Elena Álvarez-O. al planeta imaginari

Autodefinides #46

Aitana Carrasco Inglés ha escollit a Elena Álvarez-O, qui s’autodefineix a continuació:

La definició de mi mateixa va canviant en funció dels llocs que habite i de la relació que tinc amb les persones que estime. Pense que amb cada experiència significativa s’ha activat en mi alguna cosa que abans no existia. En aquest moment em sent una exploradora, una amant de la vida en el sentit ampli de la paraula.

La meua mare és professora de ioga i la meua casa de la infància era un espai diàfan amb moltes catifes. El fet de no tindre mobles i viure, literalment, arran de terra em va permetre disposar d’una llibertat inusual de moviment. D’altra banda, al meu pare, que es dedicava a la topografia, li encanta col·leccionar tot tipus de coses, així que sempre vam tindre a casa una habitació amb molts “trastos”: des d’aparells tècnics fins a mapes de gran grandària. En aquesta mescla del buit i el ple, el silenci i el soroll, estan contingudes totes les possibilitats creatives que he anat desplegant al llarg de la meua vida.

Elena Álvarez-O.

El meu joc preferit de xicoteta era canviar de nom, “furtar” objectes del traster i inventar-me països: el país dels rellotges, el de les estreles… També conversava prou amb peluixos. Els xiquets no-digitals ja teníem mons virtuals abans que arribara internet o els videojocs. M’encanten les sorpreses i les sobretaules, no renuncie a les contradiccions i solc deixar-me portar per les meues intuïcions. Créixer en una família vegetariana va ser decisiu per a adonar-me de tot el que ens mengem.

Des de molt prompte vaig tindre consciència de la mort. Aprendre a conviure amb la por i trobar la manera de que no s’ho emporte tot per davant ha sigut, i continua sent, un dels grans aprenentatges de la meua vida. Si en alguna cosa tinc experiència és a nàixer.

AITANA CARRASCO PREGUNTA…

Has muntat un espai de trobada i pensament actiu: Azul Prusia Rojo Potasio. Com funciona un espai així? Què feu allà? Qui l’usa? Què és el pensament actiu i per què cal treballar-ho? Què li diries a algú que pense que això són ximpleries?

– Azul Prusia Rojo Potasio és una iniciativa que sorgeix vinculada al meu treball com a psicoterapeuta, que és actualment la meua activitat principal, i a un interés per la investigació a partir de l’experiència. Després de finalitzar la tesina sobre el paper de la imaginació en els processos creatius vaig decidir continuar investigant, i vaig pensar que seria interessant proposar, en paral·lel, activitats pràctiques i de difusió relacionades amb aquest tema. Diguem que és una evolució d’altres projectes anteriors amb actualitzacions ajustades als meus interessos més recents. No concep els projectes com una cosa tancada sinó com quelcom que està viu: naixen, creixen i moren, es transformen.

Actualment, m’interessa comprendre de forma pràctica com es configura la nostra subjectivitat en relació amb l’entorn i com podem transformar aquests entorns a partir de la manera en què ens relacionem. Per a això és necessari disposar d’un espai on interrompre el flux habitual de les relacions i experimentar altres formes de relació. En aquest sentit, encara que la psicoteràpia, com les arts vives, sol ser un espai d’experimentació i aprenentatge privilegiat, tenia la necessitat d’un escenari encara més experimental on pogueren confluir diferents disciplines i llenguatges.

Quant al funcionament d’Azul Prusia Rojo Potasio, no hi ha un “qui som” sinó que és un espai que s’anirà definint a través de les diferents col·laboracions. Ací és tan important el que es fa com el procés del que s’està fent i com s’està fent. Fins ara, totes les activitats proposades han sorgit de la curiositat, de les ganes de compartir, del desig d’establir converses. El nexe d’unió amb les altres persones que van participant és un interés comú per la investigació entorn de la imaginació i els processos creatius. També per desbordar categories disciplinàries i col·lectivitzar inquietuds personals.

En relació a la teua pregunta de per què és important activar el pensament, potser sone radical el que diré, però crec que és important per a poder estimar. En pensar rebatem tot allò que ens aïlla, classifica o separa, i podem prendre consciència i activar la nostra condició d’interdependència en relació a les altres persones i al món. Gràcies al pensament eixim de la il·lusió de que podem estar —o fer les coses— a soles i també de la il·lusió de que algun dia podrem fondre’ns permanentment en uns altres. També, en pensar, ens situem més enllà de les representacions i els estereotips i podem qüestionar els supòsits socials i els models heretats amb els quals no estem d’acord. Pensem per a proposar un altre ordre de les coses, per a entrar en un conflicte sense fer-nos mal, per a predisposar-nos a l’escolta i al diàleg.

Les activitats d’Azul Prusia Rojo Potasio estan dirigides a qualsevol persona que vulga participar en cadascuna de les propostes. Si algú pensa que un curs per a activar la imaginació o la creativitat és una ximpleria no l’intentaria convéncer, sinó que escoltaria els seus arguments. Quan es treballa en xarxa, i hi ha un compromís amb un procés col·lectiu, és més important escoltar que parlar. Per això és necessari activar el pensament: per a escoltar. Perquè es produïsca una trobada conscient, que és molt diferent al simple fet d’ajuntar-se, cadascú ha d’eixir de les seues creences, de les seues representacions del món i dirigir-se cap a allò desconegut. Així transformem els entorns: disposades a transformar-nos també nosaltres.

Com de necessària és la imaginació i la creativitat? Són només necessàries en processos artístics, per a determinades persones, o serveixen per a moltes més coses, per a tothom, per a la vida? La imaginació cura? Salva? Transforma? Quina importància té la creativitat al nostre dia a dia?

– La creativitat no té a veure només amb l’art o els processos artístics, sinó amb el fet de sentir que estem vivint i no sols sobrevivint. Quan et sents viva estàs sent creativa i en aquest sentit tot el que fem pot ser creatiu. Ser creatiu no és quelcom individual, sinó una condició medial que ens permet ser singular i plural al mateix temps. És un procés que activem cíclicament per a connectar-nos al món. D’aquesta connexió amb el món, d’uns vincles conscients i no automatitzats, prové el nostre aliment i la nostra força per a dur a terme la nostra tasca individual. Restablim aquest flux relacional, la nostra potència creativa, a partir de xicotets gestos quotidians: escoltant amb disponibilitat i obertura; desplegant atenció flotant; cultivant la receptivitat; mantenint converses en les quals és possible la intimitat i un intercanvi mutu i sincer; quan ens adonem d’una qüestió important que amplia la nostra percepció i l’acollim; quan alguna cosa ens commou: una cançó, una frase, la mirada d’un xiquet; quan sentim compassió; quan ens trobem perduts… Hi ha infinites experiències quotidianes que són possibilitats creatives. La creativitat és una forma de fer i d’estar al món i no tant el que es fa.

La creativitat no és un producte, una competència o un objecte, sinó un procés. En aquest sentit tot el que fem pot arribar a ser creatiu: des de cuinar, fins a besar, dibuixar o banyar als teus fills. L’art pot col·laborar, però no és l’únic mitjà. De fet, no tot el que anomenem “art” és creatiu. Hi ha art si hi ha agència, és a dir, si s’obri un espai susceptible per a la mediació. Hi ha art si hi ha un abisme que salvar, una zona intermèdia que aconseguir, un mig camí que recórrer. Només a través d’un procés obert de mediació podem eixir de nosaltres mateixos i actualitzar la nostra subjectivitat per a veure el que hi ha més enllà dels nostres ulls. Això inclou a les altres persones, però també als animals, les plantes, els objectes… Necessitem aquesta classe d’agència per a pensar. Si hi ha agència hi ha possibilitat de contacte, d’emoció, de vida. La imaginació és essencial perquè té una funció mediadora en aquest procés d’intercanvi.

En aquest context, m’interessen les imatges mentals i la imaginació com el medi on es configuren les idees que modulen la nostra forma de veure i pensar. Activant la imaginació podem desbordar aquesta mirada cultural que redueix la vida a una representació o un estereotip. En imaginar, ampliem la nostra percepció i podem situar-nos al món. La imaginació, per tant, no al·ludeix a una subjectivitat. No és la representació, la fantasia o l’imaginari perquè aquests equivaldrien a la creença individual, que és justament el que ens aïlla, la foto fixa que ens situa intramurs. La imaginació és la imatge en moviment. És una funció mediadora que possibilita el contacte, una potència que travessa el mur i obri un buit. En imaginar revisem significats obsolets, realitzem desplaçaments, ens actualitzem, creixem, ens transformem. Imaginar ens situa al centre de l’acció, perquè la imaginació és una funció molt pròxima al cos i, per tant, està molt compromesa amb l’acció. La seua naturalesa és atmosfèrica, està més a prop del so que de la fotografia.

M’interessa comprendre aquesta naturalesa de la imatge, no com a representació o mitjà orientat a la tecnologia, o a les relacions de poder, sinó com una potència mediadora de vida orientada al pensament i a la restauració dels vincles de naturalesa universal. Des d’aquesta perspectiva, el malestar psicològic i social estarien associats a una pèrdua de creativitat i de funció simbòlica, és a dir, a una impossibilitat per a imaginar i, per tant, per a pensar.

Tinc entés que des d’Azul Prusia Rojo Potasio col·laboreu també amb entitats de barris i ciutats. Parla’ns un poc d’aquesta vessant social.

– Tot el que passarà en APRP té relació amb allò social. Moltes vegades no és més que una etiqueta que dóna nom a certes pràctiques assistencialistes o a simples estratègies de màrqueting. Jo crec que té més que veure amb les formes de fer, és a dir, amb els processos i amb la forma en la qual es prenen les decisions i amb qui les pren, més que a promoure activitats dirigides a certs col·lectius. A mi m’interessa com alguna cosa que no fa classificacions o grups i que no està deslligat d’allò personal, cultural o educatiu. No faig distincions. Dit això, hi ha moltes formes de treballar amb orientació social i hui dia tinc més preguntes que respostes, perquè la pràctica social sempre és un terreny experimental.

No obstant això, si que hi ha qüestions que em semblen tan importants com difícils, quasi una utopia moltes vegades, però que intente no perdre de vista en la mesura que siga possible. Em referisc, per exemple, a proposar activitats a partir de la base social, amb dissenys horitzontals i amb avaluació d’indicadors qualitatius i no solament quantitatius. Això es tradueix, simplificant molt, a tindre capacitat d’afectar i ser afectat durant la trobada amb els altres i proposar des d’eixa afectació; tindre en compte que totes les parts implicades en un procés de treball puguen prendre decisions; acceptar els ritmes i les circumstàncies de cada persona que participa; no tindre presses o necessitat d’arribar a conclusions; estar disponible per a acollir l’espontaneïtat, el caos, la sorpresa.

Una altra forma de treballar amb orientació social és posar l’atenció en el procés i no en les parts implicades de forma aïllada o en el resultat. Per exemple, quan faig cursos dirigits a dissenyadors, en col·laboració amb universitats, m’importa molt que aprenguen a connectar el que fan amb la seua experiència. D’aquesta forma poden transformar la seua necessitat personal en alguna cosa amb impacte social. Intente transmetre que l’important no és el que fan sinó com ho fan i per a qui o en diàleg amb qui ho fan. El disseny i l’art són mitjans molt potents perquè contenen i operen a través d’imatges que, al cap i a la fi, són idees. La imatge es pot orientar al màrqueting i al mercat, és a dir, situar-se del costat de la producció i les relacions de poder o, per contra, pot orientar-se al pensament i a la vida. L’elecció de la nostra orientació és quelcom que depén de nosaltres i de les xicotetes eleccions i gestos de cada dia.

Personalment, a més, m’interessa molt l’intercanvi de sabers, els diàlegs interculturals, la descolonització del saber. També la comprensió del procés migratori com a procés creatiu. En aquest sentit estan previstes un parell de col·laboracions amb altres entitats per a l’any vinent. Des del meu punt de vista migrar no és una altra cosa que caminar, és un dels actes essencials que millor mostra la nostra naturalesa medial. Migrem en caminar, però també migrem quan desplacem els conceptes pensant, migrem a través de símbols i metàfores visuals que són els nostres espais per a pensar, migrem amb la poesia, amb l’art que ens fa volar, migrem en escriure, migrem quan desplacem el nostre centre en estimar, quan ens “descentrem”.

Els moviments migratoris evidencien una pulsió creativa que està actualitzant una forma. Pense que és el símptoma cultural que millor mostra la nostra naturalesa creativa i la nostra necessitat essencial de situar-nos en espais intermedis per a mantindre’ns amb vida. Els moviments migratoris visibilitzen aquest fenomen que també és mental d’una forma absolutament física. En l’acte mateix de caminar, de moure’ns on es produeixen les transformacions.

Després estan els murs que són les estructures o els llits que busquen donar estructura a la pulsió. Els murs no han de llegir-se només com a resistències sinó com a símptomes que formen part d’aquest mateix procés de cerca de la nova forma. Els murs físics, moltes vegades, no són més que una representació dels nostres propis murs mentals. Poden ser les pors que bloquegen la creativitat o els intents de controlar el que no es pot controlar perquè està viu. No obstant això, també poden llegir-se com una estructura necessària que busca donar-li sosteniment a la pulsió. Són part del mateix procés creatiu encara que amb mirades posades en diferents punts de vista. Necessitem fer una anàlisi més enllà de les perspectives o les mirades individuals. Els processos creatius són d’una complexitat fascinant i qualsevol compromís amb la vida és un compromís amb l’ambigüitat, per això necessitem la imaginació i el pensament metafòric, per a sostindre aquesta ambigüitat i no quedar-nos tancats en allò literal.

Recorde quan treballava en projectes d’acolliment que una queixa recurrent de l’equip tècnic era que “els immigrants sempre arriben tard”. I ací està la clau: els processos migratoris revelen les existències d’uns altres temps, d’altres formes de fer diferents a un temps únic. Quan pensem que un “immigrant” no arriba “a temps”, significa que no està arribant al temps de la producció i això es tradueix automàticament com que ens està fent “perdre el temps”. Els fenòmens migratoris posen en escac les identitats i ens conviden a desplaçar-nos més enllà del límit d’allò conegut. Sempre que “perdem el temps” hi ha una potència de vida obrint-se pas. És meravellós.

Amb el propòsit de continuar compartint, a partir de gener, a més d’al barri del Carme, tindrem un espai també a La Col·lectiva, que és “un edifici que està al cor del Cabanyal. El conjunt d’associacions que li donen vida, un lloc de trobada i de cura, un espai de formació i un territori d’experimentació política i artística”. Encara no sé què passarà allà. La idea és començar a pensar a partir de les sinergies que vagen sorgint. De moment, ja estic pensant a col·laborar d’alguna forma amb l’hospital de salut mental de la Malva-rosa, que és un lloc al qual vaig estar treballant fa molts anys. M’encantaria proposar espais horitzontals de trobada per a parlar dels grans temes: l’amor, la mort, la por, la felicitat, el suïcidi… També hi haurà lloc en Azul Prusia Rojo Potasio per a allò lúdic, per a la festa. De moment, ja estem preparant algunes sorpreses per a març.

Pense que la creativitat i la imaginació ni ens curen ni ens salven, el que cura és l’amistat i això succeeix justament quan no hi ha res que salvar. La creativitat i la imaginació són només els seus mitjans. L’amistat, que està fora del mercat, no té preu: no es pot comprar o vendre. El més interessant és sempre el que succeeix entre projectes. Entre al 2019 abraçant eixa incertesa.

 

** Elena Álvarez-O ha triat per al següent Autodefinides a Isabel Latorre, compositora i multiinstrumentista.

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.