escenari d’aquest primer treball. Quan m’alce pel matí tinc les muntanyes fent un colp d’ull per la finestra, era inevitable que estigueren presents. Òscar Briz parla de la seua Florentina, Néstor Mont de les paelles de diumenge en la casa de camp. Em sembla preciós deixar palès el costumisme que ens envolta a cadascú.

– Fins i tot, li dediques una cançó al teu poble, Alzira. S’han ofès aquells que continuen «no estimant-la»?

– Els que no l’estimen mai no ho reconeixeran, així que és impossible que algú puga sentir-se reflectit en esta lletra. Eixa és la meua posició més o menys històrica. En l’acte d’estimar hi sempre visions molt diverses: soles cal recordar de quina manera “estimen” alguns homes a les seues dones. Tu i jo direm que no és amor, ells diran que sí ho és. Doncs això. De tota manera la lletra és molt positiva, hi parle dels nostres poetes i erudits, del riu Xúquer, de les muntanyes. En la tornada soles faig un toc d’avís perquè els ciutadans hem d’estar a l’aguait d’allò que fan els governants. Nosaltres estem sempre ací, els polítics van i venen.

– I dins de casa, ens trobem amb Lilo, el qual comparteix títol i portada amb tu. A voltes, el consideres el teu mirall?

– Hehehe… pobre Lilo, si ell s’assabentés!! No. Simplement ell condensa tot allò que t’he explicat respecte a quines coses m’interessen actualment. Ell és un observador diari dels meus quefers i quasi inconscientment ha anat formant part del projecte que presente estos dies. Al final m’agrada que el disc tinga una mena de solidesa formal, estètica i temàtica. Concretar al màxim, podríem dir.

– Quines influències, no sols musicals, podem trobar en la teua música?

– Això de les influències te diré que sempre és polèmic. Amics crítics m’han dit que el projecte els recorda a música soul, a Spinetta, a Jeff Buckley i altres coses ben distintes. Jo sent tot tipus de música, però no busque conscientment cap estil ni semblar-me a altres. En general, m’agraden els artistes, no sols musicals, que t’han de seduir. Que et xiulen des d’un racó i tu has d’anar a buscar-los i descobrir què hi amaguen. L’ostentació no m’atrau gens. Això és extensible al cinema, a la literatura, a la dansa. La poesia de Gabriel Ferrater o Jaime Gil de Biedma m’encisen per la seua honestedat i claredat, o Baudelaire inclòs. Henry Miller, Dostoievski o Bukowski també ho foren en el seu temps. La literatura és inmensa. Tampoc sóc un devorador de res. Pique d’ací i d’allà.

– I Vicent Andrés Estellés… Al disc, trobem Llàgrimes, una adaptació musical (preciosa) del seu poema La collita. Com t’arriba Estellés?

– No he sigut mai un entès en Estellés. Gràcies a les diverses celebracions que han fet als darrers anys artistes de totes les disciplines jo he conegut a Estellés. Quan vaig començar a llegir-lo em va encisar la seua senzillesa, proximitat, erotisme i contundència. No sóc un oportunista. Simplement em va captivar i les dues poesies que he musicat caigueren soles i amb molta facilitat. També ho he fet anteriorment amb Gil de Biedma o Rimbaud.

– Quina opinió tens respecte a l’actual controvèrsia sobre la música en valencià?

– Jo necessite prou informació per poder opinar contundentment sobre aquests temes i no m’he assabentat profundament, si et refereixes a les polèmiques respecte a la celebració del 25 d’abril. El que sí em sembla interessant és que s’estiga movent el sector per solventar la situació d’irregularitat i precarietat que patim tots els que formem part del sector musical. El dimecres 11 a les 18h hi ha una assemblea al Teatre El Musical per ficar damunt la taula inquietuds diverses. Això és molt positiu. Ara bé, si no hi assisteixen autoritats institucionals de València, pot ser una xerrada de bar com qualsevol altra. Esperem que no.

– Què necessita el panorama cultural valencià per a reconciliar-se amb el gran públic?

– Dues coses: fer bon teatre, bona música, bona poesia, bona literatura, etc., i un recolzament imminent de les institucions públiques i els mitjans de comunicació per fer surar tot el magma cultural, que és riquíssim. S’ha d’invertir en cultura però ja! Diners públics, sí. Facilitar espais, crear plataformes de programació d’events on els artistes cobren dignament, no molt, dignament soles. La gent consumirà, amb el temps, allò que li envolta. Si en les ràdios, espais artístics, mitjans de comunicació soles te pressionen amb productes de fora i no amb productes fets ací (en valencià, castellà, anglès o xinés, tant me dóna) el gran públic soles voldrà això, perquè és el que existeix per a d’ells i no soles és el que existeix, és allò que té qualitat. Un fet molt llunyà de la realitat. Actualment tenim grans artistes en totes les disciplines. Hem patit un vet absolut artístic i cultural durant més de 20 anys. No podem caure en promocionar les coses soles perquè es fan en valencià. Això crearia una base poc sòlida culturalment parlant. S’ha de generar una visió crítica de l’art. Promocionar les inquietuds de la terra i fomentar el valencià, les dues. Però no mesclades.

– On estaràs presentant “Un gat i l’home al seu costatˮ pròximament?

– El 14 de maig en Tulsa Café (Benimaclet), el 5 de juny en Biplaza (Russafa), l’11 de juny en Murnau Café (València), el 17 de juny en Rivendel Restobar (València) i el 24 de juny en Kaf Café (Benimaclet).

© Afán de Plan 2016