Niño de Elche: cop i paraula

La setmana passada, i l’anterior, no vam cansar-nos de repetir a través de les xarxes socials que aquest era un dels concerts més esperats de la temporada a València. Bona part d’éssers musicalment curiosos estàvem desitjant viure un directe de Niño de Elche, després de presenciar virtualment el seu treball impecable, les encertades col·laboracions i el seu merescut ascens a l’Olimp dels artistes incomparables. Francisco Contreras ha anat fent-se a si mateix sense por, picant d’ací i d’allà des de la frontera del flamenc, fins trobar el lloc que l’esperava, un que estava buit perquè cap altre si no ell podia ocupar-ho i que es desplaça continuament sense perdre identitat pròpia.

Niño de Elche

Parlar en termes de fusió quan parlem de Niño de Elche resulta pobre -encara que, indiscutiblement, ha portat el cant a límits insospitats dins de l’experimentació musical i escènica-, perquè el que ell fa és altament sensorial, cante, parle, calle, sonoritze o incline el cap mentre alça una mà.

La sala Wah Wah acollia el passat divendres 3 de març, gràcies a AndSons Producciones, la presentació a València de Voces del extremo, el nou disc de Niño de Elche. Una superba interpretació de textos de poetes contemporanis com Antonio Orihuela, Inma Luna, Bernardo Santos, Jorge Riechmann o Begoña Abad, de l’anomenada ‘poesia de la consciència’. A la guitarra, el magnífic Raúl Cantizano, i al baix, Darío del Moral, integrant de Pony Bravo.

 

Un públic espectant que va anar calfant-se al crit de nombrosos bravos, pacos i oles mentre el trio anava clavant una estratègia de distracció ací, un informe per a Costa Rica allà.

Canción de corro de niño palestino ens va deixar tremolant: un quejío hipnòtic i uns acords orientals ens endinsaven en el desert de la realitat més crua, la més injusta i cruenta. Misèria i pedres, mort, angoixa. Cantizano, girant-nos del revés amb els ventiladors que va acoplar a la seua guitarra, tallant l’aire detingut amb una serra. Darío, fregant les cordes del baix amb un arc. Pantaixos, por, pena, silenci, pèls de punta. Senzillament colpidor.

Un repàs al disc, més que lliurat, regalat, servit amb tacte, orfebreria contundent i una potent presència, que va finalitzar -com no- amb Que os follen.

De moment, em quede -com molts dels presents- amb les ganes de gaudir-los de nou en un espai diferent, segurament més adequat que Wah Wah, on el so es perdia en diverses ocasions per la distribució o qüestions tècniques de la sala, i l’incessant murmuri dels espectadors. Vaig tindre ocasió de dir-li-ho a Contreras en persona: “(…) una sala de teatre xicoteta, on puguem estar a prop teu en silenci i intercanviar sensacions, dialogar després, potser durant, amb tu…”. Va ser llavors quan va dir-me que al juny se li espera en la sisena edició de Vociferio, festival de poesia oral i escènica organitzat per Carme Teatre i l’associació cultural El Dorado M.A.I., amb el qual porta un temps col·laborant. De qualsevol forma, Niño de Elche té ja una agenda tan plena de compromisos, concerts i presentacions del seu llibre No comparto los postres, entre altres coses, que em mirava amb cara de resignació front la meua proposta. Cal dir, a més, que és una persona especialment atenta, propera i agraïda. I és que fou una gran nit…


Niño de Elche: cop i paraula
Text: Vanesa Martínez Montesinos
Fotos cedides per Susana Godoy
Afán de Plan © 2017