Anna Albaladejo: en peu d’art

Autodefinides #110

Clara Crespo ha triat Anna Albaladejo, qui s’autodefineix a continuació:

M’agrada dir que em projecte vital i professionalment com a investigadora-creadora o creadora-investigadora, binomi que li furte a J. A. Sánchez, però sobretot a les meues companyes d’Artes Vivas de CDMX, l’altra meua geografia artística i afectiva. Perquè si es tracta de binomis, la meua pertinença teoricopràctica té un peuet a Mèxic, des del meu primer viatge a Chiapas en 2003, on vaig enamorar-me d’un grup d’indígenes teatreres i vaig publicar un llibre que em va portar a fer un doctorat sobre La Malinche (gràcies a qui ja ho sap). Sent “doctoreta”, vaig continuar anant a Mèxic amb investigacions d’arts vives i tornant a Espanya amb creacions nascudes allà, i de nou a  Mèxic amb… Però, potser, hauria de començar des d’una miqueta més enrere per a presentar-me.

Anna Albaladejo (Foto: Monika Rühle)

M’agrada contar que estava a la panxa de ma mare en una de les últimes manifestacions de la clandestinitat i que vaig salvar-la d’anar a presó als pocs dies de nàixer, perquè als primers mesos de la Transició hauria sigut un poc fort dur-se per davant a una bebè de mamella. Pertany a la primera generació nascuda sense Franco, de pares que corrien davant dels grisos, i açò travessa la meua mirada artística, per descomptat. En 2008, amb La Imposible Compañía, vam estrenar ‘Reset y Castañuela’, meravellosa experiència en què sis actors-creadors nascuts al 76 compartíem la nostra memòria íntima per a motivar el relat dels records dels espectadors.

‘Reset y Castañuela’ (2008).

Crec que va ser la tendresa compartida en estos bolos allò que em va fer creure, definitivament, en la participació íntima del públic, i que he tractat d’incloure després en la majoria de les meues propostes, fins arribar al punt de generar projectes d’implicació ciutadana absoluta, com Pobles en peu d’art, amb el qual —des de 2017— visitem cada any dos pobles de València (antigues pedanies) per a compartir amb les veïnes un procés de creació on actuar la seua memòria col·lectiva i les seues projeccions de futur. Però ja m’he tornat a embullar amb el que va abans i després…

Pobles en peu d’art (Benimàmet, 2017)

M’agrada relatar que, de menuda, vaig passar-me mitja vida disfressada i que el primer encontre amb el públic va ser als huit anys, presentant el festival de l’escola (¡qué subidón!). Així i tot, sent fidel a la meua història, jo de major volia ser periodista i això de l’Art Dramàtic no va arribar fins als dènou, amb la creació a la universitat d’un grup de “performance literària”, com ens agradava anomenar a eixa cosa estranya i intuïtiva entre el cos i la paraula que fèiem des de la Bacanal del Verso. Com que soc Taure, el gir va ser de 180 graus i vaig abandonar la carrera de Comunicació Audiovisual, tot i haver-me trencat les banyes per a traure el tros de nota del numerus clausus.

‘Gest-acción. Fragmentos de un embarazo’ (2007)

La corba va dur-me primer a Barcelona, a fer circ i teatre en cases okupades, fins que vaig decidir tornar a València a estudiar Art Dramàtic, perquè una serà de pensament antagonista, però els estudis “millor, formals”, com a bona filla d’intel·lectuals progres. I si bé la meua carrera de Periodisme acaba abans d’enlairar-se, la mirada documental activa i l’interès pel món travessen els meus treballs, sempre en recerques artístiques que tracten d’anar més enllà del teatre document o polític tradicional, incorporant eines de joc per a moure l’empatia, el vincle i la poètica de la possibilitat. Sens dubte, ‘Y si hablaran de nosotras’, estrenada en 2014, és la peça on vaig elaborar eixe amor pel periodisme, concebuda com un gran diari on les escenes es relacionaven amb notícies reals. Ui, ja estem de nou perdudes en el detall…

‘Y si hablaran de nosotras’ (2014)

Però és que, ara que em rellig, crec que justament jo soc així, extensa, il·lusionada i mig caòtica, fins que m’enfoque i em llance tossuda. Àvida d’experiències i camins oberts: uns dies actriu, d’altres titellaire; de matí dramaturga i de vesprada professora de creació col·lectiva; aquesta setmana activista cultural, la següent escriptora en paroxisme inspirat; aquest mes investigadora al CITRU de Ciutat de Mèxic i a l’altre instructora de Pilates en un estudi de València; al febrer estrenant peces i al juliol redactant sol·licituds d’ajudes; a l’abril amb projecte propi, al juny col·laborant amb d’altres, un, dos, set; a l’octubre de gira i al desembre desesperada perquè no tinc com pagar el lloguer si no cobre els pagaments ajornats; un any jugant a dirigir òperes veïnals i un altre obrint el meu cos obs-cenus al públic en la soledat de l’escenari. I podria seguir, seguir, seguir…, perquè adore ficcionar-me, inventar-me una vegada i una altra en aquesta precarietat assumida a canvi del regal de contar-me que soc artista, de narrar-me artesana, d’idear-me artivista, de relatar-me que vaig a rodar per les arts, les vides i les escenes fins a fer-me velleta, que caminaré de la mà de tantes companyes i companys amb qui creem alquímia, sobrevivim a les crisis, seguim creient que la creativitat compartida és l’ànima de la revolució que ens transformarà en altres. Eixe és el meu conte.

Odet y las OTRAS (2019). Foto: José Marín


CLARA CRESPO PREGUNTA…

Què et va impulsar a començar al projecte ‘Obs-cenus’? Pots destacar alguna de les coses que t’ha ensenyat, petites coses que t’han impressionat o fascinat?

Vaja, he de contar un secret ja en la primera pregunta. El projecte Obs-cenus naix d’una experiència personal molt intensa, caòtica, en la corda fluixa entre l’èxtasi i la violència; una vivència afectiva-sexual paradoxal que em va descol·locar, obligant-me a qüestionar-me com em volia construir en la meua identitat i les meues relacions. Per tant, Obs-cenus comença com un diari on elabore els meus desitjos i la meua foscor. I, a poc a poc, m’adone que el que escric s’està articulant com un diàleg, com si la inèrcia de l’escriptura teatral m’ajudara a integrar la meua experiència. És llavors quan decidisc encetar un procés d’investigació artística entorn del plaer i, pas a pas, el projecte em transcendeix, es col·lectivitza i concreta nous camins paral·lels al de l’autosexografia.

Slit (Projecte Obs-cenus, 2020)

Ha estat un dels projectes més fascinants que he desenvolupat mai. Treballar des de la memòria del cos i descobrir els espills en els altres, al llarg del procés i les trobades amb el públic, és una experiència que frega l’alquímia; assumir el nu com a una força poderosa i natural va tindre moments (com el de la tempesta en Nave 73) que queden gravats en la meua pell; conèixer Belén i redescobrir l’activisme Pro Sex m’ha commogut l’admiració fins als ossos; travessar el poliamor ha esclatat els meus contorns, m’ha donat ales en soltar el tot i el no-res, i sobretot, m’ha connectat amb la “manada”.

Parlant amb el cor, diria que aquest procés ha sigut tan vivencial com artístic i em connectava amb el plaer en un any en què he transitat la mort de ma mare, una experiència profundament feridora, però en la qual Eros també va estar-hi present amb tota la seua carnalitat.

Com t’ha influït a nivell creatiu la COVID-19? T’ha provocat ganes de generar algun projecte, tot el contrari, o no t’ha afectat…?

M’és difícil contestar a açò perquè em cal distància… Crec que encara estic (segurament, estem) transitant el xoc i això provoca multitud de direccions que, de moment, no sé com encaixar. Al principi, detindre’m va resultar-me massa abrupte, sobretot perquè venia d’un període d’activitat creativa molt intensa i eixa marxa és mig addictiva, aleshores em resistia a parar. I crec que vaig començar a ulls clucs: escrivia un poc, treia Odet al balcó amb les veïnes, interpretava un mini monòleg online, transformava els processos de creació col·lectiva amb alumnes, elaborava un vídeo per a parlar d’art i espai públic amb el meu equip de Pobles en peu d’art i, fins i tot, arribàrem a dissenyar una investigació dins del projecte Obs-cenus en relació a la impossibilitat de tocar-nos: ‘Sin-tacto’. Obstinada a no parar. Però tot tenia una pulsió mig accelerada i poc consistent. I ací va arribar la revelació, quan vaig ser capaç de desaccelerar i canviar el xip. Tallar el ritme productiu, sostindre la incertesa i obrir-me a allò que passava a l’instant (a voltes només era silenci, sense objectius…, en nutrició creativa). Va eixir-me a mitges, però reconec certs moments de molta lucidesa entre l’angoixa, una gran calma en mig del no-res i una empatia esquinçadora cap al món. Crec que en eixe moment van sembrar-se moltes llavors. Algunes ja comencen a brollar nous projectes, d’altres serviran de compost per a aquest guaret.

Com afrontes dia a dia la incertesa en la que ens trobem el sector generada arran de la COVID-19? I una mica més enllà?

No tinc pressa, només la urgència que m’imposa el motor de la precarietat, però fins i tot a eixa estic aprenent a calmar-la. Hi ha tantes coses que no depenen de mi… Tracte de manejar-me a dos nivells: l’activista, que a hores d’ara requereix d’uns esforços titànics amb resultats prou mínims si observem les mesures preses per les administracions dins d’un context que es mou en unes lògiques de productivitat i burocràcia on l’art (i molts altres aspectes de la vida) té serioses dificultats de comprensió, fins i tot pels governants d’esquerres (em fa mal dir-ho). I ací m’agradaria posar en valor el treball dels meus companys i les meues companyes de les associacions d’arts escèniques, els quals estan treballant de valent per a tractar de comunicar a les administracions estratègies a curt, mig i llarg termini, solidàries i diverses per a tot el sector. Un treball dur i moltes vegades frustrant. I a nivell personal, en reconfiguració creativa i alta resiliència, l’especialitat de totes les que ens dediquem a l’art. Inventant nous camins sense deixar d’apostar pels projectes que ja estaven en marxa. Confiant sense anticipar, però cobrint-me les esquenes amb activitats adjacents, pel que puga vindre.

Si una cosa m’ha confirmat esta etapa és que la creativitat no és producció incessant, sinó empatia, capacitat d’acció, alegria per a compartir amb la Humanitat. I la resta, la vida l’anirà col·locant.

Anna i el seu fill, la seua millor peça


** Per al següent Autodefinides, Anna Albaladejo ha triat Rocío Pérez, coreògrafa, ballarina i professora del Conservatori Professional de Dansa de València.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.