Desmuntant a Hamlet

Fa uns dies, davant la premsa, el dramaturg valencià Manuel Molins declarava que al teatre no li calia una gran escenografia o un vestuari pompós a l’estil d’algunes produccions titàniques; sols un text potent, uns bons actors ben dirigits i el públic. L’autor de Hamlet Canalla -obra que s’estrenava anit al Teatre Micalet coproduida per la pròpia companyia i l’Institut Valencià de Cultura- defensava el risc de l’absoluta nuesa interpretativa sense interferències materials ni artificis. Un teatre d’esperit crític amb la capacitat de moure emocions.

Ahir aquest concepte va quedar palés sobre uns metres de fusta crua al bell mig de la sala. Des del primer moment, va ser fàcil percebre la unanimitat de l’equip que ha treballat en aquest muntatge i del seu llenguatge comú en pro de l’essència teatral, només veure el disseny escenogràfic, el vestuari d’Isabel Requena o les llums de Toni Sancho: elegant minimalisme que obria amb força les aigües del pati de butaques, situant als espectadors a cada banda de les tables.

L’impecable text de Molins dissol tot el sucre entorn del cèlebre clàssic de Shakespeare per a presentar-nos un Hamlet dèspota, masclista, capritxós i ple de contradiccions. En les seues botes, Ximo Solano, qui va ser capaç de fer-nos sentir compassió i recel per un mateix protagonista, ara més humanitzat, vel·leïtós i vulnerable que mai front una selecció dels personatges més destacats de l’obra original com ara l’espectre del pare, Ofèlia, Gertrudis, Horaci i l’actor, tots ells interpretats magistralment per Josep Manel Casany. Fins i tot, la subtil presència de Claudi i Laertes l’exposen a una opinió pública que és incapaç d’acceptar.

En aquesta versió, molt ben dirigida per Joan Peris amb l’ajudantia de Pilar Almeria, a les figures més rellevants en la vida del príncep fins ara inqüestionable se’ls dóna l’oportunitat de manifestar-se lliurement, de defensar-se dels atacs i donar-li la volta a tota raó absoluta. Les seues dones, l’enamorada Ofèlia i la mare, Gertrudis, es revelen sense contemplacions contra la xacra del masclisme a la qual hui, quatre segles després, seguim enfrontant-nos. Ja no valen violetes de segona mà ni retrets sexistes. Aquestes dones, per a Molins, han deixat de ser submisses, ingènues i condescendents.

Hamlet Canalla tampoc passa per alt altres fangars com la corrupció, la falta d’empatia, l’abús de poder, la desigualtat, el totalitarisme, la misèria i la precària situació del teatre, parlant sense embuts de certs programadors amb més interessos econòmics que intel·lectuals o d’aquell públic de riure fàcil i amb poca gana de reflexió.

Les premises eren clares, i la promesa d’un teatre sense additius es va veure complida: un text potent per a uns actors més que bons, excel·lents, dirigits per una mà estesa, càlida i experta. Podreu veure l’obra al Teatre Micalet fins el 6 de novembre.


Text: Vanesa Martínez Montesinos
Fotografies de Lucía Sáez cedides per CTM
Afán de Plan © 2016