Síndrhomo: una tragicomèdia diogènica

María Cárdenas, autora argentina establerta a València, va interessar-se pel teatre a nivell professional arran de la fotografia escènica. Sempre ha sentit la necessitat de contar històries, a través de qualsevol instrument creatiu -ja fóra la publicitat, la càmera o l’escriptura-, i en 2011 se submergeix en la dramatúrgia gràcies a un taller impartit per Paco Zarzoso (teatro ebrio), del qual naix un primer text col·lectiu: La ronda del miedo, posat en escena dos anys després. Amb la seua òpera prima La teta calva naix l’any 2013 la companyia teatral del mateix nom, fundada per ella mateixa al costat de l’actor, músic i també dramaturg Xavo Giménez. Després vindrien Happy meal, a partir d’un taller de Matías Feldman; Adiós todavía, Premi Ciutat d’Alcoi i estrenat tant a Espanya com a l’Argentina; i Los hijos de Verónica, una obra col·lectiva per a Russafa Escènica. Mentre compagina les labors de direcció sobre els textos de Xavo Giménez i també fora de la companyia, en 2015 escriu per al festival d’arts escèniques Cabanyal Íntim la peça breu Síndrhomo, interpretada per Merce Tienda i Manuel Valls. Aquesta obra un any després, creix en durada, cos i elenc (s’uneix l’actor Leo de Bari) i s’estrena en la Sala Ultramar el juny de 2016. Però Cárdenas, creadora en moviment constant, continua modelant-la i reescrivint-la per a portar-la ara al Teatre Rialto (en cartell fins al 18 de desembre).

Síndrhomo, concebuda en plena cabòria barberiana per assolar el barri del Cabanyal, pren les runes i els arruïnats i els tanca junts en plenes festes de Nadal perquè puguen ordir un pla contra la “gran plaga” que amenaça la ciutat. Runes que sobreviuen tots els dies, a tota hora, en tots els llocs del món, mentre a uns pocs (casualment, els culpables del desastre) ni tan sols se’ls ennuega el raïm de cap d’any pensant en aquells que han deixat sense casa.

Ací se’ns presenta a Rómulo i Gloria, dos germans atapeïts de desgràcia i decadència, i a Nevia, nascut per aportar humor, amor i poesia en mig de la misèria. Aquell(a) que sempre posa bona cara encara que les sabates li estrenyen. La síndrome que María Cárdenas trau a relluir és la d’un Diògenes que acumula fem, records, rancors, pors, deutes i molt, molt d’odi. Un apetit malaltís d’amuntegament que sempre acaba rebentant.

Amb aquest triangle de personatges, l’autora de Síndrhomo sembla haver trobat l’equilibri d’aquesta història dirigida per Xavo Giménez. Manuel Valls (Rómulo) justifica serenament l’assenyada bogeria del desesperat donant vida a un ésser turmentat que no pensa rendir-se, en canvi Merce Tienda (Gloria) ens mostra la cara defallida del doblegat, del que ja es conforma amb les molles que cauen del bigot de l’opressor. Per a completar aquesta trinitat més corporal que mística, irromp en les seues vides Nevia -personatge interpretat per Leo de Bari-. Una altra víctima del sistema que malgrat tot s’obstina a celebrar la vida i continuar creient en allò que sembla increïble.

Les llums juguen un paper igual d’important en aquesta obra. Les festives, de Nadal (o de Falles, en una altra ocasió), absolutament encegadores, eclipse d’injustícies i desgràcies alienes; però també les que el botxí utilitza com a arma per a acollir-te o expulsar-te del sistema. Les llums i les ombres de la nostra espècie, que mai entendrem del tot; la llum que se’ns apaga per dins. La llum que enfoca directament a la realitat social.

Una bona història sobre la supervivència i la capacitat de donar-li utilitat a allò inservible. Potser una cosa tan simple com apagar la llum puga canviar el món.


Text: Vanesa Martínez Montesinos
Fotos: María Cárdenas
Afán de Plan © 2016