Virginia Alonso: habitant el Rialto

Autodefinides #106

Rosa Roig ha triat Virginia Alonso, qui s’autodefineix a continuació:

“Cuando escribo, es como si estuviera tallando en hueso. Es como si estuviera creando mi propio rostro, mi propio corazón —un concepto náhuatl—. Mi alma se crea a sí misma por medio del acto creativo. Está rehaciéndose constantemente y dándose a luz a sí misma por medio de mi cuerpo. […] Es siempre un estado hacia otra cosa”.

“La identidad tiene que ver con un estado del alma —no es un estado mental ni una cuestión de nacionalidad—”.

Gloria Anzaldúa (activista chicana, escriptora i poeta) escriu aquestes belles paraules en el seu llibre Borderlands/ La Frontera: La nueva mestiza (1987). Una bona amiga em va prestar aquesta publicació l’estiu passat, amb motiu del meu viatge a Mèxic, i aquests dies havia recuperat la seua lectura, fet que ha llançat una mica de llum en la difícil tasca que em plantegeu, la d’autodefinir-me.

En La nueva mestiza, Anzaldúa construeix un discurs crític per a celebrar les múltiples identitats en les quals es reconeixen els subjectes fronterers, com ella. Salvant les distàncies, i sense pretendre comparar la meua realitat amb la d’aquesta gran dona, sí que m’agradaria prendre la idea d’una identitat múltiple i d’un subjecte fronterer per a intentar respondre a les preguntes què soc? i qui soc? Subjecte fronterer, perquè sent que la meua existència ha estat determinada per un encreuament constant de fronteres (simbòliques) i el que hi havia a un dels costats ha contaminat, dibuixat o exclòs l’altre. Identitat múltiple, perquè una multiplicitat d’experiències han conformat la persona que soc ara, i també perquè sent que conviuen moltes dones dins meu. D’ací ve que em senta una miqueta mestissa i molt mutant, algú que flueix i es transforma constantment. Podria dir que m’identifique amb “un estat de l’ànima” “en relació al moment present”, aquella ànima que “es crea a si mateixa per mitjà de l’acte creatiu” i “està refent-se constantment” i “sempre un estat cap a una altra cosa”. Així em veig jo, més o menys.

Virginia Alonso (Foto: Laura García Berlanga)

Aquell fluir i aquella constant necessitat de transformació es reflecteixen en el meu recorregut vital i professional. Els sabers i els aprenentages que em travessen i conformen són resultat d’infinitat d’inquietuds. Però, m’agradaria destacar les que considere principals: una enorme curiositat per aprendre i descobrir; el qüestionament dels paradigmes dominants (de la realitat tal qual se’ns és donada); el plaer de compartir i de fer en col·lectiu; i l’interés per la cultura, les humanitats, les arts. En l’àmbit professional, he dedicat els últims quinze anys a l’educació, la comunicació i la gestió cultural desenvolupant múltiples funcions (entre d’altres: la coordinació d’entitats culturals; la producció cultural; la promoció de la creació artística; la dinamització sociocultural i juvenil; la mediació cultural i educativa o la dinamització de públics). Després d’aquests quinze anys, és en l’actualitat quan sent que vida i professió s’estan alineant amb molta força, arribant quasi a desdibuixar-se les línies que tradicionalment les han separades. Repensar les maneres de fer i d’entendre la cultura m’ha ajudat a traçar de forma més nítida com vull dur a terme una pràctica professional imbricada amb la meua vida i situada en la intersecció de l’art, l’educació i el pensament crític.

En aquest sentit, la meua experiència en el projecte de mediació cultural Habitem el Rialto, impulsat en col·laboració amb la Direcció Adjunta d’Arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura i el Màster PERMEA, Programa Experimental per a l’Educació a través de l’Art (Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana – Universitat de València) han sigut determinants. Podria considerar-los com a acceleradors d’un procés que estava ja en marxa, i que m’ha portat a un lloc molt estimulant que vull continuar explorant. Un lloc en el qual la mediació s’entén com una pràctica cultural crítica, una manera de fer transformant, una eina per a activar la reflexió, una eina política.

Així, i per a anar tancant aquesta reflexió sobre què o qui sóc, podria respondre, al bot, sense pensar massa, que
sóc pont,
sóc palanca,
sóc terra,
sóc llavor,
sóc màgia,
sóc qüestionament,
sóc una conversa ballada,
sóc l’alegria de compartir creativament.


ROSA ROIG PREGUNTA…

Les activitats d’Habitem el Rialto contribueixen a acostar el públic als processos creatius. De quina manera es veuen enriquits estos processos per l’experiència?

Des dels seus inicis fa dos anys, Habitem el Rialto va tenir com a objectiu connectar la programació del teatre públic amb els i les joves a través d’un conjunt de propostes que estimularen el descobriment actiu, creatiu i reflexiu de les arts escèniques. Es van impulsar nombroses accions per tal d’apropar la creació escènica a la societat. Avui, dos anys després, el projecte ha crescut i ha implicat a més agents i membres de la comunitat. Podem parlar de diversos projectes i activitats que són peces del trencaclosques d’Habitem el Rialto, com Ressonàncies al Rialto, coordinat per Elena Álvarez, el Club de debat amb la Universitat de València, o Habitem els instituts, coordinat per mi. En aquest sentit, la manera en què cada participant s’ha vinculat als processos de creació i a les produccions a través d’aquestes propostes ha sigut diferent i única.

En relació a la teva pregunta, més que identificar de quina forma es veuen enriquits els processos creatius, personalment crec que l’accent recau en què pot aportar un projecte com aquest a la comunitat. Per a mi, Habitem el Rialto possibilita la trobada de la comunitat i amb la comunitat, obrint un espai de reflexió, creació, experimentació i aprenentatge col·lectiu entorn als processos i temàtiques de les produccions del Teatre Rialto. A través d’aquesta trobada i de la potència que té l’art per parlar dels temes que ens afecten i ens interessen, activem una connexió significativa amb les arts escèniques i amb l’experiència d’anar al teatre.

Foto: Luz Bellod

En el cas d’#Habitemelsinstituts, que és l’àmbit del projecte en el que estic enfocada actualment, hem creat un pont entre l’escola i el teatre a través d’un treball de mediació cultural que vincula el currículum educatiu amb les produccions escèniques. En aquesta branca del projecte treballem des de l’inici un equip de tres persones conformat per Luz Bellod, Jacobo San Andrés i jo, amb tres perfils professionals diferents que es complementen (realització audiovisual i mediació cultural). Junts dissenyem i realitzem tot un ventall de dinàmiques i accions prèvies i posteriors a l’assistència a les representacions programades. Aquestes activitats les realitzem dins i fora de l’aula, i l’audiovisual és un marc i també una eina de visibilització de la nostra feina (podeu trobar tot el material generat al canal de YouTube Habitem el Rialto i al nostre perfil d’Instagram @habitemelrialto). Aplicant l’enfocament metodològic de la pedagogia crítica, el nostre treball mira a l’assoliment d’una connexió significativa i crítica amb les arts escèniques, i un aprenentatge a través de l’experiència i no a través de plantejaments teòrics. Entre les diferents activitats hi ha les trobades amb els equips artístics per conèixer de ben a prop el procés creatiu i el treball artístic per part de l’alumnat dels centres educatius.

Foto: Jacobo San Andrés

Un dels aspectes fonamentals que hem abordat en aquesta segona temporada amb alumnat d’instituts ha sigut el d’activar una reflexió entorn a la condició de l’espectador/a. M’interessa fer pedagogia de l’espectador, impulsar un qüestionament del paradigma tradicional de relació públic-artista / espectador-creació al si del teatre. I és per això que enguany hem impulsat un laboratori d’espectadors/es per poder explorar i respondre col·lectivament a questions com: Quines són les poètiques i les polítiques que ens conformen com a espectadors? Quins dispositius i discursos intervenen i influeixen en les nostres formes de veure i interpretar els treballs artístics? Què ha de dir el públic? Quins són els públics per a la institució?

Foto: Luz Bellod

Com a especialista en la dinamització de públics, quines són per a tu les claus principals per a connectar amb l’audiència més jove? És un segment més difícil d’atraure i fidelitzar que d’altres?

Jo partiria del fet que els i les joves volen “fer”, volen ser dissenyadors/es de la seva pròpia realitat. Per tant, han de ser els i les protagonistes de l’experiència.

En aquest sentit, és clau que senten com a pròpia l’experiència d’anar al teatre i que senten com a propi l’espai del teatre. I per això, és fonamental una escolta activa per part de la institució. Per connectar amb el jovent, el punt de partida és fer-nos les preguntes importants: què volen els joves? què els interessa? quins són els discursos i els llenguatges amb els quals s’identifiquen? quins són els canals d’accés que tenen els i les joves a les institucions?

Atraure i fidelitzar són conceptes vinculats a la promoció i al marketing. Com a mediadora, m’agrada més parlar en termes de participació. M’interessa obrir les institucions a la participació de la comunitat en la qual s’insereixen. Les institucions culturals han de ser obertes i permeables. Les professionals que fem mediació cultural crítica afectem la institució a través de la nostra pràctica, provoquem una transformació en la institució a través de xicotets gestos que són micropolítica. Un exemple d’això serien les accions ja realitzades en aquest projecte encaminades a l’assoliment del que ha sigut el meu desig des de l’inici: que els i les espectadorxs siguen considerats com un element més de l’ecosistema cultural amb una veu pròpia.

Foto: Luz Bellod

D’ahí la paraula que vam elegir per nombrar el projecte: “habitar” és fer teu un espai, fer-lo propi i personal, transformar-lo en el teu territori. Quan habitem alguna cosa, ens sentim vinculades, tot comença a ser quotidià, acaba sent part de nosaltres i nosaltres d’ell. Es crea una relació de pertinença amb eixe espai. Però, atenció! La vinculació requereix de temps i de continuitat. No es fa d’un dia per a l’altre, i s’ha de cuidar i conservar.

En conclusió, la comunitat, i el jovent que en forma part, ha d’habitar activament el teatre i les institucions culturals. No crec que siga un segment més difícil “d’atraure o fidelitzar”, crec que ha de sentir-se part activa del projecte i de la comunitat que hi participa. “Com” participa del projecte és la clau per “connectar”.

La crisi sanitària provocada pel coronavirus ha posat cap per avall (de moment i entre d’altres) la forma de consumir cultura. Quins són els principals reptes que afrontes com a professional arran d’esta situació? Podrien sorgir també noves oportunitats?

Aquesta em sembla una qüestió molt complicada de respondre. Sobretot, si ens centrem en l’àmbit escènic, ja que les arts vives, per la seva pròpia condició, convoquen al públic a gaudir-les de forma presencial. Les arts escèniques són un ritual de trobada amb els altres. No imagine fer aquesta feina amb un teatre tancat. Tornarem a posar el cos encara que siga amb la meitat d’aforament i separades per tres butaques. I a l’escola serà igual, haurem d’adaptar-nos a les mesures de seguretat exigides, però continuarem endavant amb tot.

Ara bé, més enllà de l’exhibició de peces escèniques, un espai teatral, com a institució cultural, ha de ser un espai per a la producció de coneixement, un agent provocador de reflexió. En aquest sentit, crec que l’actual context i el que s’entreveu en un futur, pot ser una gran oportunitat per donar més pes a aquesta dimensió de l’art. L’art com a eina per a questionar-nos, per posar l’atenció en allò que és essencial, per imaginar i provar altres formes de fer, amb altres temps i altres lògiques. Crec que aquesta situació és una gran oportunitat per posar al centre la gran potència transformadora que té l’art, més enllà de la dimensió estètica.

D’altra banda, és evident que aquesta crisi sanitària ens ha abocat a una situació on hem hagut de buscar solucions creatives i tirar mà de la resiliència. Em sembla que als professionals de la cultura no ens són alienes aquestes qüestions. És el que fem constantment, reinventar-nos. Per això sóc optimista i crec que anirem trobant la forma de superar aquest repte, a poc a poc.


** Per al següent Autodefinides, Virginia Alonso ha triat Laura Miñarro, música i membre de Rodamons Teatre.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.