Les representacions més importants passen fora del teatre (El verí del teatre)

Anit, la Companyia Teatre Micalet estrenava la segona producció pròpia de la temporada: El verí del teatre, una obra del dramaturg valencià Rodolf Sirera, escrita en 1978 i traduïda a més d’una quinzena d’idiomes. Però, curiosament, feia vint-i-dos anys que no es representava en la seua llengua original i mai -com és el cas- havia estat interpretada per dues dones fent de dones amb identitat pròpia (sí per dones fent d’homes). El muntatge de la CTM substitueix a El Marquès de… per La Marquesa de… (Pilar Almeria) i a l’actor Gabriel de Beaumont per l’actriu Gabrielle de Beaumont, interpretada per Cristina García. Un canvi de gènere que fins i tot el propi autor ha viscut de manera molt natural.

El verí del teatre se situa en el París de 1784, a portes de la Revolució Francesa i amb ressons d’una època barroca i il·lustrada rendida a l’aristocràcia, la vida despreocupada i artificial, i a les aparences socials. Any de la mort de l’escriptor i filòsof francés Denis Diderot, personatge influent dins dels cercles intel·lectuals pel seu esperit crític en relació al teatre, la literatura, la filosofia i la ciència. Per a ell, la raó es caracteritzava per la cerca de coneixements amb fonament científic i per la verificabilitat dels fets observats empíricament. No en va, Sirera recupera la importància d’aquesta figura posant les seues reflexions en boca de La Marquesa en diverses ocasions: «el millor actor és aquell que més allunyat roman del seu personatge». En canvi, ella defensa la posició contrària dient a continuació: «les millors actuacions són aquelles a les quals l’actor és el personatge».

La Marquesa, una dona erudita i apassionada pel teatre, convida a Gabrielle de Beaumont, una reconeguda actriu de l’època, a visitar-la al seu palau amb l’intenció de proposar-li interpretar el paper protagonista de l’obra que acaba d’escriure sobre la mort de Sòcrates, enverinat amb cicuta.

En clau de suspens, sense actes ni escenes, comença un joc interpretatiu que recalarà en la recerca obsessiva de la veritat i l’autenticitat. És La Marquesa qui, estratègicament, disposa el tauler i mou la primera peça, fent-se passar per la seua pròpia criada per a rebre a Gabrielle. Les seues robes, els seus gestos i la seua actitud servicial res no fan sospitar a l’actriu, qui impacient per la tardança de la seua amfitriona es mostra altiva i desconsiderada. En revelar La Marquesa la seua vertadera identitat, aquesta canvia radicalment el seu comportament, fins i tot caent en l’adulació, conducta que l’aristòcrata capta presta per a explicar-li de quina manera modifiquem la nostra imatge depenent d’amb qui estiguem tractant, i així discutir-li a Gabrielle, qui defensa no actuar fora dels escenaris, que també ella trasllada la ficció a la seua vida real.

Un combat desigual, perdut per endavant a causa de les maniobres poc ortodoxes de La Marquesa i la seua maquiavèl·lica curiositat, que inevitable posarà en perill la vida de l’actriu. Tot en pro de l’autenticitat, com deia, de la “interpretació perfecta”, amb l’objecte de desemmascarar la mentida, l’artifici i la ficció. Cap mort agònica pot ser millor representada que per qui està morint veritablement. Gabrielle de Beaumont serà per a ella un mer instrument per a dur a terme aquesta experiència personal.

Trobe el repartiment de personatges molt adequat a les característiques d’aquestes dues magnífiques actrius valencianes: Pilar Almeria, intèrpret de gran temperament que posseeix una veu, una mirada i una presència ferma i afermada, estava destinada a ser La Marquesa. En canvi, Cristina García, més procliu a personificar la innocència, la dolçor i fins i tot la comèdia, entra perfectament en el vestit de Gabrielle de Beaumont. De qualsevol forma, ambdues tenen taules de sobres per a jugar a canviar-se els papers i els gèneres en aquesta i qualsevol altra obra escrita originalment per a dos actors. De fet, amb aquesta adaptació teatral la CTM inicia un cicle de peces assignades a homes que seran interpretades per dones amb l’objectiu de reivindicar més personatges femenins rellevants en les arts escèniques.

L’opulència i el refinament tan propis de l’època, tant dins com fora dels teatres, ha sigut descartada en l’escenografia d’aquest muntatge dirigit per Joan Peris amb l’ajudantia de Josep Manel Casany. Seguint la línia de l’anterior producció de la companyia, Hamlet Canalla de Manuel Molins, s’ha optat per uns decorats sobris per a deixar pas al plànol dramàtic. Un original escenari circular, un ciclorama que reflecteix tota l’escena i el pati de butaques, i xicotets elements concernents al segle XVIII. Realment, un encert. El vestuari, dissenyat per Isabel Requena i confeccionat per Pasqual Peris, sí està fidelment inspirat en la moda d’aquest període, centrada en el luxe i la pompositat. Un gran treball quasi arquitectònic.

Podreu veure El verí del teatre fins el 5 de març, de dimecres a diumenge.


Text: Vanesa Martínez Montesinos
Fotografies: Lucía Sáez
Afán de Plan © 2017