Aitana Carrasco: delicioses mentides il·lustrades

Autodefinides #45

Patrícia Pardo ha escollit a Aitana Carrasco Inglés, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a València l’any 1978. Tinc, per tant, 40 anys justos. Em dedique a dibuixar, escriure i col·leccionar coses. M’agrada molt recordar. Recordar no és més que una altra forma d’inventar, així que també sóc inventora. M’agrada recordar perquè em fa por l’oblit. Oblidar no és més que una altra forma de morir, i a mi em fa por la mort, així que, a més a més, sóc poregosa.

Conte històries amb imatges i amb paraules. Sobretot conte mentides, mentides que recorde, records que m’invente. Col·leccione moltes coses: tot allò que la gent ja no vol, el que ja no necessita, allò que cau a terra, el que es llança al fem: fotos antigues, botons orfes, baralles incompletes, arracades sense parella, peces de trenca-closques soltes, cartes sense amo, ulleres de morts, fils, llanes, llistes de la compra i gairebé qualsevol cosa que em càpia dins de les butxaques.

Aitana Carrasco Inglés

Cada any, des de fa aproximadament cinc, tinc una crisi. Enguany, com que he fet els quaranta, l’he tinguda més gran. No és una crisi, però, relacionada amb l’edat (jo fa temps que volia ser una senyora), sinó més bé amb l’economia, perquè és molt bonic dir que faig llibres —i no és mentida—, però de fer llibres no es pot viure bé. És per això que faig moltes altres coses: done classes, tallers, conferències, il·lustre cartells i discos,… En resum, faig qualsevol cosa que tinga a veure mínimament amb el meu ofici i sempre estic treballant. Malgrat tot, vivim a un país on la cultura no es paga com es deuria, així que, malgrat no parar de treballar, fa cinc anys que no tinc unes bones vacances i dubte que puga jubilar-me abans de morir. Durant aquesta crisi dels quaranta, la meua fantasia ha sigut ser fematera. Crec que ja se m’ha passat.

Com podreu observar, a més de contadora d’històries, inventora, mentidera, col·leccionista, poregosa i senyora, també sóc un poc figa. Molt figa, de vegades. Però eixa és una altra història.

PATRÍCIA PARDO PREGUNTA…

Referents. El treball de quines il·lustradores recomanaries? Un treball o il·lustradora que t’ha marcat. A partir de quan o com vas sentir que tenies una veu pròpia?

– Els meus referents en il·lustració han estat homes. A la meua infantesa, malgrat que hi havia il·lustradores, no hi havia moltes i, encara que recorde alguns noms, no recorde les seues obres com una cosa que m’impressionara especialment. Recorde sobretot les il·lustracions de Manel Boix i de José Ramón Sánchez, però Miguel Calatayud era amb diferència el meu il·lustrador preferit: les seues eren il·lustracions que jo no acabava d’entendre del tot i aixó m’agradava, em feia tornar a elles. A més, eren imatges que no em deixaven indiferent: estaven plenes de colors i detalls que m’inquietaven, em desassossegaven i fins i tot em feien por. Les figures s’amuntonaven de vegades al paper i jo sentia que m’ofegava: romanien en postures que, malgrat semblar naturals, resultaven d’alguna manera incómodes. Alguns personatges destil·laven una sensualitat que jo no sabia ben bé on posar. I hi havia canons i garfis esmolats i arbres que semblaven mistos encesos. Hi havia ulls i parpelles que m’hipnotitzaven. Boques plenes de dents. Fumerals i fum i mans amb ungles i somriures estranys i llavis i ganivets, ulls de bou, trenes, bombolles, núvols, ones, mamelles, flors, insectes i por.

El seu treball era complexe, impactant, estèticament bell i formalment trencador, amb una força i una potència inusuals, que jo no havia vist enlloc abans. Crec que la meua fascinació per la seua obra radica en què les seues il·lustracions no estaven edulcorades ni passades pel tamís dels prejudicis, del que hom considera (estúpidament) que ha de ser dibuixar per a infants. Les seues il·lustracions em respectaven com a xiqueta, pressuposant-me intel·ligent i sabent-me forta i capaç. Per això mai no he oblidat els seus dibuixos.

Ja a l’adolescència em va impactar molt ‘El viaje de Colonus’, de Francisco Meléndez, i també em va marcar l’obra d’Ana Juan, que veia sobretot a les seues col·laboracions a la premsa. Aleshores ja mirava les il·lustracions amb uns altres ulls: amb els ulls de qui pensa en dedicar-se a dibuixar professionalment.

Per sort, les coses estan canviant i actualment hi ha moltíssimes artistes fent coses molt interessants. És difícil fer un llistat d’il·lustradores, sempre me’n deixe moltes, però així sense pensar-ho massa, algunes de les que més m’agraden són Ana Juan, Rebeca Luciani, Joanna Concejo, Marta Pina, Violeta Lópiz, Ana Penyas, Carson Ellis, Maria Corte, Ana Sender, Flavita Banana, Luci Gutiérrez, Laia Arqueros, Cristina Daura, María Luque, Monica Barengo, Katie Scott, Cachete Jack, Núria Tamarit, Camila Engman, Marta Altés, Emmanuelle Houdart, Ruth Marten, Júlia Sardà, María Melero, Powerpaola o Malota.

He sentit que tinc veu pròpia des de sempre. Vaig començar a il·lustrar quan encara no hi havia massa internet, així que no vaig vore imatges en excés durant la meua formació i no em va ser difícil desenvolupar una manera de contar que no s’assemblara massa a cap altra, de manera que el meu estil és reconeixible, i això sempre és un avantatge.

Enyores una ciutat més plàstica? Si pogueres pintar o il·lustrar (sobre) la ciutat… Si pogueres capitanejar un equip per a dibuixar (literalment) la ciutat, com pintaries València? Quin pla dissenyaries?

– Aquesta pregunta em sembla molt difícil. No sé quin pla dissenyaria, crec que per a dissenyar plans s’han de tindre coneixements que jo no tinc, així com per a capitanejar equips que dibuixen ciutats. És quelcom que em ve gran.

No sé si enyore una ciutat més plàstica, és una cosa que mai no m’he plantejat, si et sóc sincera. El que sí que enyore és una societat més plàstica, més artística en general. Crec que les disciplines artístiques ensenyen molt més del que sembla, ens permeten viure millor, ens donen una sensibilitat especial i ens ajuden a desenvolupar moltes facultats que, sense l’art, es queden adormides per sempre.

Si capitanejara alguna cosa, m’estimaria més capitanejar les escoles: establiria nous programes educatius on cantar, ballar, pintar, escriure, fer equilibris, dibuixar, interpretar, observar, tocar, llegir, olorar, escolpir, fabricar, riure o inventar tingueren tanta importància com les assignatures diguem-ne més tradicionals. Crec que ahí està la clau de moltes coses.

Potser el meu equip per a dibuixar la ciutat estaria composat de xiquet i xiquetes. Hi hauria una assignatura a l’escola dedicada a pintar la ciutat: els carrers i les voreres i els parccs i els bancs i les escoles, decorar els arbres i les faroles, penjar cartells… No hi hauria normes més enllà de no tapar semàfors o senyals de trànsit. També es podrien pintar els cotxes, els trens, els vagons de metro i els autobusos. La gent gran, els jubilats i aturats podrien ajudar. I cadascú podria pintar el seu troç de façana com li donés la gana. Seria un desastre meravellós.

Veus dansa, teatre o circ, normalment? Per què sí, per què no?

– El que més faig és anar al teatre i el circ m’encanta, malgrat que hi vaig menys del que m’agradaria, com al cinema o de vacances o a la biblioteca o als museus. Supose que la raó és el temps: vivim una època en què tenim la constant sensació de no tindre temps suficient. Jo crec que això és mentida, que és un parany, i que en realitat es té temps per al que es vol, però no és tan fàcil disposar d’ell com podria semblar, ja que hi ha tot un entramat que ens fa perdre vàries hores al dia gairebé sense que ens n’adonem. No fa massa em vaig instal·lar una aplicació al telèfon que em diu quant de temps passe a internet i xarxes socials i em vaig escandalitzar prou. Sort que, al menys, no veig sèries.

Veig molt poca dansa, la veritat. No sé per què. Crec que perquè, més que vore-la, preferisc practicar-la. Balle claqué i jazz dues hores a la setmana. També vaig a cantar. Us recomane molt que balleu i canteu.

 

** Aitana Carrasco ha triat per al següent Autodefinides a Elena Álvarez-O, gestora cultural i mediadora artística en Azul Prusia Rojo Potasio i psicoterapeuta en Azulcasirojo.

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.