Cuneta s’embruta amb Dubuffet

Arran de l’exposició de Dubuffet a l’IVAM, el duet valencià d’art sonor Cuneta ha desenvolupat, des del 13 d’octubre de 2019 fins ara, el taller familiar “Embruta’t l’orella. Experiències sonores entorn de l’obra de Jean Dubuffet”. D’esta proposta, basada en el joc educatiu, l’aprenentatge artístic i el diàleg intergeneracional, hem volgut parlar amb els seus artífexs, Alba Murcia i Vicent Pelechano.

“Aspire a un art que estiga directament connectat amb la nostra vida diària, un art que partisca d’eixa vida diària, que siga una emanació directa de la nostra vertadera vida i dels nostres vertaders estats d’ànim”. Jean Dubuffet, Posicions anticulturals, 1951.

Qui va ser Jean Dubuffet? En trets generals, què ha significat el seu treball per a vosaltres al llarg de la vostra trajectòria artística? Què té d’Art Brut la música experimental?

Ens agrada dir que Dubuffet va ser un artista polièdric que va posar de manifest l’art en l’àmbit quotidià. La seua mirada cap al que ell mateix va denominar Art Brut és un referent per a nosaltres. Quan començàrem com a Cuneta, sobre l’any 2008, estàvem col·laborant amb Moments Art, companyia de dansa i teatre integrada per persones amb i sense diversitat funcional i malaltia mental, a la qual hui dia continuem considerant referent i llar artística. Allà —comenta Alba— vaig treballar amb els ballarins i les ballarines l’expressió sonora, l’escolta i la improvisació de manera instintiva i no massa segura de mi mateixa, però emocionada de poder observar de prop gent tan pura creant i expressant a través del so i del cos. Trobàrem una cosa especial. Després vam conéixer l’obra de Dubuffet i vam fer certa connexió amb la nostra experiència en Moments Art i d’altres col·laboracions que van vindre després.

Més que de la música experimental parlaria de la improvisació en general, tant sonora com d’acció, la qual necessita certes condicions per a existir que la uneixen a l’Art Brut en la seua essència: impuls, sensibilitat, no-pensament, aleatorietat, present i urgència.

Baix quines premisses decidíreu estructurar aquest taller adreçat al públic familiar? Són les xiquetes i els xiquets més receptius i sensibles a l’Art Brut que els adults?

Una premissa fonamental era que no anara adreçat a públic infantil, sinó a famílies. I amb “famílies” ens referim a elles en tota la seua diversitat. Pel taller ha passat fins i tot una família d’scouts! Era important per a nosaltres que s’implicaren tant adults com xiquets i xiquetes.

No és que siguen més receptius a l’Art Brut, és que són potencials generadors d’això i hem de dirigir l’atenció cap a ells i elles si volem assabentar-nos de què va la història i aprendre una mica, sobretot, el que comentàvem abans: impuls, sensibilitat, no-pensament, aleatorietat, present i urgència.

Més de tres-centes persones han compartit amb vosaltres aquesta aventura sònica al llarg de quatre mesos. Què vos ha sorprès més d’aquesta experiència? Què heu aprés vosaltres?

El més sorprenent és veure com ens assemblem totes les famílies, fent referència a l’home comú que va posar Dubuffet de manifest. Han vingut moltíssimes mares amb un, dos o tres fills, incloent bebés. Han vingut àvies i nétes. També un avi, un, el qual va tornar a ser xiquet quan li vam oferir un instrument, i va quedar-se amb la boca oberta en passejar per l’exposició. Ens ha sorprés també com ha funcionat de bé el plantejament dels tallers i del projecte en general, facilitant l’accessibilitat de l’art sonor a tota mena de públic, amb o sense referències en aquest camp. I com ens ho hem passat!

Diuen que s’aprén fallant i repetint, i amb Embruta’t l’orella hem tingut l’oportunitat de repetir moltes vegades el taller i anar perfilant cada vegada més la idea i la seua forma de comunicar-la d’una manera clara i senzilla. Hem conegut també la mediació en el context d’un museu, una cosa nova per a nosaltres.

ESCOLTA EL DISC

Heu creat un disc col·lectiu que ja pot escoltar-se gratuïtament a internet. Un total de vint peces, enregistrades en directe a la mateixa sala d’exposicions, davant de cada obra de Dubuffet. Com va ser el procés?

Cada setmana triàvem una obra de l’exposició sobre la qual crear la peça sonora el següent diumenge. Algun aspecte de l’obra (el seu títol, la història, les formes, la tècnica) ens inspirava una dinàmica o un joc per a la creació que compartíem en el taller amb els i les assistents. Però això era un as baix la mànega, ja que abans de revelar el nom de l’obra triada sempre preguntàvem a les famílies: Com sona? El més sorprenent és que mai ningú es va quedar callat! Ens hem fet preguntes com ara: Tenim records sonors? Com sona la terra? Com vestiríem i desvestiríem el so d’una flauta? Com parlaria aquest personatge?

Vam utilitzar tot aquest material sonor que anava sorgint per a improvisar amb certa estructura o conducció. Després del taller, tornàvem a l’exposició per a fer un xicotet recorregut que conclouria tocant la peça creada davant de l’obra triada. Les peces anaven quedant enregistrades per a conformar el disc, i va resultar molt curiós escoltar-lo al final íntegrament i veure com una cosa en principi fragmentada ha anat adquirint cos i vida pròpia.

El diumenge 16 de febrer, coincidint amb la cloenda de l’exposició a l’IVAM, fareu una festa de comiat molt especial. Conteu-nos.

Estem preparant una acció sonora col·lectiva, a la qual esteu totes convidades, per a dir-li adéu a Dubuffet. Serà a les dotze del migdia al hall de l’IVAM. Es tracta d’un recorregut sonor per algunes de les obres que més han inspirat el taller. Transitarem aquells paisatges, personatges i imatges que formen part de l’univers Dubuffet a través del so i fent partícip al públic en determinats moments. El camp, la ciutat, Orient, Occident, l’home comú, l’intel·ligible, l’inintel·ligible i el públic com a actor seran els fils conductors d’aquest imaginari. Així com Dubuffet va aspirar a un “art directament connectat amb la nostra vida diària” ens farem servir de certs objectes que formen part del dia a dia per a fer vibrar el hall del museu entre totes.

La idea d’un museu dinàmic i obert ha vingut per a quedar-se o és sols un miratge?

Esperem que haja vingut no sols a quedar-se, sinó també a créixer i a transformar-se en base a les necessitats socioculturals de la ciutat. En cas contrari, quin sentit tindria tot aquest esforç?