L’huracà Malikian arrasa València

Anit, 11 de setembre, l’huracà Malikian va assolar el cap-i-casal. Acompanyat d’una orquestra simfònica de cinquanta músics -una vintena, valencians- i la seua banda, formada per Humberto Armas (viola), Jorge Guillén (violí), Nantha Kumar (tables), Tania B. Abad (contrabaix), Héctor “El Turco” (percussió, bateria) i la valenciana Cristina López (violoncel), va oferir vora tres hores de concert -amb un recés de trenta minuts- als més de 5.000 assistents.

Una catifa roja cobria el fossat de la plaça de bous al peus de 1.500 cadires blanques en perfecta alineació, emulant un elegant teatre a l’aire lliure. A aquesta original composició se sumaven un escenari en graderia, amb grans pantalles al centre i als costats, i un disseny de llums superb. Un muntatge impecable per a una nit amb totes les expectatives més que complides.

El concert d’anit a València formava part del final de la gira “15” -nom que fa al·lusió als anys que porta Ara Malikian a Espanya-, i que a més d’oferir-nos un repertori sorprenent i eclèctic, tenia un important caire solidari: part de la recaptació anirà destinada a la campanya que el músic ha emprès amb Acción contra el hambre en favor dels més de dos milions de refugiats sirians al Líban. I així donava començament el concert: amb la projecció d’un vídeo sobre el projecte, al qual el violinista libanès, d’origen armeni, demanava la col·laboració de tots i explicava la seua experiència com a refugiat.

Dzovarev, tema compost per Malikian, començava a sonar quan advertírem la seua presència al pati de butaques. Caminant a pas tranquil entre el públic, mentre feia sonar el seu violí, va apropar-se a l’escenari per a reunir-se amb la resta de músics. A aquesta composició li van succeir d’altres pròpies, així com versions per a corda de peces en diversos gèneres: Carmen, de Bizet, per Sarasate; Zyryab, de Paco de Lucía; Kashmir, de Led Zeppelin; Pena, Penita, Pena, de Lola Flores; Paranoid Android, de Radiohead; Life on Mars?, de David Bowie; Estiu, de Vivaldi; o l’Aria de Bach, que brodà un final redó -amb “vuelta al ruedo” inclosa- posant dempeus a un emocionat públic.

Les seues anècdotes entorn de les cançons i les experiències viscudes en diferents parts del món van afermar la seua connexió amb les persones assistents, entre riallades i aplaudiments. D’aquesta forma vam saber que, per un malentès de l’idioma, va veure’s “obligat” a tocar en nombroses noces jueves en arribar a Alemanya (així naixia el tema Pisando flores), o que va deixar plantat al britànic Boy George per un concert dels Radiohead. La paternitat (que el va inspirar per a compondre el Vals de Kairo, dedicat al seu fill sent encara un fetus), el descobriment del pernil ibèric sent vegetarià, o el dilema entre un exigent pare violinista de gustos clàssics i una germana amant de la música rock van ser altres de les seues divertides històries. En un to molt més seriós donava pas a 1915, cançó homenatge pel compliment del centenari de l’holocaust armeni, durant el qual van morir més d’un milió i mig de persones, inclosos els seus avis, a mans de l’imperi otomà.

En definitiva, un concert inoblidable, molt ben produït, i promogut per l’empresa valenciana El Caimán. Destacar, no sols entre els músics sinó també en l’equip de producció, la forta presència femenina; per la qual cosa felicitem a Malikian en pro de la paritat de gènere. També, aprofitar per a manifestar el desig de molts valencians: que la plaça de bous, com anit, aculla de forma permanent a la vertadera cultura -sense sang, capes ni monteres- per a poder formar part d’eixe grup de ciutats avançades que han decidit posar fi a tan cruenta pràctica. Potser la Diputació de València hauria de prendre nota del nombre d’espectadors que va reunir anit Ara Malikian, i comparar-ho amb el de les darreres corregudes de bous. És una simple qüestió de xifres, bon gust i empatia.


L’huracà Malikian arrasa València
Text: Vanesa Martínez Montesinos | Afán de Plan © 2016