I wanna be sedated, be beee

Aquesta serà una de les últimes ressenyes que escriga ací, i m’alegra que vaja dedicada a Ángela Verdugo, per moltes raons, a banda de les personals. En primer lloc, per tractar-se d’una de les artistes més completes i honestes d’aquesta ciutat tan ingrata. Per la seua lucidesa, pel seu esforç, per haver-se cansat de la dansa i continuar ballant extraordinàriament, pel seu discurs, la seua generositat i la seua bellesa.

Ahir vaig plorar molt, també per diverses raons, a banda de les personals. Pel regal que ens fa amb A-Normal o la oveja errante, a nosaltres i a Gala, la seua filla; per obrir-se les carns en públic, per la sublimitat estètica i dialèctica de la peça, per la seua veu, a mig camí entre la dolçor i la mordacitat.

Després vaig continuar plorant. Per la ràbia que em fa que eixa bella honestedat no òmpliga els teatres.

 

En A-Normal o la oveja errante, la coreògrafa i intèrpret Ángela Verdugo, La Siamesa, li explica a la seua filla de dos anys la seua lluita per entendre el món i la dificultat d’escollir el camí correcte. Trobar el teu lloc, identificar-te, equivocar-te, mostrar-te, classificar-te, fer-te un embolic amb les etiquetes. Arrancar-te-les totes. Un conte sense sucre tremendament deliciós en el qual la convida a cometre els errors que siguen necessaris, per ple dret, i a no creure’s res. De ningú. A estimar «lo bonito», a eixir-se’n del ramat, a entendre que la merda esguita.

Una proposta de dansa-teatre perfectament equilibrada, amb un text excel·lent -coescrit amb el dramaturg Xavier Puchades- i una potent coreografia. L’utillatge precís, idea de Víctor Bonet. Ombres i audiovisuals completament integrades, i una selecció musical molt encertada. Una peça redona, com la seua àvia.

Gràcies, Ángela. Per reforçar la meua creença sobre el conte de l’instint maternal, per ventar-me amb els teus cabells i emocionar-me tant. Per tornar-me eixa bonica sensació de plorar i riure alhora (feia molt que no la tenia). Aquesta no serà la ressenya més extensa que haja escrit, però probablement sí una de les més franques. Supose que no cal més.

Aneu a veure-la. Hui és l’última funció a la sala Carme Teatre. A les 20:30h.


Text: Vanessa Martínez Montesinos
Fotografies cedides per Xavier Puchades
Afán de Plan © 2017