Autobiografia musical

Música al sotabosc, per Amanda Díaz.

 

Aquesta darrera setmana, preparant la programació d’un cicle de música, em vaig adonar que la majoria de les propostes que havia posat damunt la taula eren de dones. Ho havia fet de forma natural i sense ser-ne conscient.

Açò em va fer pensar que, al llarg de la meua vida, sempre havia escoltat música feta o cantada per dones. A l’institut, escoltava el que m’anava arribant de companys o companyes, o el que sonava a la ràdio (normalment, radio fòrmula), però quan realment se’m va obrir un món va ser en descubrir la col·lecció de música que hi havia a la biblioteca del meu poble. Estic parlant d’una època en la què Internet sonava a ciència ficció i havies de buscar-te la vida si volies descobrir coses noves.

De sobte, tenia davant tot un ventall de possibilitats. Cada setmana m’arriscava entre els centenars de cd’s que hi veia. Així vaig descobrir a Janis Joplin, Enya, les grans dames del jazz com Ella Fitzgerald, Billie Holliday o Nina Simone… Recorde que, a partir d’una banda sonora, vaig arribar als Pixies i a la veu de Kim Deal, a The Breeders i The Amps. Un temps més tard, dins d’una bossa de cassettes del meu cosí, vaig descobrir dos tresors: PJ Harvey i Patti Smith.

PJ Harvey

Al llarg d’aquest viatge autobiogràfic musical, vaig ser conscient que sempre havia connectat més amb la música cantada per dones, no sé si per empatia, per comoditat o perquè m’era més senzill desxifrar el seu llenguatge.

És a dir, tot i la suposada falta de dones a la música, jo les vaig saber trobar; i encara hui, la majoria de la música que escolte té veu femenina.

Ara, afortunadament, ens trobem en un moment de canvi al món de la música, cada vegada hi ha més dones als escenaris i els festivals estan acompanyant aquest canvi programant més veus i instrumentistes femenines, perquè hi ha qualitat i no per cobrir quotes. Per citar uns exemples propers, enguany el Festival de les Arts, que se celebra a València el 7 i 8 de juny, ha proposat un cartell on quasi la meitat de noms són de solistes dones o de grups de dones; noms com Amaia, Rozalén, Zahara i Cariño. També el SanSan, després de les crítiques de l’any passat, s’ha posat les piles programant de manera molt més inclusiva i més enllà del més escoltat a Spotify.

A València, tenim festivals on incloure dones s’ha fet sempre de manera natural i amb prou d’èxit, a més. El Truenorayofest, organitzat per Hits with Tits, es caracteritza per una presència majoritàriament femenina, amb propostes d’alçada i (quasi sempre) entrades exhaurides. També el Pops Marítims —que tindrà lloc a La Mutant el proper 18 de maig—, en totes les seues edicions ha plantejat propostes gens convencionals i amb equilibrada presència femenina. Clars exemples que hi ha un públic al qui li agrada veure dones a l’escenari.

Sincerament, espere que aquesta tendència, per la que moltes dones han estat lluitant, es mantinga, i que açò vinga recolzat des de l’educació i les institucions públiques per a sensibilitzar des de l’escola, fent saber a les xiquetes que elles també poden formar part d’una banda de rock o convertir-se en Rosalia, si és el que desitgen.

El camí va obrint-se, apoderem-nos!


Música al sotabosc és una secció conduïda per Amanda Díaz, responsable de la productora independent valenciana Sotabosc. Cada setmana podreu llegir ressenyes i articles d’opinió, relacionats amb el panorama local, d’una apassionada de la música.