Autodefinides #205: Alejandra de la Torre

Lucía Moya ha triat l’artista plàstica Alejandra de la Torre.

«Vaig nàixer a Castelló de la Plana. Amb 18 anys vaig a anar-me a València a estudiar Belles Arts i ací continue, encara que també he viscut tres anys a Lisboa, i és que Portugal és la meua segona casa.

Soc artista plàstica i desenvolupe la meua obra principalment a través de la pintura, però també a través de la instal·lació, el mural i el dibuix. Per a mi, el suport és part de la narrativa de l’obra i per eixe motiu depenent del projecte treballe d’una manera o una altra.

El tema central de la meua obra, sempre ha partit del vincle que desenvolupem les persones amb els objectes del nostre entorn. Vaig començar investigant sobre l’aferrament, la necessitat de retindre uns certs objectes, la idea del “record cosificat”, la por a la pèrdua…, etcètera, i a poc a poc he anat utilitzant eixos vincles o aferraments per a parlar d’altres temes a través d’objectes que formen part de la memòria col·lectiva.

Una de les característiques de les meues exposicions és la utilització de l’espai expositiu com a part de l’obra. Els meus quadres solen expandir-se per les parets, creant unions entre les peces i el propi espai, tenint en compte sempre com ho podrà percebre l’espectador.

Sempre em pregunten pels meus referents, i he de deixar clar que soc filla de la cultura popular, no hi ha res que m’interesse tant com les coses més comunes, les del dia a dia, les que sembla que no tinguen molta importància, i tinc especial predilecció per allò cutre, fins a un cert punt. M’agrada perquè, encara que moltes pel·lícules, revistes, sèries i xarxes socials ens mostren un món totalment estètic i bell, la realitat (al menys la meua, ja que soc de família de classe mitjana criada a la Comunitat Valenciana) tendeix al cutrisme, i a mi és un llenguatge que m’atrau moltíssim, sobretot partir d’ell i intentar mostrar-lo de forma més atractiva a través del meu llenguatge.

Sempre desenvolupe els meus projectes artístics en relació a les coses que em criden l’atenció o em preocupen en eixe instant de la meua vida, per la qual cosa dins de la meua obra podries trobar diferents temàtiques, algunes més serioses i d’altres més desenfadades. El meu últim projecte, anomenat “Nasti de Plasti”, és una mirada als anys 90 a Espanya i la barreja cultural que vivim, entre una Espanya dels anys 70 en ocre i taronja i l’arribada de la influència americana, que ens va portar el plàstic i els colors fluor. El “Diseña la moda” i el tapet l’àvia».

Pintes sobre mur, paper i llenç, entre altres suports… Amb quin d’ells et sents més còmoda?

Em sent molt còmoda amb tots, i com he explicat abans, per a mi el suport també és part de la narrativa. Podria fer el mateix dibuix en un paper A4 i en la façana d’un edifici, però com el percebem en relació a la grandària i al suport és diferent.

Del mur m’encanta l’accessibilitat. Al mur te’l trobes, no has d’anar a visitar l’obra, sinó que en molts casos et sorprén. M’agrada per això i per com interactua amb l’espai obert. El paper és més intimista i té una cosa que no tenen els altres suports, i és que pots veure el pas del temps a través d’ell. No és el mateix que l’obra estiga sobre un paper blanc pur que sobre un paper esgrogueït pel temps, per exemple. El llenç l’utilitze de forma més expressiva, és on el meu llenguatge és més dissolut i, diguem-ne, és el més comú dels meus suports, encara que sempre intente fer-li una volta i no quedar-me en la idea tancada del llenç.

*Bye Bye Souvenir* | Alejandra de la Torre

A què creus que es deu la teua atracció pels objectes?

Doncs, mira, jo soc una acumuladora nata, em costa moltíssim desfer-me de les coses, tot té un valor sentimental o un possible ús futur per a mi; però, per exemple, ma mare no és per a res així, pot fer una neteja i llançar la meitat de les nostres coses sense parpellejar. Jo vaig començar a plantejar-me per què hi havia persones que es vinculaven més a les seues coses i d’altres no, i per això vaig centrar la meua tesina de final de màster a estudiar els vincles amb els objectes, els perquès de l’acumulació i els límits entre allò que considerem normal i malaltís.

Amb el temps, i parlant amb la gent en les meues exposicions, em vaig adonar que eixe vincle també acostava a l’espectador a l’obra a través dels seus propis records i, per eixe motiu, continue utilitzant l’objecte com a element narrador.

Podries triar-ne un de favorit?

Em resulta molt difícil triar una obra com a favorita. Potser, si triara una, seria una de les meues instal·lacions pictòriques: “Infancia”, “Trastos, entre el objeto de valor y la basura”, o “El estigma del parado”. Els hi tinc molt d’afecte, perquè tinc menys oportunitats de poder produir i mostrar aquest tipus d’obres, i potser per això triaria una d’aquestes.