Maribel Bayona, la fermesa del teatre inestable

Autodefinides #56

Elisa Matallín ha escollit a Maribel Bayona, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a València i des d’aleshores ací continue. L’altre dia li deia a un amic que moltes vegades he pensat anar-me’n, que el meu cap s’ha volat moltes voltes pensant en viure nous paisatges, però que llevat de xicotetes temporades fora, sempre he acabat tornant ací, a la meua ciutat. Que tinc eixa tendència, m’agrade o no, a arrelar-me a tot, amb tot, amb totes i tots.

Vaig estudiar Filologia Hispànica, Art Dramàtic i Dansa Contemporània alhora, arrelada com estava a eixes passions, no podia triar. Aleshores pensava que algun dia hauria de fer-ho, això de triar, però ara per ara, a punt de pujar de graó i fer els quaranta, m’he adonat que no, que no cal triar, que això que ens diuen des de xicotetes és una gran mentida. Que és molt més divertit intentar combinar, barrejar-se i no renunciar a res del que t’agrade.

Maribel Bayona

De filologia guarde el gust per la recerca, la lectura i l’escriptura, que ara per ara he focalitzat en l’escriptura dramàtica. D’art dramàtic, la passió per la interpretació i la creació escènica. I de la dansa, la necessitat de ser cos i pensar-me com a cos.

A banda de dedicar-me a eixes, les meues passions, pel camí he acabat convertint-me també en gestora cultural. Este fet, no obstant, no va ser una tria, va ser una necessitat. Al 2002, quan vaig acabar la carrera, un grup de filòlegs bojos ens ajuntàrem per a encetar un projecte propi: obrir una sala de teatre on fer les nostres mogudes i compartir-les amb uns altres. Així va nàixer Proyecto Inestable, un espai que considere ma casa, i aquells companys bojos, la meua família. Obrir una sala de teatre és un mal de cap gegant, però després de 16 anys, puc dir que n’estic molt orgullosa, per sobreviure, per tot el que hem aprés, per tot el que hem aconseguit, per allò que intentem recolzar i també per haver-nos creat un espai propi, un espai, al cap i a la fi, de llibertat.

El meu (nostre) projecte m’ha permès conèixer moltes companyes i companys, gaudir dels seus treballs, recolzar la creació escènica contemporània i veure molt teatre i dansa. D’altra banda, amb els meus socis i equip de treball hem aconseguit (no sense esforç) crear un paraigües comú on totes ens sentim còmodes. Moltes han sigut les fórmules que hem provat, de creació col·lectiva i creació individual desconnectada de la resta, però després de tants anys hem arribat a un punt on cadascuna de nosaltres desenvolupa els seus propis anhels de creació, deixant-nos espai unes a les altres i recolzant-nos quan és necessari.

Ara mateix, em sent afortunada i convençuda del que faig. No puc dir que sempre haja sigut així, han hagut anys molts durs i dies interminables en el quals l’única cosa que pensava era en abandonar. Anys de precarietat, auto-explotació i mala llet. Però resisteixes, supose, perquè encara creus, imagine.

 

Actualment tinc la sort d’estar en un projecte meravellós com a actriu, capitanejat per la companya Eva Zapico: ‘Tirant’, la coproducció de l’IVC i Teatro Clásico de Madrid. Prompte començaré amb la producció del meu darrer text, ‘L’orquestra del silenci’, que farem des d’Inestable, i que és el fruit d’una experiència única i enriquidora com va ser el I Laboratori d’Escriptura Insula Dramatària Josep Lluís Sirera. També estic escrivint un nou text, gràcies a la beca que m’ha concedit el Pavón Teatro Kamikaze, i amb una residència junt a David Franch i Alejandra Mandli que estrenarem al juny a la Sala Ultramar, dins del programa Graners de Creació, i amb la qual estem imaginant un altre món possible.

En fi, que passe per un moment molt dolç que intente assaborir cada dia. Pel camí, tantíssimes experiències, tan bones amigues i amics que m’inspiren cada dia i la bellesa de fer i ser teatre, tan efímera, tan improductiva, tan necessària.

«Dona’m metàfora i deixa’m morir feliç», dic jo quan m’emborratxe. Doncs això, fem teatre i creem metàfora que el món és massa avorrit, massa literal i massa estret.


ELISA MATALLÍN PREGUNTA…

Què va suposar per a tu a nivell professional ser mare?

– Al principi va costar-me molt la conciliació. Per a mi l’experiència de la maternitat va ser captivadora. Incopsable. Supose que amb qualsevol feina haguera sigut difícil, però amb la nostra, sobretot amb el que té a veure amb la creació, em semblava impossible. Tota jo, el meu cos, el meu cap, el meu cor, estaven amb la meua filla. Jo em sentia incapaç d’escriure una sola línia, de posar el cap en un procés creatiu, de res que tinguera que veure amb el fet artístic. Tampoc els horaris eren fàcils d’acoblar amb la criança i la mamella. Per això vaig tardar vora dos anys en tornar. Continuava fent feina, a l’oficina, amb projectes passats, però no podia començar de nous. Dos anys són molts anys per a unes “ionquies” com nosaltres, així que vaig començar a sentir un buit estrany, un no trobar-me, un no estar feliç. I vaig entendre que jo era mare però també era creadora, i no podia renunciar-ne si volia ser feliç, si volia ser persona i millor mare. També és cert que aleshores ella ja tenia més autonomia i tot començava a tornar al seu lloc, però va costar. I va ser dur.

Ara mateix, he aconseguit conciliar-me amb mi i amb ella. I una de les claus que he trobat per a integrar-nos i que ella entenga les meues absències, entre altres coses, és compartir el que faig amb ella. Jo li conte de què va el que escric, li passe la separata i practique amb ella abans de fer un càsting, la porte a la taquilla amb mi o la puge a l’escenari quan puc. En uns anyets, me l’emporte de gira! És una manera de que comprenga la meua passió, per una banda, i de no renunciar al temps que també vull compartir amb ella, d’altra. Supose que d’això es tracta, d’integrar-nos, d’educar-nos i de flexibilitzar-nos.

– Tens alguna influència de les arts visuals en el teu treball?

– Les arts visuals sempre estan presents als meus treballs de creació, perquè les meues referències teatrals són prou postdramàtiques, on la imatge articula al mateix nivell d’importància que la paraula o l’espai sonor, per posar un exemple. Per tant, per a mi les arts visuals com a referent són absolutament necessàries, encara que en aquest camp siga més analfabeta del que m’agradaria.

No puc parlar de referents fixes, ja que cada projecte, dependent de la seua idiosincràsia o pelatge, ha requerit de molts diversos i ben diferents.

En una de les meues primeres peces, ‘Persona-l’, on treballava al voltant dels rols de gènere, vaig fer una recerca de les representacions artístiques masculines i femenines al llarg de la historia de l’art. Després, les representava amb el meu propi cos i projectava damunt d’ell paraules que desconstruïen eixa representació. És un exemple.

En la meua darrera obra, ‘L’orquestra del silenci’, he creat una escena sencera, una gran didascàlia, imitant el moviment Fluxus, que vaig descobrir gràcies a una companya generosa, Begoña Tena, i em va atrapar al moment, perquè encaixava a la perfecció amb la ideologia del text.

Hi ha una cosa que sempre he volgut fer i tinc pendent. Seria una metodologia de treball distinta a la que estic acostumada. Jo sempre partisc del cap en el moment de la creació, llegint molt, investigant… Lletra i més lletra. Però alguna vegada m’agradaria començar des d’un altre lloc, partir d’una obra visual, un artista concret o una imatge poderosa. La darrera exposició que vaig veure a Bombas Gens em va copsar molt, la del fotògraf Hamish Fulton. Jo estava treballant al voltant del llibre “El paseo”, de Robert Walser, i tot va connectar-se. Potser, podria haver arribat al mateix lloc partint d’un punt totalment diferent.

Com t’afecta la quantitat de cultures amb les quals convivim?

– No pot afectar-me sinó positivament. Jo crec absolutament en la barreja, en la riquesa de la mixtura, el collage i l’amalgama. Reivindique la promiscuïtat intercultural i la convivència pacífica. Per contra, deteste la globalització i la uniformitat. No puc pensar en res més pervers, estret de mires i angoixant que el capitalisme imperant que tot ho redueix i tot ho simplifica. Fins i tot els nostres desitjos. Conèixer noves cultures et fa més gran, t’obri la ment i la gola. Extraure’t de tu mateixa et fa millor persona, millor ciutadana i millor humana.

 


** Maribel Bayona ha triat per al següent Autodefinides a l’actriu i dramaturga Mafalda Bellido.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.