Tatiana Clavel: repensar la dansa

Autodefinides #113

Mónica Pérez ha triat Tatiana Clavel, qui s’autodefineix a continuació:

Soc mare, docent, investigadora, creadora, codirectora de La Coja Dansa i curadora de RadicantesMigrats en breu (al costat de grans amistats). He sigut estudiant (de dansa clàssica, de dansa contemporània, de filosofia, d’història de l’art, de títol propi, de màster, de postgrau i doctorat), cambrera, gogo, partner de mag, artista internacional, animadora sociocultural, profe de teatre, targeta de Bancaixa pujada en limusina, pitonisa, ballarina, coreògrafa; m’he muntat una empresa d’animació lectora amb una amiga, una de disseny i activitats culturals amb una altra, i Acontarmentiras i La Coja Dansa amb altres dues. He fet classes de Pilates durant anys, sense tindre el títol, i de balls de saló sense saber res del tema. Com diu un dels meus millors amics, tinc el pitjor de ma mare i el pitjor de mon pare (als quals adore).

Tatiana Clavel

Les contradiccions em defineixen. D’una banda, soc fan d’aquelles premisses fidels al rebuig de l’espectacularitat, el preciosisme i les heroïcitats, i d’altra, admire aquelles valentes, poètiques, sense por, que discorren, no obstant això, per camins molt allunyats de les peces que encara conserven hàbits pre-moderns i moderns. Són treballs on té cabuda la literalitat, les imatges i allò expressiu, i on jo em sent molt còmoda. Durant aquests anys m’he especialitzat en l’ús de l’audiovisual com a element dramatúrgic i en la creació de xicotets mons, intentant aproximar-me des de l’escena i la imatge a les narracions de vida des del cos.

A principis dels dos mil, estudiant el títol propi de Dansa Contemporània a Altea, em vaig trobar amb Raúl León i Santi de la Fuente; va ser allà on entràrem en contacte amb coreògrafes que ens van connectar amb les tecnologies de la imatge, el feminisme, la política i altres maneres d’entendre la pràctica escènica, i en eixe moment just es va projectar La Coja Dansa. La primera peça que presentàrem a València, en el Teatro de los Manantiales, actual Sala Ultramar, va ser Fracaso nº6, una temptativa autobiogràfica. Em va eixir regular tirant a malament, o això vaig pensar en aquell moment (no va eixir-nos cap bolo). Hui em reconec en aquella peça, i els elements i recursos que utilitzava en el fet escènic, en 2004, m’han perseguit tots aquests anys de professió. Ho vaig tornar a intentar amb Atlas, deu anys després, una autobiografia compartida amb Olga, la meua germana, i Elena, la meua mare, i va eixir-me una mica millor. Vaig trobar pel camí el que m’interessa de les escèniques: la relació entre el cos i la imatge des de la investigació; des d’aquell lloc el meu treball s’ha anat consolidant.

Atlas (Foto: Julia Reoyo)

En aquest moment concret em trobe feliç, ideant al costat de Mireia Ferrer i Rocío Pérez noves maneres d’enfrontar-nos a la investigació, buscant expandir-nos amb Radicantes per a sobrepassar els límits de la dansa des de la pràctica i la reflexió. També estic treballant molt amb un equip portentós per a estrenar El cuento de Persépolis a la Sala Carme Teatre, sala amiga que ens va acollir en els nostres inicis quan ningú ens coneixia, després d’una reunió a peu d’escala sota el gesmiler.


MÓNICA PÉREZ PREGUNTA…

Eres investigadora, directora artística i docent. Eres multiperfil per vocació o per necessitat? Com han influït les teues investigacions en la teua trajectòria? I en allò que t’envolta?

Crec que sóc multiperfil per por d’aprofundir massa… M’espanta apostar a una sola carta per si fracasse; també m’hi avorrisc amb facilitat.

La dansa, com a art minoritari, sempre ha necessitat de diverses fonts d’ingrés per a poder cobrir les necessitats primàries de qualsevol persona. Això manté a quasi tota la professió valenciana pluriocupada. Quan creàrem La Coja Dansa teníem la fantasia que la companyia es consolidara i es convertira en el nostre únic treball, mentrestant, donàvem moltes classes de pilates i alguna de dansa, però amb els anys, allò que se suposava que era un recurs econòmic per a poder crear, s’anava convertint en la nostra vertadera professió, i el lloc on trobàvem una transmissió real de les inquietuds i preguntes que ens féiem en relació al cos durant les creacions. La docència, per a mi, es va posar al mateix nivell d’interés que la creació. Mentrestant, sempre estudiant per por al buit i perquè tindre caps de setmana lliures i vacances semblava cosa de penya peresosa. Després de nou anys al Conservatori de València, algun any a l’Institut del Teatre, una llicenciatura fantasma, un màster en la Rei Joan Carles (ha ha ha), i un postgrau en la Pompeu Fabra, vaig començar un treball de recerca en relació al cos i la imatge, de dos anys, que va fer que tot es posara al seu lloc. Ser docent, investigar i crear, al final són la mateixa cosa: fer-se preguntes i compartir-les.

Allò que segueix (Foto: Nelo Olmos)

Quan et fiques de ple en un procés d’investigació des de la pràctica escènica trobes metodologies que després apliques en tot el que fas. Mantinc dues línies de treball clares, una destinada a la investigació i una altra més vinculada a la creació de nous públics. Els processos que no tenen un final clar, un producte acabat per a l’exhibició, encara costa que s’entenguen i se secunden. El nostre últim projecte, Allò que segueix, era un treball de recerca escènica sobre el temps amb un format poc convencional. Reunírem grups de discussió dels diferents agents que conformen la comunitat de les arts escèniques a València i generàrem un registre videogràfic que després analitzàrem; a partir d’aquells testimoniatges —que a vegades es van convertir en discussions i altres en reunions d’amics—, vam proposar una pràctica escènica, durant quatre dies, en Espacio Inestable. Va resultar una peça de naturalesa estranya, mixta, entre la investigació i l’exhibició, que va quedar desemparada i desubicada de qualsevol categoria.

Com a codirectora de Migrats en breu, què creus que hauria de passar a València perquè les noves generacions de coreògrafs, en comptes d’emigrar, immigraren? Què creus que les noves generacions exigeixen a l’ensenyament professional de la dansa? I a les propostes artístiques?

Necessitem noves polítiques culturals més imaginatives que s’ajusten a les necessitats del sector i que cuiden la creació de públic. Migrats és un cicle coordinat per Proyecto Inestable i CCCC, i comissariat per Rocío Pérez i Santi de la Fuente. És una iniciativa que evidencia la necessitat de nous models; no és la solució al problema, però és una de les moltes formes que pot haver-hi per a donar suport als creadors que encara no tenen una estructura empresarial. L’objectiu del cicle és principalment ser una plataforma de suport a coreògrafes valencianes que, bé per necessitat o per voluntat, han emigrat a altres països per a desenvolupar la seua activitat artística. En Migrats entenem el concepte d’artistes migrats en dos sentits: d’una banda, artistes valencians que desenvolupen la seua activitat en altres països; i d’altra, artistes i companyies valencianes emergents que no han tingut visibilitat en circuits oficials i que són susceptibles de migrar.

Les noves generacions necessiten que se’ls escolte de veritat, cal analitzar les necessitats que tenen i per a això és imprescindible possibilitar llocs de trobada. Necessiten espais on assajar, estudis superiors vinculats a la investigació performativa on puguen seguir la seua vida acadèmica mentre creen, un projecte de residències coherent que implique els teatres de la ciutat i de la comunitat. A més, cada vegada exigeixen més als ensenyaments professionals de dansa, i estan avançant i reinventant-se contínuament per a estar a l’altura. Des de la directiva del Conservatori Professional de Dansa, en els últims anys, s’ha proposat un projecte d’innovació i un projecte d’internacionalització, amb la finalitat que els alumnes diplomats tinguen una experiència pont entre els estudis i la vida professional. Iniciatives així van canviant les coses des de dins i els alumnes ixen reforçats. En relació a les propostes artístiques, pense que les noves generacions demanden nous formats més transversals, altres dispositius. Hem d’entendre que la dansa ja no pot ser pensada com a objecte d’exhibició únicament, sinó com una manera de fer, de pensar, de compartir i imaginar nous futurs per a continuar avançant juntes.

Durant el confinament, tots els àmbits han hagut necessàriament de vincular-se amb la tecnologia. Com a experta, hi ha alguna experiència de vinculació entre dansa i tecnologia que rescates d’aquesta pandèmia? Com imagines el futur d’aquesta relació?

La pandèmia ha evidenciat com la virtualitat forma part de les nostres vides i ha irromput en les arts escèniques per a quedar-se. Aquestes tecnologies poden jugar un paper important quant a la creació de nous espais de representació i difusió de la dansa. Els alumnes amb els quals treballe, han vist reforçada la seua capacitat creativa en la intersecció entre dansa i audiovisual, a la qual les circumstàncies sanitàries ens han obligat. Els nadius digitals són molt intuïtius a l’hora de generar treballs audiovisuals i apunten que la dansa encapsulada en altres formats pot funcionar, pot crear nous models més autònoms. Però la conclusió precipitada que faig entorn de l’impacte de la tecnologia en la dansa en un futur pròxim, després dels efectes d’aquesta pandèmia mundial és que, independentment de l’anàlisi que puga fer del ressorgiment d’una dansa creada per a la càmera, el cos i la seua presència es reivindica com a necessària per a entendre la dansa tal com jo l’entenc. Per això crec que la dansa als teatres, als museus i als carrers quedarà reforçada després d’aquest trànsit.


** Per al següent Autodefinides, Tatiana Clavel ha triat Carolina Boluda, investigadora i creadora escènica, docent i gestora cultural.

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.