Sota el sagrat signe de l’esperança

He de reconèixer que, més enllà que un metge polonés el creara al segle XIX o que encara hi haja milers de romàntics que el continuen parlant, poc sabia sobre l’esperanto i els esperantistes. Com, per exemple, que tenen bandera i cultura pròpia, que viatgen per tot el món amb un passaport que els permet pernoctar a casa d’altres parlants, o que durant la guerra civil espanyola va convertir-se en una llengua útil per a la resistència antifranquista.

El dramaturg Paco Zarzoso ha triat aquest punt de partida per a parlar sobre la fragilitat humana a l’obra Els Esperantistes, una tragicòmedia produïda per Ibáñez & Payá Producciones i la companyia ApropTeatre, que va estrenar-se el divendres 31 de març al Teatre Tívoli de Burjassot.

 

Lázaro i Marta, interpretats per Ferran Gadea i Cristina García, són dos germans que conviuen a la casa familiar, heretada dels seus pares: el que fóra president de la Societat Esperantista de la ciutat, qui va educar-los en l’estima a aquesta cultura, i la seua dona, la qual el va acabar abandonant en el seu intent obsessiu per traduir el Quixot. Lázaro, a punt de complir quaranta anys, passa els dies tancat en l’habitació dels seus pares, ara la seua, traduint Moby Dick a l’esperanto. Marta, un poc més major, treballa en una carnisseria equina i, encara que es desviu pel seu germà, no sembla estar tan arrelada a l’esperantisme com ell. Tot canvia quan ella s’enamora d’Àngel (Josep Manel Casany) i li comunica a Lázaro que vol instal·lar-se amb ell a l’habitació dels pares, la més gran.

Darrere del que sembla un simple conflicte domèstic, Zarzoso col·loca diverses mines que aniran esclatant al llarg de l’obra, sempre abrigallades pel seu habitual humor sarcàstic. A partir d’ací comencen a aflorar les febleses, secrets i inseguretats del trio de personatges, que no sembla trobar la manera de conviure en pau. L’esperanto, present en tot moment, acabarà sent la moneda de canvi dins d’aquest conflicte amb un rerefons tenyit d’esperança i paüra a la solitud. Sobre un fonament lingüístic neutral / Comprenent-se els uns als altres / Els pobles faran de comú acord / Una sola gran família, com promet l’himne esperantista.

“Sur neŭtrala lingva fundamento,
   komprenante unu la alian,
la popoloj faros en konsento
   unu grandan rondon familian”

És inevitable, en certs moments, pensar que l’obra té també la intenció de posar el focus sobre l’eterna persecució que pateix el valencià, ratllat de minoritari o inútil. Una llengua ‘de portes cap a dins’ que podria acabar perdent-se si deixem de parlar-la, escriure-la, cantar-la o ensenyar-la a les següents generacions.

Ferran Gadea (Premi AAPV a Millor Interpretació Masculina de Teatre per El sopar dels idiotes) s’encarrega, molt encertadament, d’anar augmentant la intensitat del conflicte fins fer-lo col·lisionar. El seu és el personatge que es posiciona al bell mig, que ens resulta egoista al principi, però que a poc a poc ens va mostrant la tendresa de les seues intencions. Cristina García, amb una energia desbordant, ens regala uns contrapunts còmics brillants, delirants, des del seu personatge idealista i tornadís, aquell que realment es troba enmig sense voler-ho. És l’aire fresc en aquesta habitació tancada. I el sempre magnífic Josep Manel Casany (candidat als Max per Hamlet Canalla), torna a seduir-nos amb els plecs d’un personatge complicat i enigmàtic que, com pot, intenta remuntar el vol una vegada i una altra.

El text i la direcció de Paco Zarzoso, esplèndidament elaborats, ens aïllen en una estada habitada per sinònims i pors que procuren escapar per una finestra que dóna al mar. Una suggestiva peça sobre l’esperança d’arribar a entendre’ns i ser acceptats.

Podreu veure-la del 26 d’abril al 7 de maig al Teatre Micalet.


Sota el sagrat signe de l’esperança
Text: Vanesa Martínez Montesinos
Afán de Plan © 2017