La teoria sueca de l’amor

El meu interès per aquest documental va sorgir arran d’un article que vaig llegir tornant a casa un diumenge de principis de novembre. Sola. En metro. Envoltada de moltes altres persones soles. El vaig trobar per casualitat, mirant el mòbil. Molts d’ells també miraven el seu mòbil. La falta de contacte visual és una realitat acceptada. El tema va seduir-me de forma immediata: la infelicitat de la societat individualista a Suècia com a reflex extremat del que ens passa a la resta d’occidentals. I és que fa temps que vinc observant un creixement paorós de l’egoisme, de la falta d’empatia i compromís amb els altres. Un “anar a la nostra” ja massa preocupant. Les expectatives cap a la pel·lícula d’Erik Gandini eren altes. Buscava respostes.

la-teoria-sueca-del-amor

The swedish theory of love (Erik Gandini, 2016)

Tràiler

Als pocs dies vaig tindre l’oportunitat de veure’l i sí, va agradar-me molt a nivell de realització, però potser (i perdoneu-me l’atreviment), jo haguera enfocat l’assumpte des d’un altre punt de vista, doncs el cineasta suec parteix del manifest “La família del futur: una política socialista per a la família”, publicat en 1972 durant el govern d’Olof Palme, per a centrar l’origen del problema. Allò que prometia ser una justa renovació dels rols familiars tradicionals en els quals la dona era l’eterna perjudicada, insinua que se’ls va anar de les mans i que ara (quaranta-quatre anys després) la majoria de les sueques encapçalen les llistes de les inseminacions artificials i ni tan sols es preocupen de cuidar dels seus pares ancians. Fins i tot poden estar trenta anys sense telefonar-los i no assabentar-se que han mort. Un panorama esborronador, fred i desolador intercalat amb imatges de barris desangelats i banyats per la pluja, de portes tancades, laboratoris i guants de làtex. Arribat este punt, jo continuava amb les expectatives al 80%, dient-me: no pot ser que estiga volent dir que el món se’n va a la merda per l’ “alliberament” de la dona… En primer lloc, perquè una bona situació econòmica fa que no depengues de cap home, cert, però no t’allibera del sistema patriarcal (eixe que t’adjudica el paper de cuidadora, entre altres coses), i en segon lloc, no explica les circumstàncies personals d’eixes dones que han decidit viure la seua maternitat a soles. Les raons podrien ser moltes i diverses: des de no tindre ganes d’aguantar a ningú perquè ja has tingut prou experiències negatives a la impossibilitat de trobar una persona que pague la pena. L’únic plantejament que ix a relluir és el de que les dones joves i independents econòmicament no volen carregar amb les faenes de la casa (obvi!), que pel que sembla, continua sent el patró universal de família. Aleshores, jo em pregunte: el problema no serà que encara hi ha massa homes que recolzen eixe patró? Què ha canviat eixe manifest? Però seguim. Fins ara, cap crítica a la manera de relacionar-se dels homes sinó tenim en compte l’actitud passiva d’un gran nombre de donants de semen que han trobat en la maternitat sense parella una bona forma de guanyar-se un diners extra. El remat d’aquesta qüestió també crida la meua atenció: “Què serà dels homes en un futur?”, es pregunta el responsable d’una important clínica de reproducció assistida. De nou, em sembla que col·loquen a la dona com a principal culpable.

L’altra línia que presenta com a possible precursora de l’invidualisme infeliç és, precisament, la comoditat econòmica. L’Estat suec facilita la vida dels seus ciutadans cobrint totes les necessitats bàsiques. No és nou que els països nòrdics estan més avançats en polítiques socials que nosaltres. Però resulta que, segons Gandini –reforçat per les teories del sociòleg Zygmunt Bauman, qui parla al final per a concloure el documental- en aquesta comoditat radica la llavor fonamental de la infelicitat. Tenim clar que el diners no dóna la felicitat, sempre ens ho han dit, i que superar amb èxit qualsevol dificultat o repte ens fa sentir joiosos i plens, però indubtablement si el govern del país en el qual visc garantira el meu benestar i em posara menys barreres a l’hora de ser autosuficient, jo seria un poc més feliç del que sóc ara i això no em faria renunciar a les meues relacions sentimentals, fraternals i amistoses.

És aleshores quan crec identificar la vertadera arrel del problema: un sistema dissenyat exclusivament per al poder que –intencionadament- no està funcionant per als ciutadans. No hi ha dones alliberades dins d’un sistema patriarcal ni cap ésser satisfet dins d’un sistema capitalista. Però el que ací es planteja és que la necessitat ens espenta a crear xarxes interdependents amb les persones del nostre voltant i que, per tant, si l’Estat ens proporciona tot el necessari deixarem de relacionar-nos amb els altres. Aquesta mena d’independència, que va en contra de la nostra naturalesa social i afectiva, acaba enfonsant-nos i, en alguns casos, matant-nos literalment. Sembla tindre sentit, però si creuem al costat oposat, sense eixir-nos d’Occident, i escoltem a persones a punt de ser desnonades per una entitat bancària o a aquelles que busquen menjar als contenidors -també a eixes altres que depenen dels seus pares jubilats perquè no troben un treball digne-, quina serà la seua opinió sobre aquesta teoria?

Però tornem al documental per a fixar-nos en les dades: un de cada dos suecs viu a soles i un de cada quatre mor a soles sense que ningú reclame el seu cos. Desgastats per aquesta forma de vida insociable i hostil, alguns joves han decidit fundar una comunitat en el bosc per a recuperar el contacte humà i donar-se amor. Una alternativa desesperada, fronterera al new age, que sincerament no pinta molt atractiva tampoc. Però quines altres opcions ens aporta Gandini? La d’un cirurgià suec que va decidir emigrar a Etiòpia fa uns quants anys i està encantat de la vida. La felicitat del que no té res, eixa creença tan estesa en el primer món. I ací també vaig trobar a faltar les raons de perquè certs països del planeta malviuen sota el llindar de la pobresa, o perquè les guerres actuals sempre esdevenen en les mateixes regions i els seus habitants es veuen obligats a deixar les seues cases bombardejades i desplaçar-se a Suècia, en aquest cas. Llavors ells i elles, els suecs, des de les seues vides acomodades i independents poden permetre’s el luxe de dir que estan saturats, que no hi ha lloc per a més gent.

Potser l’origen d’aquest individualisme tòxic estiga en una vida resolta sense massa problemes importants, o en la reacció lògica de les dones davant una societat masclista permanent, o en les hores que passem connectats a internet, aïllats del món real. Tal volta, ignorem la vertadera definició d’independència i l’estem aplicant a la vida real de forma errònia. No hi ha dubte que les relacions més sanes són aquelles que no es basen en la dependència i l’interès, però açò no té res a veure amb la necessitat d’afecte, comunicació i vincle. Hem perdut la capacitat d’escoltar, de ficar-nos en la pell dels altres, de demanar ajuda, d’acceptar la nostra pròpia vulnerabilitat, de cedir el nostre espai, d’estimar, de conviure i compartir, de comprometre’ns i d’assumir que precisem dels altres per a ser feliços, però no és necessari restablir antics esquemes opressors per a recuperar aquests valors, prendre com a exemple un continent explotat com és Àfrica o muntar-se un woodstock en plena serra. Però per a gustos, colors.

Més enllà d’aquesta personal anàlisi, La teoria sueca de l’amor transmet allò que vol transmetre’ns: una societat del futur asèptica i controlada, una sort de gran germà orwellià d’individus solitaris abstrets en la tasca de ser els millors, gràcies als testimoniatges i a una encertada fotografia que impacta més que qualsevol hipòtesi. La reflexió està assegurada.


Text: Vanesa Martínez Montesinos
Afán de Plan © 2016