Isabel Abril, ballant des dels 3 anys

Autodefinides #59

Àgueda Llorca ha escollit a Isabel Abril, qui s’autodefineix a continuació:

Sóc Isabel Matilde Abril Fernández, vaig nàixer fa 33 anys a València. Als 3 anys, ma mare va portar-me a la meua primera classe de dansa, i des d’aquell moment ha sigut la meua gran companya. Els meus germans, la meua mare i jo ens vam anar a viure a Cadis quan tenia 7 anys. A la tasseta de plata, una ciutat que va ensenyar-me a estimar la mar i l’art, allí va ser on vaig començar a estudiar al Conservatori, en el Campo del Sur, un edifici sobre la mar on cada vesprada veia amagar-se el sol per l’horitzó mentre feia tendús. Crec que va ser en eixa època, amb l’edat de 13 ó 14 anys, quan vaig decidir dedicar-me a aquesta professió. En acabar els meus estudis a l’institut, vaig tornar a la meua ciutat natal. Vaig estudiar Òptica a la Universitat, i al Conservatori vaig especialitzar-me en Dansa Clàssica. Dos camps totalment diferents, però que he combinat durant un temps.

Isabel Abril en ‘Café Sol’, de Fil d’Arena

En acabar la formació, com volia veure món, em vaig anar al Japó, on vaig passar un any treballant, gaudint i aprenent d’eixa nova cultura que per a mi va suposar tota una experiència vital inoblidable. Del Japó vaig tornar a València, i de València a Bèlgica, on també vaig passar una època estudiant dansa i treballant. He tingut la sort de poder dedicar-me a aquesta professió des de ben joveneta, però he fet de tot, des de treballar en televisió com a ballarina a la sèrie ‘Un paso adelante’ fins al Teatro Gran Cielo, òperes al Palau de les Arts, musicals,… o en peces d’Ananda Dansa, la Jove Companyia Gerard Collins i Mou Dansa.

 

Vaig finalitzar els meus estudis al Conservatori Superior de Dansa de València, on vaig començar a dedicar-me més a la contemporània gràcies a Cristina Andreu i Toni Aparisi, entre molts altres mestres. I va ser en aquest entorn on va sorgir el projecte de muntar una companyia al costat de Clara Crespo, Irene Ballester i Roseta Plasencia; amb el pas dels anys es convertiria en el lloc on materialitzar les nostres inquietuds. L’anomenàrem Fil d’Arena dansa-teatre, ja que realment volíem indagar en els límits del teatre i de la dansa per a trobar el nostre propi llenguatge. Al 2011 inicíarem aquest viatge que encara no ha acabat, perquè ens sentim molt afortunades compartint amistat i col·lectiu.

‘Salt’, de Fil d’Arena

Amb la necessitat de continuar ampliant la meua vida acadèmica, i gràcies a l’experiència que vaig anar obtenint en la companyia, vaig decidir estudiar un Màster de Gestió Cultural per a buscar unes altres vies de relacionar-me amb l’art i la cultura. Per això, des de fa uns anys, també treballe en diversos festivals d’arts escèniques —com Circuito Bucles i Cabanyal Íntim— on gaudisc com una xiqueta, perquè són projectes que tenen un component que realment em mou i m’emociona.


ÀGUEDA LLORCA PREGUNTA…

Com són els processos de creació de les vostres peces?

– Els processos de creació sempre són col·lectius. Totes proposem, investiguem i ens ho permetem tot, obrim el quadern en blanc i el comencem a pintar amb milers de colors. A l’hora de crear un espectacle el que ens ocorre és que la idea que anava passejant-se per les nostres ments al final agafa força per a convertir-se en el tema de la nostra pròxima creació. Les coreografies que creem també es realitzen de forma col·lectiva; solem treballar sobre pautes físiques o imatges suggeridores que ens porten a crear una forma de moure’ns i un llenguatge físic sobre el qual introduir-nos. Però, ens interessa el risc i investigar en els límits de la dansa, el teatre i el circ. Els processos de creació col·lectiva són difícils, però molt enriquidors; l’important és ser un bon equip i saber comunicar-se.

Ara esteu a punt d’estrenar ‘Nina’. El vostre llenguatge s’ha vist afectat o modificat d’alguna manera pel fet que aquest espectacle vaja dirigit a un públic familiar?

– ‘Nina’ és la primera creació de Fil d’Arena per a públic infantil. Jo, en aquesta obra, no estic com a intèrpret, però sí he viscut el procés d’a prop. El llenguatge té coses en comú amb el nostre habitual, però alguna cosa ha canviat, ja que hem de contar una història de forma més explícita perquè arribe als més xicotets.

Si no fores ballarina a què t’haguera agradat dedicar-te?

– M’hauria agradat ser tantes coses que realment no sé què contestar… Crec que cada professió és un món apassionant. Quan entres en les peculiaritats de cadascuna d’elles trobes que totes tenen alguna cosa que t’atrau; però si haguera de decidir-me, seria una relacionada amb la mar i la naturalesa.


** Isabel Abril ha triat per al següent Autodefinides a Mireia Pérez, actriu, membre del grup musical Sokolov i presentadora de ‘L’Estudi’ (À Punt).

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.