Mirant-nos amb José Bravo

Fa més d’un any que seguisc de prop el treball de José Bravo, des d’aquelles famoses fotos que va fer en Falles, baix la pluja. Fins el moment, mai havia vist un reportatge que no buscara destacar el sentit més folklòric i farragós de la festa. Aquelles instantànies tenien un caire especial: moments inesperats i fugaços que José va captar per a congelar-los en el temps. Besades, abraçades o expressions de cansament que va observar des de la paciència i l’anonimat, i que dies després regalava a través de les xarxes socials per a absoluta sorpresa dels seus protagonistes. Encara que ja feia un temps que havia començat a jugar amb la fotografia, sens dubte aquest pas gens premeditat va marcar un abans i un després en la vida personal i professional d’aquest psicòleg de Castelló establit a València.

Divendres, 16 de desembre de 2016.

Quede amb ell per a dinar en un bar del centre. Plou. Encara no ens coneixem personalment, però sí hem parlat en diverses ocasions abans d’esta trobada. Estem d’acord en no marcar els passos de la cita. Òbviament, no serà una entrevista convencional perquè vull jugar amb ell, que em parle del seu projecte Mirémonos, però també experimentar-ho per a després explicar-vos com m’he sentit. Vull agafar la seua càmera i fer-li fotos.

La connexió és immediata, les nostres mirades s’enganxen sense esforç i així romanen durant vora tres hores mentre parlem, dinem o riem sota l’aiguat (un joc que em proposa a l’hora del cafè, quan més plou, i jo accepte amb riure nerviós). He de dir que el succeir fluït de les circumstàncies no ens porta en cap moment a mirar-nos segons la seua proposta habitual: en silenci, cara a cara, respirant amb calma, buscant dins de l’altre, lliurant-nos. La nostra trobada és més juganera, la de dos xiquets confiats que tenen la mirada fixa de sèrie. No li agraden les entrevistes, tampoc exposar-se massa, però està aprenent a refer-se fóra de l’anonimat perquè reconeix que forma part del seu treball. Em recorda que la meua intenció no era entrevistar-lo, sinó deixar-nos portar sense guions. Mantinc la meua paraula. Parlem de la mirada i de la ceguera social. Dels murs invisibles que ens separen, de la falta d’empatia i escolta; de la necessitat de recuperar el contacte, la connexió i la consideració per les persones del nostre voltant. José creu que és important reeducar-nos en eixe sentit, preocupar-nos per eixe veí que no forma part dels titulars que ens (sobre) informen cada dia.

José Bravo no és fotògraf de formació. De fet, mai ha fet cap cicle, curs o taller de fotografia. És terapeuta i treballa amb les emocions, pròpies i alienes, i utilitza la seua càmera sense flash com un apèndix indispensable per a desenvolupar la seua curiositat, perquè -n’estic segura- si les seues pupil·les tingueren la capacitat de fotografiar, prescindiria d’ella. A José Bravo el que li agrada és observar a les persones per a retratar-les per dins. Ho anomena ‘fotografia d’acompanyament’, prenent el nom del tipus de teràpia psicològica que aplica als seus pacients.

MIRÉMONOS

Aquesta idea brolla de la necessitat de recuperar eixa mirada que, per les presses o la saturació tecnològica, hem acabat perdent. A l’abril de 2016, José Bravo decideix asseure’s en les proximitats del Mercat de Russafa amb un cartell als peus que diu: MIRÉMONOS. Així comença una aventura que, després de repetir-se un parell de vegades, va estenent-se a altres llocs a través de les xarxes socials. Els primers a sumar-se són Castelló, Alacant, Barcelona, Àvila, Zaragoza i Buenos Aires. Simultàniament, en tres zones de València i en eixes sis ciutats, es realitza aquest experiment que consisteix a asseure’s a esperar que un desconegut o desconeguda s’acoste en silenci, s’acomode enfront de tu i et mire als ulls. Asseguren que l’experiència és prou intensa. Pot ocórrer que no connectes amb la persona que tens davant, que no et done bona sensació o que no tingues un bon dia, però normalment sol ser una pràctica molt enriquidora. Ens explica que alguns ploren o riuen, o es ruboritzen. De vegades encaixes de forma tan sorprenent que eres capaç de saber per quin moment travessa l’altre.

Aprofitant un viatge, en agost va organitzar un altre a Buenos Aires. Dos mesos després va proposar-ho dins del festival Benimaclet conFusion, i eixe mateix dia tingué lloc a París, Costanza, Londres, Córdoba (Argentina) i Madrid. Diu que el de Roma va ser preciós. L’últim va ser fa unes setmanes, envoltat de xiquets al Russafa Kids.

La fotografia no va sempre lligada a este projecte. De vegades pot donar-se la situació, altres no. La qüestió fonamental és mirar-se.

LA MÀGIA DE JOSÉ BRAVO

En una ocasió, com fa moltes vegades, José va barrejar-se entre els espectadors d’un festival de música. D’aquell dia eixiren fotos interessants, però hi ha una que a més té història. L’han encunyat com ‘la del bes de les Arts’ i en ella es veu a una parella besant-se enmig d’una multitud, en un concert. Són Miguel i Llanos i només feia dos mesos que s’havien conegut. Ell, en descobrir la foto al facebook, li la va voler regalar a ella. Però ací no acaba la història: el juny de 2017 es compliran dos anys d’esta foto, la parella ha decidit casar-se eixe mateix dia i que José Bravo siga el fotògraf.

jose-bravo-beso

Foto: José Bravo © 2015

«Y así todo el rato. Me pasan unas cosas…», em diu visiblement emocionat.

Me n’adone que la seua humilitat no li permet ser conscient de la seua enorme generositat: «Todos tenemos una luz (por decirlo de alguna manera, aunque suene muy místico), y creo que estamos en parte obligados a compatirla una vez la descubrimos. Yo llevo muchos años buscándome, y aunque a veces siga perdiéndome, sé que he encontrado mi luz y ésta es mi forma de compartirla.»

La psicoteràpia i la fotografia són les seues ferramentes per ajudar-nos a descobrir la nostra llum, i les trau enmig d’un concert, al carrer un dia qualsevol o en les xarrades i tallers que imparteix. Detesta els posats i que li demanen una fotografia, no li interessa el que puga resultar d’una instantània forçada. Sempre serà més probable que et capture corrent per l’estació o lligant-te els cordons de la sabata. I si el requeriu per a immortalitzar una celebració especial, no espereu retrats convencionals, perquè ell només voldrà disparar-vos a l’ànima.


Text i fotografies: Vanesa Martínez Montesinos
Afán de Plan © 2016