Amparo Pons, una bibliotecària inquieta

Autodefinides #76

Patricia Bolinches ha triat Amparo Pons, qui s’autodefineix a continuació:

Sóc una bibliotecària feliç d’estar a quatre Autodefinides de Fernanda Medina, l’àngel custodi de les arts escèniques valencianes i una bibliotecària de trinxera. Potser alguna cosa està passant amb la visibilització dels professionals de la informació, potser alguna cosa estem fent bé.

Ser bibliotecària no formava part dels meus somnis d’infantesa, ni dels meus plans inicials d’adulta. Allà per l’any 1999, jo excavava a la Cova de les Cendres perquè volia ser arqueòloga fins que, ja no recorde ben bé perquè, em vaig baixar d’eixe viatge per a aterrar al món de la gestió de la informació.

En tot cas, iniciava un llarg camí que em duria a un nou espai que mai havia pensat que em fascinaria tant. Sí, lectors i lectores, ser bibliotecària és fascinant.

El reciclatge formatiu era necessari i em va dur de nou a les aules de la Universitat de València per a cursar la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació, alhora que patia tots els entrebancs dels que volen accedir a la administració pública. Van ser anys de pelegrinatge per diferents centres d’informació, biblioteques públiques, universitàries, arxius… No obstant això, anys de vertader aprenentatge amb professionals meravelloses, fins que el 2011 vaig aconseguir la meua plaça com a bibliotecària del Museu Valencià d’Etnologia, i és que ara sí, no només sóc bibliotecària, sóc bibliotecària de museu.

Amparo Pons

A la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia he aprés que tan necessari és fer treball tècnic com fer difusió. La meua missió és convertir-la en un referent, accesible a tota la ciutadania, de l’antropologia i, sobretot, de l’estudi de la societat valenciana.

Estic plenament convençuda que la biblioteca ha de ser un punt essencial de connexió del museu amb la societat, per la qual cosa ha d’estar viva, forta i visible. I la seua vitalitat depèn dels seus professionals. Per destacar alguna cosa, coordine el projecte GLAM del Muvaet amb Viquipèdia per a alliberar i compartir el contingut del museu a l’enciclopèdia més consultada del món i els seus projectes germans, com ara Wikimedia Commons, i sóc la responsable de què cada any, quan arriba la festa de Tots Sants, els monstres valencians isquen dels seus caus per a arribar a tots els racons del territori valencià a través de la campanya «Espanta la por!: per Tots Sants, monstres valencians». En tot cas, esta és una altra història massa llarga que es mereix el seu propi Autodefinides.

El que més m’agrada és dur endavant projectes de col·laboració amb altres perfils professionals que m’aporten una nova perspectiva. Tinc la sort de treballar a un lloc que m’ho permet, encara que a sovint trobe molt a faltar el contacte amb els usuaris que hi ha a les biblioteques públiques. He de confessar que tinc un mal costum: em comboie amb massa facilitat, no sé dir que no a les propostes interessants, sobretot a aquelles que reivindiquen i fan noves lectures de la tradició i amb les quals puc ampliar les xarxes i passar-ho bé. Perquè d’això es tracta la vida, fins i tot el treball, de passar-ho bé.

Estic totalment convençuda que els professionals de la informació necessitem estar connectats per a crear ponts i col·laboracions i per a poder visibilitzar-nos i reivindicar-nos. Forme part de MUSAS València junt a la resta de bibliotecàries de museus de la ciutat de València, i des de febrer de 2019 sóc la presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana (COBDCV), on hi ha un llarg llistat de candidates a Autodefinides.

I de poc oblide el més important, sóc la mare de Joan i Guillem, dos menuts de 6 i 4 anys, amb els quals gaudisc de la vida entre viatges i muntanyes. Guillem està convençut de què sa mare treballa a Espanta la por, amb això ho dic tot.


PATRICIA BOLINCHES PREGUNTA…

– A més de Presidenta del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes, crec que eres una revolucionària i una lluitadora. Què és el que et mou a estar tan involucrada amb la teua professió?

– No entenc la vida sense compromís, si finalment m’haguera dedicat a l’arqueologia també hauria estat implicada en la meua professió, tot depèn de la manera de ser de cadascú i jo sóc així. Moltes vegades pense perquè he dit que sí, si ja no done per a més, però ja vos he dit que és el mal costum que tinc. Presentar la meua candidatura a la presidència del COBDCV va ser arriscat perquè mai havia format part de la Junta de Govern, però també va ser tot un repte que volia dur endavant envoltada dels companys i companyes que tinc actualment. Estic convençuda de que els professionals de la gestió de la informació només tindrem veu de manera conjunta i tenim un llarg camí per davant per a fer-nos visibles davant les administracions públiques i el sector privat.

– Què ha passat amb les biblioteques? Què heu fet? Ja no queda res d’eixa senyora major que manava callar a la mínima de canvi. Les biblioteques inquietes, vives i inclusives són possibles?

– De vegades em passa que, quan em presente algú, em diu: «Quin treball més tranquil i relaxat tens, sempre en silenci». En eixe moment al meu cap ve tot el que tinc pendent: “Espanta la por”, “Cafè i Antropologia”, Wikipedia, “En veu alta”, factures, xarxes socials, Etnobloc…, i pense en companyes de les públiques que tenen programades activitats per a menuts o per a usuaris amb necessitats especials, i em pregunte: «Mare meua, quant de temps fa que esta persona no entra a una biblioteca?». I és que les biblioteques ja no són el que eren, i les bibliotecàries tampoc.

Les biblioteques inquietes, vives i inclusives són el camí que volem recórrer. Potser tingues una al costat de casa i no ho sàpigues. Entra i prova, de segur que et sorprèn, perquè les biblioteques són molt més que un contenidor ple de llibres. Han de ser espais de trobada, conversa i diàleg, on tots i totes tenen cabuda, d’accés lliure i gratuït, on es pot aprendre al llarg de tota la vida…, on no hi ha sempre silenci. Ens trobem en un moment de canvi i presa de consciència d’esta realitat, i així ho han de percebre els polítics per a invertir en elles, els ciutadans per a exigir que siga real esta inversió, però també els propis professionals de les biblioteques que les han de viure d’esta manera. És per esta raó que des de la Comissió de Biblioteca Social del COBCDV hem creat la campanya Biblioteques inquietes  per a crear moviment, trencar estereotips i canviar percepcions. Vos convide a entrar al web i a signar el manifest que allí trobareu per a recolzar el nostre moviment.

(Per cert, les màscares de la campanya són de Patricia Bolinches, l’autodefinida 75, amb disseny d’Ortogràfic).

– Amb tot el que està canviant la manera d’accedir a la informació, com és i com t’agradaria que fóra el futur de les biblioteques?

– M’agradaria que el seu futur fóra un camí planer, però això és un somni de bibliotecària.

Voldria que les biblioteques estigueren presents a les agendes polítiques amb molta força. I no només a la de cultura, sinó a tots els vessants, ja que són una ferramenta transversal. Són una inversió per a les polítiques inclusives, de migració, de cooperació, de joventut…, i per descomptat, d’educació.

Necessitem obrir els ulls de tots i de totes i —com intentem fer amb el moviment de biblioteques inquietes— no sols dels polítics. Necessitem una aposta ferma per les biblioteques, i una planificació estudiada a llarg termini que ens proporcionen espais vius i dotats de professionals que li’ls puguen donar molta vida. Tenim la sort de tindre uns bibliotecaris i bibliotecàries, la majoria dels quals tenen una gran vocació per la seua feina, això ho veig dia a dia, però no poden caminar sols, necessiten el recolzament de les administracions i també de la ciutadania. Les biblioteques necessiten recolzament perquè són una inversió segura.

Vull les biblioteques plenes de vida i dotades de personal que faciliten l’accés a tot tipus d’informació i que ensenyen a la ciutadania a distingir la informació fiable de la que no ho és. Ser nadiu digital no suposa saber utilitzar bé els recursos informatius en xarxes i cal aprendre a ser crític per a estar ben informats.

Només vull recomanar-vos que entreu a la biblioteca del vostre barri o del vostre poble, perquè ni vos podeu imaginar el que teniu al costat de casa.


** Per al següent Autodefinides, Amparo Pons ha triat Estela Tormo, cantant, lletrista, guitarrista i baixista del grup Júlia.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.