Patrícia Pardo, una pallassa proletària

Patrícia Pardo és clown i escriptora teatral, una de les precursores en la nostra ciutat de l’anomenat Nou Circ, aquell que fusiona el clàssic amb el contemporani, sense animals, basat en la bona dramatúrgia, els textos delirants, els malabars i les acrobàcies, els números còmics i la música en directe. La seua companyia ha girat per mig món amb diversos espectacles, com Comissura o El Fandango de Marx, entre altres.

patrícia-pardo

PATRÍCIA PARDO

El passat de mes de setembre estrenava en Espacio InestableCul Kombat’, co-escrit amb Guadalupe Sáez i interpretat per Eva Zapico i ella mateixa. Un muntatge que «qüestiona, des de l’humor, la falta de drets sobre el cos, sobre el físic, sobre l’individu (drets sexuals, reproductius, d’informació, d’autocontrol, de lliure circulació) en un món globalitzat basat en la desigualtat.»

Els muntatges de Patrícia Pardo tracten des de la paròdia temes com la desigualtat social, l’egocentrisme o l’heteropatriarcat. Són bombes ben dirigides que conviden al públic a no acomodar-se ni en la butaca ni la vida, a riure’s, a reflexionar i a remoure’s emocionalment. Un circ necessari que ens agradaria veure més sovint als teatres i sales valencianes.

Comissura- Patrícia-Pardo

COMISSURA

Fins a l’1 de novembre de 2015 el Teatre Micalet acollirà El Fandango de Marx, una brillant barreja de circ i música tradicional valenciana amb Begoña Tena, Roge P. Magdaleno, Joel Maldonado i Patrícia Pardo.

– Volem començar l’entrevista parlant del teu nou espectacle, Cul Kombat. Com ha estat l’experiència de crear junt a altres companyes com Guadalupe Sáez i Eva Zapico?

– Treballar amb la guionista i dramaturga Guadalupe Sáez i amb l’intèrpret i directora Eva Zapico ha estat molt eficaç. Sáez és una escriptora jove però amb experiència ferma perquè primer va treballar escrivint per a la televisió, i això et lleva moltes tonteries del damunt, et fa viure l’escriptura com un ofici: Escriure-reescriure. Ser guionista és la millor escola de reescriptura possible, on els egos passen a un segon lloc. És ràpida i les seues metàfores són subtils, familiars, lorquianes, contundents. A més, és entusiasta i l’entusiasme en el treball dóna la vida. Amb Zapico et trobes davant una eficàcia i una devoció pel treball inusuals. És una fera autònoma i inspiradora. Sempre al servei de la direcció proposant des de la subtilitat i la humiltat. Asertiva i exigent en moments de dubte. Amdues et posen les piles sense fer-te perdre la confiança en tu mateixa.

cul-kombat

CUL KOMBAT

– Com trencar els prejudicis front la nuesa?

– Despullant-se.

– I encara n’hi ha gent que pensa que la lluita per la igualtat de gènere no té cabuda al segle XXI…

– Mentre eixa gent s’aclareix, nosaltres ja estem per l’eliminació dels gèneres, com a horitzó. Però, a més, no oblidem la nostra categorització: renunciem a ser dones però alhora reivindiquem eixa categoria imposada, la de ser dona, perquè ens adonem de com ens invisibiltizen, apallissen o intenten controlar i mentre lluitem per l’eliminació de la sexificació no oblidem que els nostres avis amb penis pegaven les nostres àvies amb cony.

augusta-pardo

AUGUSTA

– Fa uns dies, des de la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats s’aprovava per unanimitat una proposta per incloure en els llibres de text a les dones artistes i intel·lectuals de la Generació del 27. Quasi noranta anys després i gràcies al documental Las Sinsombrero. Té sentit esmenar aquests errors si les creadores actuals han de lluitar el doble que els seus companys per ser visibles?

– A mi els gestos que ara facen els diputats me la suen. El que em sobta és que els mitjans ens facen creure que fins eixa votació els llibres de texts no podien incloure les creadores o les científiques dones. Com que no podien? Clar que hi podien! Però no ho feien perquè el masclisme és inèrcia, tant en els editors com en els mestres. Perquè, per què tant de poder els llibres de text? No tenien, no tenen res a dir els mestres? No poden treballar sense eixos llibres?

Sobre les “sinsombrero”: és fonamental que aparega en el temari la generació de dones del 27 o la del 50 i tota la resta. No és tard. És el moment. Perquè la influència dels intel·lectuals, els revolucionaris o els artistes a la pròpia època està sobrevalorada. A mi em fa molta gràcia quan diuen: Lorca, Papasseit, Machado, March… van influenciar o revolucionar la seua època de tal i tal manera. SÍ?? Segur??? La gent no llig, la gent no segueix els artistes cohetanis…

Els escriptors solen ser influents en dècades o segles després, quan la universitat i l’escola l’estudien i els donen a conèixer, o quan els mitjans miren cap a rere. A qui ha influenciat més Lorca?, a la meua àvia que no sabia ni llegir o a mi que podia estudiar-lo a escola?; Papasseit va influenciar en com s’enamorava mon pare? Però si ni tenia accés a la literatura en català! No, m’ha influenciat més a mi, que encara mort, he tingut accés a ell. Per tant, sí és important recuperar les “sinsombrero”, perquè les generacions que les estudien es reconeixeran en elles, en el seu discurs, en la seua poètica, parlaran d’elles.

ètica-patrícia-pardo

ÈTICA, TATTOOS I SALDOS

– Et sents acollida professionalment a València?

– Per part de les insitucions, no. Tinc 5 obres estrenades amb la meua pròpia companyia i només en una ocasió he estat programada en una sala pública, un dia, en l’Arniches. Sempre per registre d’entrada he sol·licitat que em programen i o bé no he obtés resposta o m’han donat excuses.

Per part del públic i dels companys, sí sent eixa acollida. Cada vegada que estrenem o actuem a les sales independents a València plenem el pati de butaques i, virtualment, diuen que ens estimen.

– De tots els països i ciutats que has visitat amb la teua companyia, quin destaques com exemple d’avantguarda cultural?

– No sóc tan sabedora… He estat en alguns països però no conec la seua realitat cultural d’una manera profunda. M’atreviria a dir que només conec en profunditat la realitat del País Valencià. No sé on està l’avantguarda cultural. Potser a l’Horta de València.

despropòsit-patricia-pardo

FER-LI L’AMOR AL DESPROPÒSIT

– Com acullen el cant d’estil, part fonamental al muntatge El Fandango de Marx, en llocs com Bolívia, Islàndia, Portugal o Hongria?

– El cant d’estil emociona per igual ací que a la Xina popular. He de reconèixer, però, que l’experiència a Budapest va ser desconcertant perquè només una mexicana que hi havia entre el públic reaccionava i semblava que gaudia. La resta estava morta en vida.

– I del 29 d’octubre a l’1 de novembre el porteu al Teatre Micalet. Conta’ns què veurem.

– Fins els últims 20 minuts no saps què estàs veient. Després tot encaixa i aleshores te n’adones que la cosa no va d’hòsties, ni d’infantesa en els 80 ni de gags de pallasso. Que la cosa va de reconèixer que els oprimits, oprimim. I que els nostres pares, obrers dels 80, miren amb temor els que, com ells, ara busquen oportunitats d’avanç. Fandango és un homenatge i, alhora, un retret, als nostres pares obrers.

El mitjà per fer-ho és amb la tècnica del clown i el deliri textual, perquè no sé actuar ni escriure d’una altra manera. No sóc actriu, no sé actuar a la manera teatral, sé actuar a la manera circense, com un pallasso de circ, però sense tant de maquillatge al damunt.

el-fandango-de-marx-m

EL FANDANGO DE MARX

+ Llegir ressenya El cant obrer de Patrícia Pardo sobre El Fandango de Marx.

Patrícia Pardo, una pallasa proletària
Text: Vanesa Martínez Montesinos | © Afán de Plan 2015
Fotos extretes de la web de la companyia