Sònia Alejo, vides inventades i associacionisme teatral

Autodefinides #48

Isabel Latorre ha escollit a Sònia Alejo, qui s’autodefineix a continuació:

Ma mare em va parir al seu llit. Diuen que mon pare no podia parar de riure quan va veure que era una xiqueta. Vaig créixer jugant al carrer, amb tres germans d’edat llunyana a la meua i roba prestada.

En l’apartat de professió del meu currículum sempre pose “obrera del teatre”. Primer, per consciència de classe, i segon, perquè he fet de tot en aquest àmbit: actuar, dissenyar i confeccionar vestuari, muntar i desmuntar, carregar i descarregar, fer de regidora, dirigir, produir, gestionar, escriure i conduïr un camió de nou tones, tot i que la meua formació inicial va ser com a actriu.

Als setze anys vaig descobrir el teatre. Als divuit vaig canviar el meu destí universitari en la facultat de filologia per enrolar-me en una companyia de teatre de carrer professional. Des d’aleshores i fins ara, formació i treball han seguit camins paral·lels. Continue amb Visitants, explorant l’espai públic, buscant maneres noves de crear en ell i relacionar-se amb l’espectador, actuant al carrer.

Sònia Alejo

En 2005 vaig començar a escriure teatre i vaig tindre una filla. Per al fet primer em van estimular molt els primers tallers amb Paco Zarzoso. Per al fet segon, no hi havia tallers. En els dos àmbits, sovint em sent perduda i necessite brúixola, companyia i aprenentatge constant.

En 2010 vaig posar en marxa La Medusa, i des d’ací desenvolupe peces de teatre textual (meues o no) en companyia d’altres artistes.

Fa menys de dos anys que em van espentar per a ser presidenta d’AVEET (Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre), replegant la inèrcia proactiva d’una junta brillant. No sóc autocomplaent, però, en general, estic molt contenta amb el treball que fem i la implicació de les persones que tinc com a companyes. AVEET em fa creure en l’associacionisme i la seua influència en els canvis.

Alguns dels trets amb què més m’identifique, és la passió i el compromís amb el qual m’involucre en cada projecte. No són sempre qualitats positives perquè m’impedeixen desconnectar i agafar distància. Però no sé fer-ho d’una altra manera.

A banda de tot açò, crec que autodefinir-me és poc objectiu i tan difícil com fer dels caragols en salsa el meu plat favorit.

ISABEL LATORRE  PREGUNTA…

Vaig conèixer el teu treball amb ‘La vida inventada de Godofredo Villa’, que és una obra plena d’amor i reivindicació històrica sobre els periples vitals d’una persona anònima. Entenc que la gènesi d’aquesta obra va ser, d’alguna manera, casual. Quin mètode tens per a triar històries amb què treballar? Sempre estàs oberta al que arriba? Com de diferent és crear un text de zero a treballar amb els records —i ficcions— d’una persona real?

– No tinc mètode. Em deixe viure, ferir o acaronar per tot. Quan no escric per encàrrec o amb consignes prèvies, ho faig sobre allò que m’interessa en eixe moment. El que escric ara, per exemple, no té res a veure amb Godofredo. Crec que l’única cosa que tenen en comú les obres és l’emoció que batega entre línies.

‘La vida inventada de Godofredo Villa’ és un homenatge a una persona anònima, a un supervivent de tres guerres. Godofredo té ara 93 anys i una biografia impressionant, però no és diferent de la de milers de persones que van nàixer en la seua època. Vaig conéixer Godofredo de manera casual, a França, i ens vàrem fer amics. Des d’aquell moment, fins que vaig escriure l’obra, van passar quatre anys de trobades, converses, correu postal i alguns dies de convivència. Em resultava molt complicat gestionar tota la informació de la seua trajectòria vital, seleccionar allò que dibuixara Godofredo amb dignitat sense convertir-lo en un estereotip d’heroi republicà, perquè no ho és.

Inventar a partir de zero t’ofereix més llibertat, però ho has de crear tot a partir de la documentació, els referents que ja tingues i la imaginació. Escriure sobre una persona real et dóna materials concrets, però és una càrrega de responsabilitat. Godofredo ha sigut molt generós amb mi i ha dipositat confiança plena en aquest projecte. No pensàvem que arribaríem a gaudir el resultat final junts. Açò ens ha fet molt feliços a tots dos. Espere que l’obra tinga recorregut.

Si d’ací a molts anys algú fera una obra com ‘La vida inventada de Godofredo Villa’ basada en la teua vida, quina història de lluita t’agradaria que contaren?

– No crec que la meua vida suscite gens d’interés especial. No més que qualsevol altra vida de persona anònima. No obstant açò, són eixes vides, aparentment insignificants i invisibles, on m’agrada trobar la grandesa i allò més extraordinari de l’ésser humà. En el fons, hi ha una part de mi en tot allò que escric, ací vaig vessant partícules d’epidermis. Totes ho fem conscientment o inconscient.

La meua lluita és la de (sobre) viure fent allò que m’apassiona. No ens ho posen fàcil. La resta consisteix a acompanyar i deixar-me acompanyar. Triar bé, equivocar-me, bascular constantment buscant l’equilibri i no trobar-ho mai, aprendre en el viatge.

Com valores la situació del teatre en la Comunitat? Sales de titularitat pública, circuit alternatiu, residències, connexió entre públic i companyies…

– Vivim en un país, regió i ciutats que no tenen la cultura com a prioritat política i social. Si partim d’ací, resulta molt difícil arribar a una realitat satisfactòria per als que ens dediquem a crear. Els esforços d’una conselleria, una diputació o una regidoria mai seran suficients per a pal·liar la manca d’interés per fer de l’art un bé de primera necessitat des de la infantesa. Cal que l’interés siga també de més dalt i real, no per objectius electorals a curt termini, cal que vinga d’un canvi de paradigma educatiu i social.

M’entristeix quan el teatre forma part de l’opi de masses amb fórmules que fomenten el consum en lloc del pensament, però, si som realistes, açò és un reflex fidel dels interessos i cultura de la major part de la nostra societat, dels valors inoculats. Si fuig d’aquest vessant i mire els miracles que es produeixen en els circuits alternatius, trobe el bàlsam com a espectadora, però aquests no arriben a satisfer les necessitats laborals dels artistes.

El sistema de residències creatives fa molts anys que funciona en altres països i ací ha estat importat el model de manera precària i parcial, no obstant açò pense que han anat millorant i comencen a ser una ferramenta útil per a la creació.

Respecte a la situació concreta de la Comunitat, reconec un canvi positiu de sensibilitat, criteris i procediments. Sembla que la interlocució amb els responsables ha millorat. S’han fet passos encertats i d’altres més qüestionables. Però continuem amb una sensació d’incertesa, que s’accentua amb les eleccions pròximes, els atacs contra la llibertat d’expressió i l’auge popular dels partits d’ultradreta.

Tot i això, crec que, com a creadores, no podem deixar tota la responsabilitat en mans de l’administració. Nosaltres hem de ser autocrítiques, treballar en xarxa i provocar els canvis per a millorar.

 

** Sònia Alejo ha triat per al següent Autodefinides a l’artista sonora i performer Alba Murcia, membre de Montaña i Cuneta.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.