Patricia Bolinches, dona orquestra visual

Autodefinides #75

Irene Llàcer ha triat Patricia Bolinches, qui s’autodefineix a continuació:

Sempre s’ha dit que “de lo que se come, se cría”. Des de menuts, a casa, de manera natural i sense adonar-nos, ens van inculcar al meu germà i a mi l’amor cap a les arts plàstiques. Recorde com mon pare ens despertava amb música els caps de setmana d’hivern, i com ens passàvem el dia pintant. I aquells estius sense escoletes, ni consoles, ni mil cadenes de televisió… Els passàvem disfressant-nos, fent cabanyes, agafant terra i colant-la per a fer objectes de fang, inventant-nos històries d’illes desertes que nosaltres habitàvem. D’ahí ve tot el que sóc.

Sóc cul de mal seient i em dóna paüra avorrir-me de mi mateixa, com a conseqüència d’això el meu cap sempre està amb ganes d’aventures i projectes que em facen sentir-me bé. Tot allò desconegut em genera respecte, però no por; m’agraden els reptes que donen un poc de vertigen.

Patricia Bolinches

Vaig estudiar i gaudir la carrera de disseny industrial, completant-la amb disseny gràfic. La meua marxa professional va començar al costat de Beatriz Montañana en l’estudi de disseny gràfic BOMO. Van ser dotze meravellosos anys i un tàndem perfecte. Actualment, treballe la major part del temps sola, encara que m’agrada molt fer-ho en equip, formar part de BYG, al costat de Sr. García, i col·laborar també amb Ortogràfic i Estiu. El meu treball se centra en la conceptualització, la provocació i la metàfora. Em moc entre la il·lustració editorial per a diversos formats visuals impresos i la creació de marques i campanyes de comunicació. Com a il·lustradora em trobareu a T Magazine, Tapas, Vogue España, Archiletras, Salvaje, la revista digital Etiqueta Zero, diaris i publicacions com ara El Diario.es, El Salto, Diari Ara o Mongolia, i a algunes portades de llibres editats per Tusquets, Planeta o Seix Barral.

Encara que tinga més visibilitat el meu treball d’il·lustració editorial, no he deixat de costat el disseny gràfic, perquè em manté en forma treballar a diferents sectors, organismes tant públics com privats i petites o grans empreses. Sangría Lolea, Celler Les Freses, El Ganso, Museu d’Art Modern de Palma, Institut Valencià de Cultura, Consell de Mallorca, Unió de Periodistes Valencians, Universitat de València, Ajuntament de Xàtiva, La Nau, Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana, Regidoria Festiva de l’Ajuntament de València i Arxiu Valencià del Disseny són alguns exemples.

M’agrada parar, reflexionar i explorar noves direccions de l’expressió artística, com l’art urbà. Com deia abans, sóc el 50% de BYG, on Sr. García i jo desenvolupem la nostra part artística com a muralistes participant en festivals i comissionats. Hem tingut el privilegi de deixar la nostra particular visió de les coses als carrers de Saragossa, Barcelona, Donosti, València, Madrid, Tarragona, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Santander, Picassent, Mallorca i Ribas.

També em deixe portar per la fotografia analògica experimental, el collage i el món de l’autoedició. La meua idea és continuar gaudint i creixent amb el que faig, mentre em deixen.


IRENE LLÀCER PREGUNTA…

La teua feina és fruit d’un recorregut hibridat entre la il·lustració i el disseny gràfic, com és el teu procés creatiu? En quina de les dues vores et trobes més identificada?

– És curiós que, d’un temps ençà, em costa explicar el que sóc, i crec que no podria definir-ho millor del que l’has fet tu. El meu procés és tan senzill com escoltar a qui m’ha fet l’encàrrec, veure el que vol i quant vol arriscar. Moltes vegades depén del que es deixen portar i creguen en el criteri de la persona a la qual contracten. A partir d’ací, es tracta de pensar els diferents camins per on puc anar, esbossar, plasmar-ho i explicar com s’ha arribat al resultat final.

Porte més anys treballant com a dissenyadora gràfica que com a il·lustradora, potser per això antepose el disseny gràfic, però crec que la mescla de tots dos em fa sentir un poc “dona orquestra”, amb la capacitat de poder ajuntar-les o separar-les.

Les teues creacions són evocadores i, moltes, imaginen formes i constructes impossibles, podríem dir que són una mena d’objet trouvé. Quin rol juga la reflexió sobre la realitat en la composició del teu treball?

– Sempre hi ha un treball de reflexió previ en tot el que faig, el qual deriva en la conceptualització, per a acabar en la composició. Sense un dels tres passos, qualsevol projecte queda coix. L’humor, la ironia o el romanticisme ja depén de si l’ocasió ho requereix.

Hi ha un moment d’eufòria general amb València World Design Capital 2022, però, més enllà de l’esdeveniment, com creus que afectarà en el dia a dia dels dissenyadors i dissenyadores que València haja estat escollida? Quines són les teues expectatives?

– Aquest tipus de projectes sempre donen molta visibilitat, al marge de demostrar del que són capaços València i els valencians. Crec que la ciutat s’activarà encara més del que ja està, i sí, trobe que d’una manera o d’una altra ens afectarà per a bé. Imagine que generarà treball en molts sectors, no sols en el del disseny, i això sempre és bo.


** Per al següent Autodefinides, Patricia Bolinches ha triat Amparo Pons, presidenta del COBDCV (Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana) i bibliotecària del Museu Valencià d’Etnologia.

 

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.