Àgueda Llorca, tenacitat sobre taules movedisses

Autodefinides #58

Mafalda Bellido ha triat Àgueda Llorca, qui s’autodefineix a continuació:

Sóc rebesnéta d’una monja. A l’antic Hospital General de València, ara convertit en una biblioteca on vaig sovint a estudiar, fa cent anys, un metge i una germana de la Caritat engendraven la meua besàvia entre lliteres i bisturís. La monja va morir al part i el metge va donar la xiqueta en adopció a una família d’Oliva. De la història no en sabem molt més, va ser una dona desconeguda qui li la va contar a ma mare a l’autobús, però el que puc dir amb seguretat és que sóc rebesnéta del pecat. I atea.

“El título que había puesto ya no me gusta”

La família de ma mare es dedicava al cinema. Però no, no feien pel·lícules, simplement les projectaven. Portaven vàries sales a Oliva, entre elles una terrassa d’estiu a pocs metres de la mar. La casa on m’he criat estava just a dalt del cinema. Durant quinze anys, m’he dormit totes les nits d’estiu escoltant repetidament els diàlegs de les pel·lícules projectades i el so estrident que feien les cadires de plàstic quan eren apilades unes sobre altres en acabar la sessió. Potser per això tinc tan bon dormir.

Vaig tindre una infància feliç. L’ambient a casa era alegre. Recorde que sempre hi havia música al tocadiscs i molt d’amor. El meu pare era professor de dibuix i ma mare tenia una acadèmia de ball. Supose que això va influir en la decisió de dedicar-me a una disciplina artística, tot i que finalment no va ser ni el dibuix ni la dansa, sinó el teatre. De menuda era alumna de ma mare, però no podia suportar veure com repartia la seua estima amb la resta de xiquetes, així que sempre buscava una excusa per a no fer la classe, o em quedava asseguda a un racó amb cara de dolguda, reclamant la seua atenció. Ara me’n penedisc. M’haguera agradat molt ser ballarina.

 

En realitat, m’haguera agradat ser moltes coses que no sóc: historiadora de l’art, educadora social, veterinària, pintora, tècnica de teatre, música… Però sóc actriu. I estic feliç amb la decisió que he pres, tot i que no sé si podré —o voldré— dedicar-me a açò tota la vida. Sóc també llicenciada en Humanitats i hi ha eixides professionals d’esta carrera que m’atrauen i que no descarte en un futur.

Vaig estudiar interpretació a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València. En acabar la formació, vaig tindre la sort de trobar un grup d’amics amb interessos comuns i junts formàrem Barbàrie Teatre. Experimentàvem, provàvem, jugàvem, ens divertiem i creàvem. Vam aprendre molt tots junts. Fa ja temps que no ens reunim per a crear, però m’abelleix moltíssim tornar a embarcar-me en un nou projecte amb ells.

Des que vaig eixir de l’escola he treballat també amb altres companyies a nivell professional, però és ara quan per fi puc dir que visc de la meua feina. ‘La Celestina’, el darrer muntatge de la companyia Bambalina Teatre Practicable, està donant-nos moltes alegries i una gira amb moltíssimes funcions, cosa que malauradament és prou excepcional al nostre sector. Treballe també amb l’editorial Micomicona, amb la qual viatge per tot l’Estat fent teatre per a adolescents.

 

Aquest any m’ha fet especialment il·lusió l’estrena de ‘Federico’, la nova obra de La SubTerránea, sobre Lorca, dirigida pel mestre Zarzoso. Ha sigut un plaer formar part d’esta bogeria per a tots els públics i treballar amb gent a qui tant estime i admire. Espere que ens tornem a pujar prompte a l’escenari i que puga gaudir-la molta gent, perquè és una obra de la qual n’estem molt orgullosos.

 

Durant aquests anys he tingut molts dubtes i incerteses sobre si era açò el que realment volia fer. Molts conflictes i crisis existencials continues: Qui sóc jo? Què faig ací? Per què em dedique al que em dedique? De què va açò de viure? On m’he deixat la mistera? He pensat en abandonar moltes vegades, però ara mateix em sent forta i sembla que els dubtes van disipant-se.

Estic feliç fent el que m’agrada: actuant, viatjant, aprenent. Prompte començaré alguns nous projectes que m’il·lusionen. Possiblement, vindran temps futurs més durs, la nostra feina és així d’inestable, però ara vull gaudir de les experiències que m’està regalant la vida.

“12 razones para no comprar en xxxxxxxxx”


MAFALDA BELLIDO PREGUNTA…

Després de veure ‘La Celestina’ de Bambalina Teatre vaig estar molts dies pensant en el magnífic treball actoral que fas a l’obra. A més de donar-te l’enhorabona per la teua interpretació, m’agradaria saber què ha suposat per a tu aquest paper i si penses que ha refermat la teua carrera com a actriu.

– Moltes gràcies per les teues paraules, Mafalda. Estaré eternament agraïda a Jaume Policarpo per haver-me donat esta oportunitat. M’ha fet un regal que conservaré sempre. ‘La Celestina’ ha suposat per a mi evolució i creixement. Ha sigut el procés creatiu més intens i exigent al qual m’he enfrontat mai. L’obra es va muntar en només un mes i mig, en el qual Jaume ens va dur al límit (o el que nosaltres pensàvem que era el límit) de les nostres possibilitats, constantment. Al treball de text, de cos, i de construcció de personatges s’havia de sumar l’aprenentatge d’una tècnica de manipulació completament desconeguda per a nosaltres. Els primers dies em semblava impossible poder parlar i donar vida a aquells caps alhora. Vam treballar moltíssim, els assajos eren molt durs, però poc a poc van anar apareixent els avanços. Veure com les titelles anaven cobrant cada dia més vida a les nostres mans, m’impresionava i m’estimulava per a seguir treballant i intentar arribar cada vegada més lluny.

Però no sols vaig aprendre a manipular, sinó a enfrontar-me a la interpretació des d’un lloc molt diferent al qual estava acostumada. El treball de construcció de personatge partia des d’un punt més extern, buscant la veu i la corporalitat, per a anar a poc a poc interioritzant-lo i donant-li veritat a les paraules. El treball d’anàlisi del text també va ser exhaustiu. Jaume insistia molt en la importància de les intencions i en què no ens deixàrem portar per una manera formal i bensonant de dir el text.

Jo vaig descobrir que al treballar amb una titella, l’ego de l’actriu passa a un segon plànol i per tant, desapareix també el judici continu que solem fer-nos els actors quan actuem. És com si, d’alguna manera, la titella m’alliberara i això em permetera arribar més lluny en la interpretació.

He aprés tantíssim… I continue aprenent cada dia que puge a l’escenari. Tenim la sort de tindre funcions continuament i això ens permet anar evolucionant, provant coses noves i fent créixer l’obra cada dia.

La bona acollida de l’espectacle i els reconeixements que hem tingut han fet més visible el meu treball i, sobretot, m’han donat la seguretat en mi mateixa que em mancava i que considere tan necessària per pujar-se a un escenari i gaudir.

Eres una actriu jove. Fa no res que encara estaves a l’escola d’art dramàtic. Com veus la relació entre els ensenyaments de les escoles que formen futurs intèrprets i la realitat de la professió?

– Parlaré concretament de L’Escola Superior d’Art Dramàtic que és on m’he format i la que conec. Sovint quan es parla de l’ESAD, s’insisteix en la necessitat de construir un teatre. I estic d’acord, és inconcebible que una escola de teatre no tinga un espai d’actuació digne, és una qüestió ben greu. Però crec que hi ha d’altres més greus encara. El que realment necessita l’ESAD de València és obrir les finestres, ventilar-se i observar què passa fora. Que entre aire nou.

Hi ha una desconnexió amb el món professional inadmisible. Cal una directiva motivada, que connecte l’escola amb el sector, que gestione i que lluite pel que l’escola mereix. Només haurien d’estar donant classe professors amb ganes d’ensenyar i amb coses que ensenyar (que els hi ha!). Professors que es preparen les classes, que seguisquen un temari, que donen ferramentes de treball als alumnes, que s’actualitzen, i si no és demanar massa, que vagen al teatre!

De quina forma vas arribar al teatre? Creus que València és bon lloc per a ser actriu?

– El teatre m’ha atret des de sempre, però mai l’havia considerat com una possible eixida professional. Quan vaig acabar l’institut no sabia ben bé què volia estudiar. Com que m’agradaven els idiomes, finalment em vaig matricular en la carrera de Traducció i Interpretació a la Universitat d’Alacant. Després d’un Erasmus a Londres, acabada d’arribar a Barcelona amb una beca Sèneca per a cursar quart de carrera, vaig decidir deixar-ho tot i començar a estudiar teatre allà. Vaig estar uns mesos al Col·legi del Teatre. Després, em vaig preparar les proves per a entrar a l’Institut del Teatre, però no em van agafar. Així que vaig tornar a València i em vaig presentar a l’ESAD, on finalment vaig acabar formant-me.

Des d’aleshores no me’n he tornat a anar d’ací. He pensat moltes vegades en tornar a Barcelona, o provar a Madrid, però esta ciutat cada dia m’agrada més.

Ser actor o actriu a València no és fàcil, però crec que no ho és enlloc. Sóc d’una generació d’actors que s’ha incorporat al món professional en un moment en què la situació teatral era de precarietat absoluta, per tant, veig els xicotets avanços amb una mirada positiva. Jo ara estic molt a gust a València i crec que, de moment, mentre tinga feina em quedare ací.


** Per al següent Autodefinides, Àgueda Llorca ha triat la coreògrafa i ballarina Isabel Abril, cofundadora de la companyia Fil d’Arena.

 

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.