Inma Pérez Burches, llibretera en lluita

Autodefinides #42

Cristina Chumillas ha escollit a Inma Pérez Burches, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a Xàtiva un 7 de juliol de l’any 1981, a l’Hospital Reial, un edifici originalment del segle XIII, amb ampliacions del XV i XVI, reconstruït després de l’incendi de 1707, i que va ser l’únic centre hospitalari de la ciutat fins al 1984. Amb el temps, me n’adone que aquesta circumstància va marcar-me més del que podria imaginar-me, perquè sóc una apassionada de l’art i del Renaixement, i no sabria explicar per què. O sí.

Inma Pérez Burches (Foto: Nacho López Ortiz)

Em vaig llicenciar en Historia de l’Art, i la meua intenció era especialitzar-me en la pintura valenciana del segle XVI —m’encisa l’obra de Joan de Joanes—, però la realitat va creuar-se al meu camí en forma de treball a una llibreria, on encara estic. Al front de Dadá, al MuVIM, vaig cap als 12 anys com a llibretera, a una feina passional i emocional, però molt exigent i solitària.

Si bé les publicacions que es poden trobar al singular espai que he anat construint estaven al principi lluny d’aquestes preferències meues, la veritat és que he connectat amb elles d’una altra manera i així tracte de mostrar-ho a tots aquells que visiten la llibreria. Per a mi el llibre, el paper, és com un llenç en blanc on poder treballar, expressar-se amb llibertat i experimentar; i conèixer a les persones que estan darrere els atorga encara més valor.

M’agrada l’olor a paper, a vell, a fusta… Tinc costum de tocar l’arquitectura freda de les esglésies, i camine sempre que puc, encara que la distància siga llarga, i sovint mirant cap amunt. A voltes, he plorat veient algun quadre.

CRISTINA CHUMILLAS PREGUNTA…

Portes un poc més de 10 anys al capdavant de Dadá, una llibreria dins d’un museu. Com creus que seria si estiguera fora dels murs institucionals? Suma o resta estar dins o depèn del museu?

– No concep la llibreria fora; va nàixer i morirà al museu. El que hui dia és l’espai i la seua oferta és fruit del treball fet des de dins cap a l’exterior, cap al context i el marc al qual se situa i, sobretot, a un tipus de públic que es va generar des del propi museu i que, posteriorment, va deixar de vindre i estar vinculat a ell. La crua realitat és que una llibreria d’aquestes característiques i en l’actualitat, com a tal, no té recorregut al carrer, perquè necessita d’un tipus de clientela molt específica i, per tant, d’un entorn adequat.

Estar a un museu suma i resta, a voltes alhora, perquè tot el que et beneficia pot perjudicar-te en un moment donat. Suma una oferta d’exposicions atractiva, però potser resta quan no ho és. Suma que entenguen i recolzen el projecte —que no deixa de ser personal i xicotet—, però resta si es concep com un servei que cal donar-se sense més i sense atendre les necessitats específiques i necessàries per a la supervivència del mateix. Suma, al MuVIM, que puguem treballar amb certa llibertat, el que ens permet créixer i consolidar-nos, posicionar-nos i que siguem també els qui sumem amb la nostra activitat i propostes al propi centre.

La realitat és que replicar fora dels murs del MuVIM no va ser possible, així que ara com ara ací seguim.

–  Recentment, has organitzat junt a Néstor Mir una trobada de reflexió sobre llibreries i biblioteques, convocant a diversos gestors culturals de la ciutat, per a exposar i debatre quina és la vostra labor en la societat i reivindicar el vostre lloc. Creus que aquests debats generen consciència suficient al sector cultural i sabem després traslladar-li-ho al públic que no tenim, a aquell que cal guanyar-se?

– Néstor i jo hem patit un procés similar envers el nostre treball perquè som apassionats, creiem en el que fem i estem convençuts de poder canviar actituds, de fer reflexionar i avançar. Però, cal més gent tirant del carro, perquè si estàs a soles —com a voltes, al nostre cas— et desanimes, t’enfonses i et convences que el millor és deixar-ho estar, que és impossible lluitar contra les adversitats.

Llibreries i biblioteques passen per un moment complex, ja que les noves generacions sovint han d’enfrontar-se a elles per primera vegada sense quasi referències sobre el seu ús. No hi ha un hàbit. Les generacions que sí van tindre aquest costum, gradualment han deixat d’anar-hi.

És clar que tot canvia, açò és inevitable, però estem intentant adaptar-nos a les noves realitats perquè aquests llocs no muiren, i s’hauria de saber. Són més necessaris que mai, i en altres països tenen clar que tots dos espais són vitals per al teixit cultural i social; protegeixen la diversitat dels mateixos i entenen que, al cas de les biblioteques, cal dotar-les de pressupost suficient per a personal, compres de publicacions, realització de tallers o altres activitats, i que siguen un element cohesionador i dinamitzador d’un barri o d’una zona determinada. Al cas de les llibreries, les especialitzades, o les més xicotetes i independents, estiguen agremiades o no, necessitem de protecció front les grans cadenes, doncs treballem els llibres d’una altra manera i els nostres espais funcionen com les biblioteques, també com a cohesionadors i dinamitzadors culturals i socials.

Entenem que tot açò no és possible si no s’explica, si no es parla o exposa, per això vam voler comptar amb diversos agents culturals, per a plantejar-los la problemàtica i adonar-nos que som nosaltres, els qui com a ciutadans, hem de reclamar una millor gestió en el cas dels espais públics (com les biblioteques), i no abandonar amb la nostra absència a les llibreries, o un altre tipus d’espais culturals, si és que volem que continuen formant part d’un ecosistema variat i plural. Som nosaltres els qui omplim aquests espais i som nosaltres mateixos els qui els buidem.

Fa poc va estar Max a València, presentant el seu últim còmic, i afirmava a la premsa que “la cultura està en un moment que fa pena”, que “està sent substituïda massivament per l’entreteniment sense més”, i que “el món cultural s’està enfonsant”. Què opines tu del món cultural valencià i cap a on creus que va?

– Coincidisc amb Max.

Hauria d’haver de tot: una oferta que ens permetera entretindre-nos, gaudir del temps lliure i fomentar les relacions socials, i una altra que generara discurs i contingut, crítica i reflexió.

S’organitzen esdeveniments variats, moltes vegades gratuïts per al públic, però vinculats al consum final d’un dinar o una beguda que sí es paga, la qual cosa fa que es diluïsca l’interès i que tot el que no siga açò no trobe massa audiència. Es consumeix, sense més.

Al cas de les llibreries, és desolador que a les presentacions que organitzes —amb esforç i, moltes voltes, assumint hores de treball extra sense cobrar— no vinga massa gent, o que hi haja qui vulga un descompte pel llibre. No importa res més.

Hem hagut de reconvertir-nos en espais culturals on generar un altre tipus de relacions amb els clients, i no podem desvirtuar quin és el nostre propòsit; al final de cada dia hem fet un fum de coses que no ens reporten cap benefici, perquè cal vendre llibres, però que ens permeten teixir una xarxa per la qual seguir caminant per a sobreviure, perquè és el que fem. Sobrevivim.

Al cas de València —ja s’ha parlat moltes vegades— hi ha una gran oferta que quasi és impossible d’abastar; cada vegada més espais, més propostes. En alguns casos, crec que falta definir a qui va dirigida o quins objectius s’esperen complir. Fa la sensació que només importen les xifres d’assistència, i no es fan unes altres lectures o reflexions; açò permetria poder definir, per exemple, un calendari real per a evitar el solapament d’iniciatives, que ens deixaria veure també a quins llocs o sectors no arriba res, o no estan representats, o en què moments fins i tot no hi ha res programat.

Els espais públics i els privats hauríem de poder treballar conjuntament per a configurar, confeccionar i consolidar una oferta cultural diversa, gratuïta o no, i que siga a més el que configure el nostre relat, allò que ens puga definir, i que siga el motiu pel qual la gent vulga vindre a visitar-nos.

Es diu que la cultura genera un tipus de riquesa, no sols econòmica, que és difícil de quantificar o de valorar, i això és cert. Cal reivindicar-la i fer-la necessària en la nostra vida diària. Sols així ho entendrem, perquè forma part de nosaltres. La cultura som nosaltres.

 

** Inma Pérez ha triat per al següent Autodefinides a l’escriptora i poeta Mar Benegas.

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.