El cul com a sinècdoque

Com a suport a la campanya ‘El meu cos, els meus drets’, empresa per Amnistia Internacional, les dramaturgues valencianes Patrícia Pardo i Guadalupe Sáez escriuen Cul Kombat, un text que s’estrena en setembre de 2015 a Espacio Inestable dins de la iniciativa ‘Graners de Creació’. Dirigida per Patrícia Pardo, qui també la interpreta al costat d’Eva Zapico, aquesta obra de teatre i circ és – des de l’humor – «un al·legat per l’eliminació dels gèneres», sense obviar els abusos i la violència que s’exerceix sobre la dona pel fet d’haver nascut dona.

Pinazo, Durero, Degas, Pertegás, Renoir, Ingres, de Chirico, Lautrec, Sorolla, Tiziano, Manet, Gauguin, Dalí, Romero de Torres, Tintoretto, Delacroix, Goya, Botticelli… L’origine du monde, de Gustave Courbet (1866). Podria enumerar centenars de pintors, homes, que han retratat el nu femení al llarg de la Història de l’Art. Així i tot, segles després, es continua desnaturalitzant, censurant, corrompent, sexificant, cosificant, jutjant i utilitzant com si es tractara d’una propietat comuna, d’una moneda de canvi, d’un aparell incubador, d’un mer objecte de plaer i consumisme dins d’un món gestionat pel patriarcat fins a on ens arriba la memòria. Un sistema explotador que, al segle XXI, continua esprement-se amb ferotgia des de la publicitat mentre, d’altra banda, veiem de gairell el llarg dit acusador d’una Església catòlica que, sustentada per l’Estat, encara es creu en posició d’opinar sobre els cossos i els seus drets fonamentals. Dos grans tòtems contra els quals l’educació, també curta de recursos, no pot combatre en pro d’una societat sana, justa i igualitària.

Tal vegada, si connectem aquest discurs amb les violacions i els milers de dones que moren assassinades per les seues parelles i exparelles tots els anys, en tots els països del món, alguns (i algunes) diran – com a mínim – que sóc una exagerada. Si ho connecte amb la baixa autoestima, l’arròs passat, l’autoexigència física front els cànons de bellesa, la dictadura de les talles i les passarel·les de moda, l’anorèxia i la bulímia, l’omnipresent manual de comportament per a la dona femenina, i una llista que no s’acabaria mai…, em diran que estic delirant, que aquest sermó ja avorreix, que el feminisme està passat de moda i que no tots els homes sou/són iguals. Afortunadament, aquesta última afirmació és certa. És més, ells també són víctimes de la publicitat salvatge, l’educació rebuda i el joiós dit catòlic.

Com parlar llavors sobre aquests temes sense embafar a espectadors i espectadores? La resposta està en Cul Kombat. Quina podria ser la solució definitiva a la desigualtat entre sexes? La resposta està en Cul Kombat. Quan considerem que la violència és masclista, de gènere o mala punteria? La resposta està Cul Kombat.

Una comèdia molt seriosa sobre una realitat que urgeix acceptar i reparar. Un espectacle on el clown, els malabars, el trapezi, la màgia, el cinema mut, les projeccions, la música clàssica, el teatre, la denúncia i la reflexió tenen cabuda a parts iguals.

Patrícia Pardo mai defrauda. Quan ja coneixes el seu treball, et dóna el que esperes i més. Quan la veus per primera vegada, et deixa clavat/da a la butaca. El seu segell és inconfusible, encara que en aquesta ocasió haja comptat amb la lletra de Guadalupe Sáez, autora de capçalera de la companyia Lupa Teatre (A mí nunca me cortó la cabeza, Para que no te me olvides, Se’ns està quedant cos de postguerra) i de la que identifiquem trets propis en diverses escenes. En la interpretació, un nou registre per a la també autora, directora i actriu Eva Zapico, la qual broda les directrius de la seua companya en escena. Una vena còmica, des de la tècnica del clown, que ha sabut interioritzar i retribuir excel·lentment.

L’escenografia, construïda amb l’aportació d’Alberto Vidal, Lluna Albert, Enric Juezas i Santiago Blanco, dóna al muntatge eixe aire circense, bohemi i fascinant que poques vegades tenim la sort d’admirar. Cal dir que alguns d’eixos elements estan inspirats en idees originals de l’artista pop Allen Jones i dels il·lusionistes i comediants Penn & Teller.

Evidentment, cada persona del públic interpretarà els nombrosos i divertits gags a la seua forma, fet que va quedar palés en el col·loqui que va tenir lloc amb Pardo i Zapico posteriorment. Personalment, em va tranquil·litzar escoltar als espectadors més joves que, malgrat reconèixer que el masclisme entre els adolescents és el pa de cada dia, van aportar un punt de vista molt interessant i, diria, esperançador. Uns altres, amb aparentment més experiència vital, sembla que no van entendre res. I és que sempre serà millor pensar com a cul que pensar amb ell.

Podreu veure Cul Kombat fins al diumenge 5 de juny, al Teatre Micalet.


El cul com a sinècdoque
Text: Vanesa Martínez Montesinos
Afán de Plan © 2016
Fotos cedides per la companyia