Blanca Añón: la tridimensionalitat escènica

Autodefinides #104

Verónica Andrés ha triat Blanca Añón, qui s’autodefineix a continuació:

M’anomene Blanca Añón, i tothom que em coneix em diu BlancAñón, tot junt, i seguidament em pregunten si els meus pares se n’adonaren en posar-me el nom. Jo anava a ser Jaume, així que supose que no els va donar temps a cavil·lar massa. Vaig néixer a València el 18 de juliol de 1983; mon pare va demanar que m’inscrigueren per al dia 19, però no el van deixar.

Blanca Añón

Vinc del món de les arts, de la instal·lació i l’escultura, i vaig entrar en el sector de les escèniques per casualitat. Vaig trobar un mitjà perfecte per a cobrir la voluntat de contar històries i reflexionar sobre el món que habitem i la nostra societat a través de la tridimensionalitat. Les paraules no són el meu fort i, amb el teatre, les paraules ja venien escrites. No era cosa meua. Jo havia de donar la forma visual. I això a mi se’m donava molt bé. Ara pense que no sempre, depén de molts factors que no sempre juguen a favor de l’acte artístic. Quan vaig descobrir el teatre, i més concretament l’escenografia, vaig decidir formar-me en aquest camp i vaig tindre una gran oportunitat que també em va vindre per casualitat. Vaig conéixer un escenògraf americà mentre feia unes pràctiques a l’Òpera de Berlín i ell em va guiar durant un any fins que vaig acabar estudiant disseny d’escenografia i vestuari a l’escola de Nova York. Després de cinc anys allà, vaig decidir tornar-hi. Avui dia, treballe amb diferents companyies de teatre estatals, he començat a treballar en òpera a escala internacional i he creat, junt amb la directora, actriu i dramaturga María Salguero, la companyia Colectivo Miss Panamá. Ara mateix, combine la feina com a escenògrafa per a tercers —que és la que em dóna per a viure— amb la creació de peces escèniques, fruit de tot el que he aprés amb les companyies que he treballat, i el meu treball com a artista en el camp de la instal·lació escultòrica.

M’interessen les sensacions que es poden arribar a transmetre només amb el fet visual i amb la temporalitat d’aquestes. Ja no vull contar històries concretes, m’interessa que cadascú trobe la seua a partir d’una mateixa imatge. Encara he de polir molt, però he retrobat una il·lusió barrejant l’escenografia, la instal·lació i la maquinària escènica, que és, al cap i a la fi, una Caixa màgica.


VERÒNICA ANDRÉS PREGUNTA…

En Godot, una proposta de Juli Disla i Jaume Pérez per a la darrera producció de l’IVC, que hem tingut la sort de gaudir al Teatre Rialto fins que es va declarar l’estat d’alarma, el diàleg de l’espai escènic i la llum amb el pati de butaques es corprenent. Al menys, això és el que a mi em va provocar. Com has afrontat aquest repte?

Godot va ser un regal que em va fer Jaume Pérez, a qui estic enormement agraïda. Em va regalar la confiança cega i absoluta, seguida d’un suport i una defensa com poques vegades han fet de la meua feina. És difícil trobar ocasions així, i entenc la raó, i també són poques les ocasions on es poden realitzar treballs així, però ací està la prova que amb perseverança, diàleg i molta confiança es poden fer treballs on el text i la composició visual tinguen la mateixa importància. Jaume va saber de mi per boca-orella, molt sovint en aquesta professió funciona així. Al meu web va veure un treball que vaig realitzar, ara fa dos anys, al TEM. Aquell treball era l’inici d’una investigació escènica on vaig voler realçar tot allò que normalment queda en un segon pla, com ara l’escenografia, la il·luminació, el so i el temps. Aquesta peça de Colectivo Miss Panamá, anomenada Imperio_OK, va ser un exercici on s’intentava no contar absolutament res concret i deixar que fos el mateix espectador qui creara la seua pròpia història. Vam posar sis instal·lacions a escena, les vam dotar d’una il·luminació, un so i una durada, i l’imaginari de l’espectador va fer la resta del treball. Jaume volia transmetre Godot d’aquesta manera a la caixa escènica i va trobar en mi el match perfecte.

 

Amb Godot, com amb moltes obres de nova creació, el text definitiu no va aplegar fins al començament dels assajos. Així doncs, jo vaig començar a treballar a partir del text original de Beckett. Vaig anotar les sensacions que em transmetia el text en llegir les distintes situacions que es plantegen entre els personatges i la relació d’aquestes amb el lector. Vaig crear un spine line, un arc de sensacions que em semblava interessant i vaig traduir aquestes sensacions a escala visual. L’escenografia, a diferència dels decorats, ha de transmetre sensacions que ajuden a contar la història. Vaig col·laborar molt pròximament amb Marc Gonzalo, el dissenyador de llums, i junts vam trobar com ajudar a transmetre Tot esperant Godot d’una manera estrictament visual.

Godot

El que vas veure a escena és el resultat de moltes converses entre nosaltres, converses amb Jaume i amb Juli Disla —qui va escriure el text a mesura que avançaven els assajos i la producció—, moltes converses amb l’equip de maquinistes del Rialto, moltes proves de materials, de colors, d’efectes. Però, sobretot, és el resultat d’un treball que naix amb absoluta llibertat. Teníem clar que a escena hi hauria un espectacle i al pati de butaques hi hauria un altre, i que hauríem de quadrar tots dos durant la setmana d’assajos tècnics perquè pogueren conviure sense lluitar entre ells, i així transmetre el que sentíem que era Godot.

Godot

Quines coses de les que està generant este confinament creus que no hauríem de perdre?

He tingut sentiments enfrontats durant aquests mesos. Vaig començar malament, amb autopressió i autoexigència, volent fer i aprendre tot el que mai tinc temps de fer i aprendre. Alguna cosa productiva havia de treure d’aquest confinament. Portava la sisena marxa posada i m’ha costat reduir. I és que havien de ser uns mesos molt productius! Tenia l’estrena de l’òpera Manon Lescaut a la ciutat de Poznan, Polònia, en la qual he estat treballant tot l’any conjuntament amb el director britànic Richard Gerard Jones. Amb Colectivo Miss Panamá teníem l’estrena al festival Cabanyal Íntim de l’última obra de María Salguero, Theme Park Cabanyal, i al mateix temps iniciava una residència artística concebuda per Cultura Resident per a Mistèria, una nova peça escènica que continua el format d’Imperio_OK. Ara ho pense i eren massa coses. Després d’unes setmanes de lluita interna he aconseguit baixar de marxa, vaig decidir parar i descansar. Gaudir de tot això que mai tenim a la ciutat i que desgraciadament ja veiem com comença a desaparèixer; la calma, el silenci, les flors silvestres, l’olor a mar en ciutat vella, l’absència de cotxes, les converses amb els veïns, el menjar casolà, la lectura sense pressa, les migdiades al sofà o les pel·lícules a les onze del matí… Tant de bo poguérem pegar-li la volta al sistema i donar prioritat a la vida i no a la feina. Jo seria una d’eixes persones que tindria tot per aprendre.

 

Una imatge escènica de present o de futur.

Se m’ocorren algunes en què l’espectador no està forçadament assegut a la seva butaca. Vist que no podrem omplir teatres en un temps, no estaria de més provar nous formats, nous espais. Quan vaig viure a Nova York, vaig anar a veure un espectacle de la companyia britànica Punchdrunk que succeïa en un hotel abandonat. Era un espectacle de dansa, i com a espectador anaves lliurement per totes les plantes de l’hotel. Podies seguir la història si això era el que necessitaves, o podies caminar tranquil·lament i observar cada escena, solitària de vegades, i imaginar-te la teva pròpia història.

M’imagine una producció escènica com un recorregut, on és igual el principi o el final. Un lloc amb molts espais diferents on poder presentar situacions que ens preocupen o que ens evadeixin de la realitat. Espais on hi ha cossos en abundància o on només hi ha objectes. Espais en què només hi ha un so aclaparador o un silenci pesat. Espais on no veus absolutament res fins que una llum encegadora et sorprèn enmig d’un buit. Espais on fa olor a cremat. Espais buits amb gravetat zero.

El recorregut podria començar a la sala d’emergències de l’antic edifici de La Fe de València. Una llum encegadora al fons, gairebé com si poséssim el sol en una habitació. La temperatura també és important. A la banda oposada de l’habitació hi ha canons de fum i partícules. Quan sona un gong, el públic és lliure de moure’s per l’espai i breguen amb la impossibilitat de no veure clarament on van. La llum és l’entrada a la següent escena, és el futur, és color i vida, però no aconseguim mirar-la fixament.


** Per al següent Autodefinides, Blanca Añón ha triat Rosa Roig, la directora de la Mostra de València.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.