Autodefinides #206: Azucena González

Alejandra de la Torre ha triat l’artista interdisciplinària Azucena González.

«Vaig nàixer a València el febrer de 1981, en plena sacsejada del cop d’Estat. El meu pare és escultor i passava molt de temps al taller amb ell, modelant mentre treballava. Des de ben jove, sempre m’he sentit atreta per l’Art. La veritat és que a la meua família no faltaven llibres d’Art i tots els viatges que fèiem tenien un objectiu cultural. Els meus germans i jo hem respirat interès per l’Art, el disseny i l’arquitectura des de ben xicotets. El meu germà és dissenyador industrial, i la meua germana, dissenyadora gràfica. La veritat és, que la meua mare ha tingut molta paciència i ens ha recolzat molt als quatre en aquest sector tan complicat.

Vaig estudiar Batxillerat artístic a l’Escola d’Artesans de València, i més tard em vaig formar en Belles Arts a la UPV. Vaig tindre l’experiència bonica de fer el meu Erasmus a Lisboa i en acabar la facultat vaig realitzar el Màster Oficial de Producció Artística. Vaig acabar just quan va començar la crisi i això va complicar una mica les coses. Sabia que aquest camí seria dur, però què us hi puc contar… A partir d’aquell moment, mentre intentava fer camí amb els meus projectes, vaig haver-me d’adaptar. He posat copes, he estat de videojockey, treballat com a RRPP, editat vídeos de casaments… he sigut DJ durant un temps curt, i he cantat en un grup. Però m’ho he passat bé en aquest camí complicat, la veritat. Sense entrar en cap zona de confort d’on eixir. Però sempre amb motivació fins que la cosa ha anat donant fruits. I continue en aquest procés.

Encara que la meua feina actual és més un format de pintura i pintura mural, em considere molt interdisciplinària. I he anat adaptant la meua experiència i els meus estudis de Belles Arts en diferents camps laborals com el vídeo, escenografia, il·lustració… murals d’interiorisme.

Però el meu interès se centra en un altre tipus de treball molt més personal. M’interessa molt el paisatge com a experiència de microrrelats trobats en els passejos, les escenes quotidianes que amaguen una història en el subconscient i els objectes personificats. I tot açò ho treballe mitjançant la pintura, el dibuix i l’escultura.

Em preocupen molt els problemes socials, el medi ambient, i tinc un interès especial en les emocions humanes. Per això aquestes qüestions apareixen d’alguna forma en aquestes microhistòries del meu treball.

Paral·lelament tinc un projecte que vaig realitzar per a Art Mustang d’art tèxtil, pintura expandida i escultures teixides. Hi ha una part de mi que se sent molt atreta per l’artesania: estampació tèxtil, teixits, ceràmica… i m’agrada molt experimentar. Els meus primers anys de vida els vaig viure a Manises, per això tinc una assignatura pendent amb la ceràmica. M’avorrisc si sempre faig el mateix. Crec que no faig sempre el mateix encara que es percep que és meu.

Actualment estic treballant en una exposició que aborda la problemàtica de la gentrificació. Amb algunes peces més directes, i d’altres més poètiques, sobre el concepte d’habitar i crear comunitat. Estic il·lusionada amb aquest projecte, perquè l’he treballat formalment des del quadre-finestra, la poètica de l’espai i una instal·lació de pintura expandida. És un projecte específic per a eixe espai. Em recorda molt a la casa del poble de la meua àvia. I això fa que connecte molt amb ell. Es tracta d’una exposició molt instal·lativa que s’inaugurarà el 20 de gener a l’espai de la Nevera Edicions i està comissariada per Jussi Folch. En ple barri de Russafa gentrificat».

D’on vénen aquests paisatges tan onírics dels teus quadres? Són imaginaris o provenen d’algun paisatge real?

Els paisatges sorgeixen dels meus passejos. M’encanta caminar, és la meua manera de meditar i concebre idees per a la meua obra. Solc fer històries de les curiositats que trobe en caminar, al carrer, al camp… perquè acostume a reinterpretar la realitat. Li done un altre sentit segons com percep eixa personificació dels objectes, o eixa planta que creix entre l’asfalt. I d’ací vénen les coses.

Normalment tinc una idea d’alguna cosa que he vist o trobat i comence a pintar. No utilitze esbossos, la meua metodologia ve de la contemplació. Per això, a vegades puc superposar capes a mesura que va creixent. Vull dir, afegisc, lleve… i potser per això es percep com a oníric.

Com és el teu procés de creació d’un quadre? Comences a treballar amb una idea tancada o vas desenvolupant-la a mesura que vas pintant?

Com deia abans, comence sense esbossos prèvis pel que fa a la idea formal. Però sí comence amb una idea i la respecte fins al final. Encara que no solc tenir clar quins colors utilitzaré. Treballe de manera molt intuitiva.

Hi ha algun component autobiogràfic a la teua obra?

Sí, però des d’una perspectiva global. M’explique. Moltes vivències i emocions que hem tingut tenen un paral·lelisme amb les experiències d’altres persones. Comencen des del que et passa a tu, el que li passa al teu veí, el que passa a la teua ciutat… i al final és global. Tots sentim tristesa, alegria, desesperació, estimem, odiem… Però sí, crec que no puc percebre molt sobre alguna cosa que no haja viscut jo o no haja viscut algú del meu entorn. Encara que sí es pot intuir per aquestes experiències globals que coneixem a través d’històries d’altres.